OS RESENTIDOS "Jei" (1990, GASA)

En 1982 Anton Reixa, un dels majors talents infiltrats en el pop espanyol, va fundar Os Resentidos, un grup que en aquell moment resultava massa raro per a les ments ochenteres i que encara hui la seua música podria estar prou vigent (que li pregunten a El Guincho).
Outubro oitenta e dous/ empezaron os resentidos (sen querer)/ agora seguimos adrede. Entre el balanç i la declaració de principis, la cançó que obri Jei, quint disc de Os Resentidos (abans van ser Vigo Capital Lisboa, Fai Un Sol De Carallo, Musica Domestica) i la seua segona obra mestra consecutiva després de Fracaso Tropical, resumix amb claritat quasi deu anys de trajectòria sense concessions. L'experiment va començar quasi com una broma (sen querer), però el discurs ideològic i musical del grup va anar cobrant coherència fins a convertir el projecte en una de les propostes més brillants del pop espanyol. La curiosa mescla entre un poeta d'avantguardia amb uns músics gamberros (alguns d'ells com Alberto Torrado vinculats a Siniestro Total) va poder paréixer una extravagància en 1982. Ja en 1990 i sempre pel o lado salvaxe Os Resentidos tenien una obra molt sòlida, una obra en què convergien poesia amb músiques molt variades, que reivindicava el localisme gallec sense cap classe de pudor.
Jei és tot açò i més , és un disc que es va avançar a les modes, que utilitza el hip hop d'una manera autòctona, amb la tradicional gaita gallega per a articular un sentit de l'humor intel·ligent, va ser el seu penúltim i millor disc abans d'editar dos anys després Aqui Estan i caure en el més absolut oblit junt amb lluminàries com Los Coyotes, Los Mestizos, Derribos Arias, Ciudad Jardín, Claustrofobia i tants altres...
http://rapidshare.com/files/229748130/Jei__.rar

R.E.M. "Fables of the reconstruction" (1985, I.R.S.)

Per a gravar el seu tercer disc REM van volar fins a Anglaterra per a posar-se a les ordes d'un llegendari productor especialitzat en treballs folk i psicodèlics, Joe Boyd i allunyar-se un poc així dels sons més country rock, més americans que envoltaven Murmur i Reckoning. Curiosament per a un treball en què les lletres estan inspirades en les llegendes i en el realisme mágic del sud d'USA més profund. I els va eixir un disc lúgrube, dens, d'atmosferes carregades, avui se li continua considerant com el disc rar de REM encara que amb el temps ha anat guanyant molt i de fet en el seu últim treball en directe hi ha diversos moments per al seu record.

L'entrada del disc és amb "Feeling gravity pulls" un tema molt elèctric en el que Mike Stipe canta quasi sepultat per les guitarres de Peter Buck, no baixa el ritme a "Maps & legends" i eixos espectaculars cors de Mike Mills, un dels punts àlgids del disc és "Driver 8" un tema que els donaria a conéixer a un públic més ampli en el que s'acosten més que mai al que es va denominar Nou Rock Americà, "Live & how to live it" i "Old Man kensey" són dos dels moments per a mi més grisos i obsessius del disc tot al contrari que "Can't get there from here" una cançó que prompte va ser adoptada com a himne de les college ràdios nord-americanes, a pesar que està molt per davall d'altres singles, és dels moments més accelerats de REM, sorpredent reconstrucció del funk, brilla el falset de Mills i la interpretació de perdonavides d'un Stipe que demostra amb ella que sap comportar-se com frontman carismàtic. The Byrds, que sempre han sigut guia i insparació, prenen a l'assalt la segona part del disc, amb l'emocionant "Green grow the rushes", la fàbula galàctica "Kohoutek", "Good advices" o "Wendell Gee", quatre cançons mal vistes al seu dia, però que amb el temps s'han convertit en alguns dels temes que millor envellixen de la història de REM. Pel camí, està la cançó més post-punk de la primera etapa de R.E.M., "Auctioneer (Another engine)", una cançó de ritme obsessiu i maníac, que els pregunten a Maxïmo Park què opinen d'esta cançó.

Potser no siga el millor disc de R.E.M., però és l'ideal per als que, veient els seus últims passos, pensen que els d'Athen són prescindibles, un grup del montó.

http://rapidshare.com/files/116873281/REM_-_Reconstruction_Of_The_Fables.rar

PUBLIC IMAGE LIMITED "9" (1988, Virgin)

Baig el lideratge de John Lydon (vocalista de Sex Pistols) Public Image Limited (PIL) va marcar la pauta per a una diversitat de gèneres que es van mantindre actius durant els anys 80s (Post Punk/No Wave) i altres en l'actualitat com la música alternativa en el segle XXI (Dance Punk).

