Este és un dels discos més frikis de tota la meua discógrafia, en 1986 apareix publicat pel segell Grabaciones Accidentales i arreplega el treball que, Julián Hernandez (Siniestro Total) a la composició i interpretació musical i Antón R. Reixa (Os Resentidos) a les lletres i veu, van realitzar per a l'Opereta Fi de Curs titulada After Shave, en la que participava com a actor també Reixa.
Un disc produït per Paco Trinidad i la participació d'Uxío Muñoz com a enginyer de so, persones que han estat molt unides als treballs de Siniestro Total.
Assenyalar també l'aportació d'Alberto Torrado (baixista de Siniestro Total i Os Resentidos) en els cors.
El disco és un tant estrany i surrealista, en la línia dels treballs de A.R.Reixa, però no deixa de ser curiós, aportant inclús en la seua edició en format vinil el llibret de l'obra, i amb una deliciosa portada imitant als discos de música clàssica del segell Deutsche Grammophone. Sens dubte és un treball més pensat per als seguidors dels Resentidos que no per als de Siniestro.
No són estos els Johnsons de Pennsylvania que van editar un únic i recomanable Lp titulat Break Tomorrow's Days (1986), estos eren de Califòrnia i també van editar eixe mateix any un sol disc.
The Johnsons van començar la seua carrera en San Diego obrint els concerts de gent com Beat Farmers, Lords of The New Church, Ramones o els Lyres i estava format per Tom Hildebrandt (veu i guitarra), el seu cosí Matt Harpster (guitarra i teclats), Armand Spiotto (baix) i Steve Huber (bateria) i les seues influències eren basicament grups com Undertones, Kinks, X o New York Dolls.
El disc conté huit temes tots ells amb un marcat accent punk rock encara que el teclat li dóna un sabor més novaolero i jo destacaria dos cançons, la que obri la segona cara "(I don't wanna be no) Catholic Boy" que és una magnífica versió de Dead Boys i un tema amb molta garra i força titulat "Apparently lied".
Després de l'edició del disc la banda es va dissoldre formant-se dos nous grups, per un costat Spiderbaby amb Spiotto i Huber, i per un altre The Johnsons Of The Jungle Moon amb Tom Hildebrandt com a cabecilla.
El truc era pràcticament infal·lible, una banda amb una actitud escènica prou passota, tocant d'esquena al públic, donant entrevistes amb un accent tan tancat que resultava moltes voltes incomprensible i unes cançons de pop efervescent sepultades baix tones de guitarres brutes, distorsionades fins a extrems que (a voltes) es feien intolerables. Els crítics els van comprar quasi sense vacil·lar, el públic… també.
Després de Psychocandy (1985), aquell debut que més d'un ho va tornar a la seua disquería amiga al so de “em pareix que està malament, m'ho van vendre fallat, es sent raro”, els germans Reid es van prendre un descans i es van dedicar a escriure cançons. Mentrestant, Bobby Gillespie deixa el seu lloc de bateria i forma Primal Scream, va aparéixer una compilació de rareses i cares B titulà Barbed Wire Kisses (1986) en espera d'un successor.
En Darklands la primera cosa que salta a la vista és el so, completament renovat, més “radiable” i depurat, arrere van quedar les guitarres “apegades” en la mescla i les veus saturades de reverb. L'accent està posat en les composicions, no hi ha tanta urgència, arpegis narcòtics i canvis de direcció inesperats, aixó sí, sempre dins de l'espectre en què es mouen William i Jim Reid, clar. No esperen arreglos simfònics ni temps musicals que no siguen al 4/4 tradicional, ells són experts en el domini de la cançó pop, i dins d'eixe esquema es mouen com a peixos en l'aigua.
És com si l'angustia i el caos adolescent de Psychocandy hagueren madurat i s'hagueren transformat en una espècie de rebeldia introspectiva, i això sense perdre mai la capacitat per a resultar tremendament contundents (“Down On Me”). Precisament ací va radicar sempre una de les majors virtuts del grup: la seua capacitat per a saber controlar el soroll i la distorsió, que es el que sempre es va trobar a faltar en molts grups que van seguir la seua estela. A més, en este disc aconseguixen firmar alguns dels millors temes de la seua carrera, com “Happy when it rains” o “April skies”, cançons de fosca bellesa, com algú encertadament va descriure.
Després de Darklands el camí per a Jesus And Mary Chain va ser una constant “costera”, cada un dels seus discos era comparat amb els dos primers. Però també cal dir que en tots els seus discos hi ha bons moments i al llarg de més d'una dècada sempre han sabut ficar un respectable grapat de cançons genials, que no és poc.
Ahí va un a cita prou revel.ladora:
"Tot el que fem sona a música pop, a pesar de ser diferent de qualsevol altra música pop" Jim Reid, 1985
Tercer disc d'este cantautor madrileny i canvi de discogràfica, d'EMI passa a l'eclèctica i independent GASA gràcies a la seua amistat amb gent del segell i al mateix temps membres de Esclarecidos com són Cristina Lliso que col·labora en un parell de temes, Alberto Perez o Suso Saiz que produïx el disc.
En estes noves cançons destaca el treball de teclats en cançons com "Una mañana esencial", posa música per primera vegada a un text que no és seu en "Del buen amor tal estilla" que és un poema de l'Arcipreste de Hita i inclou una de les seues cançons més sentimentals "De aquellos años verdes" així com la hipnòtica "La oración y el té", també cal destacar un dels seus temes que serà més conegut posteriorment "El colegio de Alvarito" que va ser l'únic que van editar en single.
