dimarts, 20 de setembre de 2011

THE JESUS AND MARY CHAIN "Darklands" (1988, wea)

El truc era pràcticament infal·lible, una banda amb una actitud escènica prou passota, tocant d'esquena al públic, donant entrevistes amb un accent tan tancat que resultava moltes voltes incomprensible i unes cançons de pop efervescent sepultades baix tones de guitarres brutes, distorsionades fins a extrems que (a voltes) es feien intolerables. Els crítics els van comprar quasi sense vacil·lar, el públic… també.
Després de Psychocandy (1985), aquell debut que més d'un ho va tornar a la seua disquería amiga al so de “em pareix que està malament, m'ho van vendre fallat, es sent raro”, els germans Reid es van prendre un descans i es van dedicar a escriure cançons. Mentrestant, Bobby Gillespie deixa el seu lloc de bateria i forma Primal Scream, va aparéixer una compilació de rareses i cares B titulà Barbed Wire Kisses (1986) en espera d'un successor.
En Darklands la primera cosa que salta a la vista és el so, completament renovat, més “radiable” i depurat, arrere van quedar les guitarres “apegades” en la mescla i les veus saturades de reverb. L'accent està posat en les composicions, no hi ha tanta urgència, arpegis narcòtics i canvis de direcció inesperats, aixó sí, sempre dins de l'espectre en què es mouen William i Jim Reid, clar. No esperen arreglos simfònics ni temps musicals que no siguen al 4/4 tradicional, ells són experts en el domini de la cançó pop, i dins d'eixe esquema es mouen com a peixos en l'aigua.
És com si l'angustia i el caos adolescent de Psychocandy hagueren madurat i s'hagueren transformat en una espècie de rebeldia introspectiva, i això sense perdre mai la capacitat per a resultar tremendament contundents (“Down On Me”). Precisament ací va radicar sempre una de les majors virtuts del grup: la seua capacitat per a saber controlar el soroll i la distorsió, que es el que sempre es va trobar a faltar en molts grups que van seguir la seua estela. A més, en este disc aconseguixen firmar alguns dels millors temes de la seua carrera, com “Happy when it rains” o “April skies”, cançons de fosca bellesa, com algú encertadament va descriure.
Després de Darklands el camí per a Jesus And Mary Chain va ser una constant “costera”, cada un dels seus discos era comparat amb els dos primers. Però també cal dir que en tots els seus discos hi ha bons moments i al llarg de més d'una dècada sempre han sabut ficar un respectable grapat de cançons genials, que no és poc.
Ahí va un a cita prou revel.ladora:
"Tot el que fem sona a música pop, a pesar de ser diferent de qualsevol altra música pop" Jim Reid, 1985


3 comentaris:

juanvi ha dit...

Grans els Jesus! Aquest junt amb el Automatic són els meus preferits.

Abraçada!

Juanjo Mestre ha dit...

Amen, amen, amen. Insuperable i perfecta ressenya d'un dels discos de la meva vida.

ultravivido ha dit...

Un disco perfecto, para todos los otoños. Ideal para todos aquellos que estamos felices cuando llueve!