Public Image naix a Anglaterra en 1978 i es despedix en 1993. Després del fracàs dels Sex Pistols en el concert a San Francisco, el grup veu el seu final en 1978, encara que alguns dels seus integrants van fer el possible per continuar amb el nom de la banda i recolzats per Malcom McLaren, estos mai obtindrien el nivell original artístic, el qual ja només seria una ombra del que va ser. Va ser quan Johnny Rotten deixaria eixe fosc passat i formaria junt amb Keith Levene (guitarrista de The Clash que va ser expulsat per problemes de drogaddicció) Public Image Limited, els altres dos membres de la banda, Jah Wobble en el baig i Jim Walker en la bateria, prendrien un paper de major passivitat en la mateixa potser amb l'excepció del baig, perquè encara que a l'entrar en PIL no sàvia tocar-ho, aprendria ha fer-ho ràpidament i es mostraria com un element que li donaria el toc d'agressivitat i elegància que acompanyaria a la banda en els seus discos.

9 és com el seu nom indica el seu nové i penúltim album i comptaria amb la producció del famós Stephen Hague el qual donaria a dos temes, "Happy?" i sobretot "Disappointed" que va arribar a estar unes quantes setmanes en el numere 1 de les llistes americanes, eixe toc comercial que mai van tindre. Altres temes a destacar són la instrumental "U.S.L.S. 1", l'increïble fusió de música asiatica amb R&B que és "Like that" o el sorprenent tema acústic "Worry".

Ultimament i gràcies a la reivindicació del seu llegat per multitud de grups actuals (Maximo Park, Franz Ferdinand, Radio 4, !!!, etc.) se'ls està fent la justícia que sempre van meréixer però que mai van tindre.

http://www.4shared.com/file/102738313/4944195f/9__1989_.html

PILLOWS & PRAYERS "Cherry Red 1982-1983" (1982, CHERRY RED)

Els discos recopilatoris van tindre una importància capital (a més de la típica promoció discogràfica) per a tots aquells que anavem inquiets buscant material (en el cas de bandes internacionals) que d'una altra manera o individualment dificilment arribaven fins ací. Especialment significatius van ser les compilacions de 4AD (Lonely Is An Eyesore), de él records (London Pavilion), Les Disques Du Crepuscule (Quizás no!) o esta que ens ocupa del llegendari segell britànic Cherry Red titulada Pillows & Prayers editada en 1982.

En la seua època esta gravació va ser un verdader èxit i va arribar ha situar-se com a número 1 de les llistes britàniques venent més de 120.000 exemplars. En el disc predominen els sons after punk com Five or Six "Portrait", The Monochrome Set "Eine symphonie dens grauens", Felt "My face is on fire" o The Misunderstood "I unseen", però també hi ha moments prou més experimentals, com els imprescindibles i fantàstics Eyeless In Gaza amb un dels seus primers singles "No noise" o uns actualment reivindicats The Passage amb un tema que encara hui sona tremendament actual "XOYO", també hi ha cabuda per a uns jovenets Everything But The Girl "On my mind" i inclús per a tota la seua saga amb Tracey Horn en solitari "Plain sailing", amb el seu propi grup les Marine Girls "Lazy ways" i amb l'altra mitat d'EBTG Ben Watt amb la immensa "Some things don´t matter".

En 2007 es va reeditar el disc en CD i va rebre un el premi de la revista Mojo com a millor reedició de l'any, el qual van arreplegar Martyn Bates (Eyeless In Gaza), Lawrence (Felt), Bid (The Monochrome Set) i el fundador de Cherry Red Ian McNay.

http://rapidshare.com/files/60428513/pillows___prayers__cherry_red_1982-1983_.rar.html

PAVEMENT "Slanted and enchanted" (1992, Big Cat)

En 1992 Pavement van ser un d'eixos grups de post-universitaris frikis que van començar a fer soroll com antes van fer Pixies, Sonic Youth, Superchunk o Dinosaur Jr., (tenint a The Fall com la gran referència britànica) i gravant un debut que prompte es va situar entre les obres mestres de l'indie-rock dels 90.

Com passa amb els discos de Sonic Youth la primera escolta de Slanted & Enchanted no és del tot fàcil per a un oient no acostumat a eixe estil, distorsió, instruments lents, atonalitats, veu murmuradora i moltes eixides de tò fan que el pop o el rock clàssic no s'apliquen, per tot açò cal citar també a la Velvet com una referència bàsica.

Comença "Summer Babe (Winter Version)" amb la seua veu temperada i una instrumentació que pareix anar a la seua bola però amb una força melòdica brutal entre tanta distorsió. Després "Trigger Cut/Wounded Kite drec :17" en un tò molt més animat amb cors gamberros. Hi ha esclats punks com és el cas de "No Life Singed Her".

