Medicine son una banda formada a Los Angeles al 1991, que han gravat quatre discos i que des de 2003 porten inactius. Encara que les seues influències són clarament britàniques (My Bloody Valentine, Lush, Cocteau Twins, Cranes) inclús del rock siniestro i industrial (Siouxsie, Throbbing Gristle), en les seues cançons també hi ha cabuda per a les melodies de la costa oest (Beach Boys, Steppes, Sparks), de fet la seua cantant Annette Zalinskas va ser membre fundador de Bangles. The Buried Life és el seu segon treball i es va gravar en 1993 i va ser produït per Rick Rubin. El disc està replet d'electricitat i distorsió especialment en temes com "The pink", "Fried awake" o "I hear" i de temes més reposats i més pop, "Babydoll", "She knows everything", "Never Click", "Life it down". Medicine son un d'eixos grups poc coneguts per ací però que no obstant això en USA van tindre molt d'èxit en els anys 90.
La carrera de Javier Corcobado sempre ha anat més o menys paral·lela de la del seu adorat Nick Cave, per tant quasi podríem dir que Mar Otra Vez van ser els Birthday Party espanyols, inclús en el número de gravacions que van ser tres i com no, en el seu particular estil musical. Una música que mesclava el jazz amb el rock, el punk amb l'avantguarda i la seua principal influència van ser els grups neoyorkins de la "no wave" com James Chance o Suicide. Edades de Óxido va se el seu segón MiniLP, després de l'enèrgic No He Olvidado Como Jugar Embarrado i abans del més comercial Algún Paté Venenoso, i va suposar la perfecció d'un sò o diguem la domesticació de algo prou salvatge. El disc es compon de tres temes per cara, en la primera estàn "...De belleza", la hipnòtica "Culebras" i "Él respira", i la segona l'obri per a mi una de les seues millors cançons "Estuve lloviendo", seguida de "Edades de óxido" i "B (No lo vamos a hacer)". Com a curiositat dir que els tres discos de Mar Otra Vez són obres molt codiciades pels col·leccionistes i que mai han sigut reeditats en CD.
Van sorgir a Washington i de la mà del la discogràfica Dischord (especialitzada en el millor hardcore de la costa est) i van gravar este primer disc en directe, bona prova del seu amor (especialment del seu líder Ian Svenovious) pels sons més primaris, rock, blues, garage, funk o soul. El disc, encara que amb un sò clarament millorable, és una autèntica bomba de rellotgeria i un homenatge permanent a molts dels maussers de la música. Ací sobrevola el fantasma de James Brown "Don´t step on the children", de Screamin` Jay Hawkins "R U a believer pt.2" o de Gun Club "You + I vs. the world", ecos del millor Prince en "How pretty ca U get" i inclús dels Sonics a "Here comes the judge". Van gravar cinc discos més, l'últim al 2006, i pareix que últimament es prodiguen més en els seus projectes paral·lels.
New York va ser el primer àlbum que vaig comprar de Lou Reed com a solista i va significar per a mi tot un impacte i el descubriment de algo gran, coneixia a la Velvet però mai vaig indagar molt en la seua carrera fins a eixe any 1989. Pareix mentira que tardara com quinze anys a dedicar-li un disc a la ciutat que tant li va servir d'inspiració, van ser catorze cançons entre les que es troben algunes dels seus millors en tota la seua carrera. Els temes que aborda són tots de gran calat i molts de temes personals, "Halloween parade" parla del SIDA i dels seus efectes devastadors, "Endless cycle" el maltractament de menors, "Xmas in February" la difícil situació dels vagabunds, inclús en els temes més llojers Lou Reed es mostra fort i contundent com en "Strawman". Quant als temes personals en "Beggining a great adventure" quasi bromeja sobre la seua pròxima paternitat i "Dime store mystery" és un elogi del seu antic amic Andy Warhol. Inclús en el disc hi ha lloc per a dos cançons d'èxit en la seua carrera com "Romeo had Juliette" o la coneguda "Dirty Blvd.". També New York li va servir per a presentar a una nova banda amb Mike Rathke a la guitarra substituint a Robert Quine, amb un dels millors baixistes nord-americans, Rob Wasserman i amb l'ajuda inestimable en alguns temes de la bateria de la mateixa Moe Tucker. Estem sens dubte davant d'una de les (varies) obres mestres de Lou Reed.