Tagomago no arribaria al nivell de popularitat del seu següent treball Caracola (1993) potser perquè és un dels seus discos menys folkies encara que al meu entendre no per això menys interessants.
D'entrada, ja hi ha algo que crida l'atenció antes d'escoltar este segon treball, i que ens dóna una pista que ens trobem coses diferents del primer. El tema-títol, té una duració pròxima als quinze minuts!, i un altre, concretament “The old man and the angel”, se'n va per damunt dels nou.
It Bites decidien fer un pas més amb este Once Around The World cap al rock progressiu encara que el to general no és radicalment diferent del de The Big Lad In The Windmill (1986), sí que notem que eixa certa immediatesa i alegria pop no s'aprecia ací de la mateixa manera. Apart de estos dos temes, “Yellow christian” (que es el meu preferit) seria un altre clar exemple de la tendència al sinfonisme, apreciant-se per primera vegada, segons la meua opinió, alguna pinzellada de gent com Genesis (i mira que estos m'agraden poc) o de Yes. En Virgin, no obstant això, no estaven particularment entusiasmats per esta volta estilística, i van fer el que es puga per que gravaren algun tema que poguera tindre ganxo com a single, “Kiss like Judas” encaixava en eixe esquema, com també succeïa amb “Midnight”, encara que crec que el més destacable és l'extens tema-títol, amb la seua estructura i desenrotllament dividits en multitud de passatges, melodies i sonoritats.
En esta gravació Francis Dunnery va utilitzar per primera vegada un instrument inventat per ell anomenat Tapboard, era una espècie de guitarra que es tocava col·locant-la en posició horitzontal i colpejant les cordes amb els dits ràpidament. Permetia aconseguir un efecte semblant al d'una guitarra convencional emetent notes a gran velocitat.
Este Once Around The World em pareix superior al seu predecessor. Te una major riquesa en la composició i també a nivell instrumental, que podrien consolidar l'estil que It Bites volien seguir a partir d'eixe moment. Però este grup era qualsevol cosa menys predicible.
Ací va un extracte d'una entrevista amb Javi Letamendi bateria d'esta mítica banda de Getxo parlant del seu tercer i pareix que fallit últim treball:
“Se nos ocurrió que queríamos grabar un disco en directo, al menos guitarras, bajo y batería. Y para ello pensamos que la mejor opción era utilizar mi equipo de grabación, y hacerlo “en casa” para abaratar costes de estudio. Ian se animó a hacerlo y sólo nos faltaba el sito. Santi habló con un amigo suyo, y nos dejaron una mansión, más propicia para una película de terror de Koldo Serra, que para grabar un disco. Salones enormes con todo de madera, techos altos, y casi abandonada. Fue brutal. Con Bluff, al hacerse en el estudio de Ian, éste lo supo hacer muy bien. En cambio en Discasto, a pesar de que el sonido del disco es muy bueno, su fallo vino en la masterización. El disco tras la masterización sonaba pobre y sin volumen con respecto a otros discos y por eso no gustó tanto. La gente no entiende de volúmenes, pero al subconsciente le afecta mucho. Las canciones quizás habían perdido frescura, pero ganaron en madurez, y hay gente que ha sabido apreciar ese disco. Tras su publicación no nos separamos, de hecho nosotros no nos hemos separado nunca, Ha sido más bien un abandono. Pero aún hoy seguimos quedando con cierta regularidad y es muy probable poder ver al Inquilino en directo, por ejemplo, en el 2001 estuvimos tocando el Espárrago Rock, en 2005 giramos con Devendra Banhart, en 2007 el BBKlive y en el BAM y quién sabe si en un futuro no muy lejano se ve al Inquilino edita algo. No sabemos lo que vamos a hacer”.
El primer disc d'Hood va eixir després d'una infinitat de singles escampats i de prou èxit a Anglaterra. Amb un so amb algunes reminiscències en el shoegazing pop de principis dels 90, el disc no obstant això va ser una agradable sorpresa. En comparació amb els seus dos traballs posteriors de major impacte tant en repercussió com comercialment Silent'88 (1996) i Rustic Houses Forlorn Valley (1998) que basicament estaven compostos per composicions llargues i sense estridències, este Cabled Linear Traction destaca més pels seus temes de manera individual. Ací hi ha pena, cants melancòlics, ràfegues directes de soroll experimental i sobretot energia natural que naix de les ments febroses dels germans Chris i Richard Adams. Encara que no hi ha temes tan rotunds com el seu anterior single "Her innocent stock of words", si he de ressaltar alguns dels vint temes em quede amb "Small town prejudice", "British radars" i "Untitled #2". Un altre element que unifica el treball és el fet d'haver sigut gravat en plena campinya anglesa el que fa que quasi es puga sentir el so de la naturalesa en cançons com "An oblique view of an irrationally happy time". També hi ha moments en què sonen molt lo-fi i inclús recorden a bandes com Sebadoh encara que és curiós que jo sempre tendisc a relacionar-los amb aquelles excelents bandes neozelandeses com Cardinal o Split Enz. Cabled Linear Traction no és un àlbum de fàcil escolta, necessita temps, com també ho necessiten autèntiques meravelles com Bark Psichosis, Codeine o Dif Juz.