La màgia de Slanted & Enchanted és que mai saps si el el seu tò és alegre o trist, quedant en un sentiment agredolç, àcid, irònic i inclús cínic. I és que fins als moments més melancòlics com "In The Mouth a Desert", tenen lloc cors atípics i genials. Al noise pur i dur s'entreguen en "Conduit for Exit!" al lo-fi en la seua millor expressió amb el deliciós indie-pop de "Zurich is Stained".

I arriba un dels millors moments amb "Loretta Scars", amb un senzill fons de pop a colp de bateria, electricitat en l'ona de J Mascis. Novament "Here" assossega l'assumpte, un tema ple d'emoció i melancolia. Tot seguit, en xoc frontal, "Two States" crispa el panorama.

Després arriba el single amb majúscules que és "Perfume-V" té la garra rockera per a enganxar un seguidor de Nirvana i una melodia de les que creen escola. A partir d'ací ens queda una recta final d'infart des de les frikis "Fame Throwa" i "Jackals False Grails: The Lonesome Era" fins a un final en clau de balada indie com és "Our Singer".

Van gravar quatre discos més però cap a l'altura del seu debut i es van separar en 1999, encara que han anunciat un retorn als escenaris per a enguany i els tindrem al Primavera Sound.

http://www.mediafire.com/?edrsdgl0m99

PATA NEGRA "Guitarras callejeras" (1986, Nuevos Medios)

Pata Negra és un grup mític dins de la història de la música espanyola. Format pels germans Amador després de la dissolució de Veneno, potser haja sigut la banda que més ha fet en favor del flamenc mestís, no per ser els primers, sinó per la qualitat aconseguida i pel gran impacte que va causar en el panorama musical i en el públic. En realitat, més que fusió de flamenc i blues, pot dir-se que la seua música va constituir un nou estil.

Guitarras Callejeras és el segon disc de la mítica banda dels germans Amador. És potser el millor, o més bé el primer perquè després arribaria Blues de la Frontera, exemple en tota la història del flamenc de finals del segle XX del que es anomena "flamenc rock" gitano.

Els seus menys de 36 minuts es dividixen entre quatre cançons tremendes "Rock del Cayetano", "Ratitas divinas", "Pata Palo" i "Los mánagers", dos instrumentals frenètics "Morao mellizo" i "La pata negra" i una versió inicial plena de saler de la ranxera "Juan Charrasqueado". El so es recolza sempre sobre tres estils: flamenc, blues i rock. La proposta manté tota la ferocitat del carrer, l'esperit punk i el surrealisme gitano de la primera formació de Veneno. I l'absència de Kiko, no és tal si tenim en compte que tres de les composicions més sembrades són seues.

L'efímera edició en vinil de Polygram probablement siga la responsable de l'escassa atenció que (per a escàndol de cada vegada més adoradors) encara hui rep este fantàstic disc. Afortunadament podem trobar-ho hui gràcies a la voluntat de Nuevos Medios per fer-se amb els drets d'edició i mantindre-ho sempre disponible en el seu catàleg. Una altra cosa és el que puga pensar-se del presumpte treball de "remasterizació" de les versions en CD.

http://rapidshare.com/files/176732474/Pata_Negra_-_1985_-_Guitarras_Callejeras.rar

ORCHESTRAL MANOEUVRES IN THE DARK "Architecture & Morality" (1981, DINDISC LTD.)

El vaig comprar en el seu moment en cassette i el vaig perdre, vaig passar molt bons moments amb ell i més tard el vaig aconseguir en vinil. Si hi ha un punt intermedi entre els sons més experimentals i la màquina de fer hits en què es van convertir més tard eixe és Architecture & Morality. Potser OMD siguen la banda de Liverpool que més èxits ha coseguit (fent una música totalment diferent) després dels Beatles. Només cal escoltar els tres singles que van extraure d'este tercer disc per a fer-se una idea, "Souvenir" és un tema mitjà instrumental i amb una melodia molt càlida i inspirada a càrrec de Paul Humphreys, "Joan of Arc" esta vegada interpretada per Andy McClustey té un aire més dramàtic en la llinea d'un altre dels seus grans èxits, "Enola Gay", i les quotes èpiques continuen creixent en el tercer single "Maid of Orleans" que comença amb una sèrie de drons molt maquinals per a anar creixent fins una melodia d'aquelles quasi perfectes. Altres moments bons de l'àlbum són el tema que l'obri "The new stone age" amb eixa combinació d'electrònica i guitarra distorsionada o "She´s leaving" que és una perfecta cançó pop. D'altra banda "Georgia" i "Sealand" feien ja presagiar el treball que traurien dos anys després anomenat Dazzle Ships i que és el seu disc més experimental. Architecture & Morality va ser reeditat l'any passat amb material inèdit i respectant el seu magnífic disseny gràfic (Peter Saville) encara que, això sí, només en CD.