Es muy difícil definir la música de Loop, quizás podría decirse que és un cruce entre Stooges y Spacemen 3 aunque ya en sus últimos disco mas bien parecen una mezcla entre Can y el sonido ambient. Pero este Fade Out és su segundo disco y afortunadamente aún estaban por domar. Són sólo cuatro temas pero todos ellos de una intensidad brutal, la que abre el disco "Black sun" y la segunda de la cara B "Pulse" són dos pepinazos con Peter Hampson aullando como un poseso, la segunda "This is where you end" y la última de la cara A "Torched" rebajan un poco la fuerza vocal de Peter, "Fade out" és la que abre la segunda cara con el pedal del fuzz a todo meter, y en "Vision stain" parece que de repente la aguja del plato se haya vuelto loca con el sonido subiendo y bajando al más puro estilo de Can. Loop fueron un grupo de dificil escucha pero básico para el aprendizaje de grupos como Hood , Slowdive e incluso Ride. http://rapidshare.com/files/97979059/Fade_Out.rar
Publicat al Novembre de 1971 i produït per Jimmy Page, a este disc se l'anomena Led Zeppelin IV, encara que oficialment no té nom, perquè els anteriors es titulaven I, II i III respectivament. Però, parlant de la música del disc, cal dir que Led Zeppelin IV va consagrar a Jimmy Page, a Robert Plant, a John Paul Jones i a John Bonham com la millor banda de rock de l'època. L'àlbum comença amb "Black dog", tema rock on els haja, i es va llançar com a primer single del LP. El riff base del tema va a càrrec del baig de John Paul Jones.El segon tema és "Rock and Roll", una de les millors cançons de rock de tots els temps, amb un gran començament de bateria. Després podem escoltar "The battle of evermore", tema cantat a duo per Robert Plant i Sandy Denny, de Fairport Convention, inspirat per Tolkien. El següent tema és "Stairway to heaven", es diu que la primera vegada que la van tocar va ser al Ulster Hall de Belfast, al març del 71 abans que es publicara el disc per a veure si a la gent li agradava, a l'acabar, el públic va quedar en silenci i Plant va dir que creia que era millor deixar el tema fora del disc, però d'errepent van sonar crits demanant que la repetiren una volta més. "Misty ‘mountain' hop" pareix que també està inspirada en Tolkien, no obstant es diu que pot tindre relació amb els problemes amb la policia i les drogues de la banda. "Four sticks" representa a les baquetes de Bonham, que tocava amb dos en cada mà, i el tema és immillorable en la veu de Robert Plant. Després, "Going to California", al meu pareixer és el tema més fluix del disc. Però el següent tema és "When the levee breaks", per a gravar la bateria, es va posar la de Bonham en les escales i els micros un poc més amunt, per a arreplegar un sò que retronara, amb uns efectes "especials": música gravada posada al revés. Un disc gran, un disc genial i un disc original. A banda que és imprescindible, tots hem de tindre-ho, i si aneu a una tenda de discos podeu veure que els cds de Led Zeppelin són molt barats comparant-los amb el demés.
Azken Guda Dantza (L'última dansa de guerra) va ser el final de Kortatu, un grup que va arribar a cotes que els seus membres mai hagueren pogut imaginar yque van decidir donar carpetada amb un multitudinari concert a Pamplona el 01/10/1988 en el més alt de la seua popularitat. En este doble àlbum donen un repàs als seus tres discos d'estudi i a les seues múltiples col·laboracions en recopilatoris. Del primer Kortatu, un disc on predomina el ska i el punk estan "Mr. Snoid entre sus amigos los humanos", "Sospechosos", "La família Iskariote", "Desmond Tutu", "Jimmy Jazz", "Zu atrapatu arte" o "Nicaragua sandinista", del segón i molt polititzat La Linea del Frente amb "Equilibrio", "La linea del frente", "Hotel Mombar", "A la calle", "Tatuado" o "Hay algo aquí que va mal", i del tercer Kolpez Kolpe ja clarament bolcats al hip-hop i els ritmes caribenys amb "Makurtu gabe", "Platinozko sudurrak", "Jaungoika eta lege zaharra" o "Kolpez kolpe". Van ser una espècie de Clash euskalduns, un grup que va saber combinar el rock, el ska, el reggae, el punk o l'hip-hop com poques vegades s'havia escoltat per ací i que a més va saber parar a temps.
