INHIBIDOS QUIZÁS? "El precio del dolor" (1985, CITRA)

Es van formar a mitjan 1983 a València, baig les influències musicals de grups com U2, la primera època de R.E.M., Orange Juice, Magazine, The Cult o Bob Dylan. Inhibidos Quizás? realitzaven un suau pop-rock, i la seua primera formació estava composta per: Federico Segarra (guitarres), Fran García (guitarra rítmica i harmònica), Vicente González (veu), Javi Soler (baig) i Gonzalo Mantarás (bateria). Federico Segarra i Fran García van ser els únics músics del grup que amb anterioritat havien militat en altres formacions, van començar junts en Rimbaud, i posteriorment Federico va agregar la seua guitarra a Peligro Inminente. Al poc de temps de la seua creació, Inhibidos Quizás? van descarregar a l'octubre de 1983 el seu primer concert en la sala Gasolinera de València, coincidint amb la final del I Concurs Pop-Rock València 83, primer esdeveniment d'esta índole oferit en la ciutat. El quintet van resultar ser els guanyadors del concurs, compartint el primer lloc amb A.D.N., i per tant repartint-se les 150.000 pessetes que l'organització (Gasolinera) va estimar donar als triomfadors. També, Inhibidos Quizás? es van dur la menció especial com a millors lletristes d'entre els catorze grups que van arribar a la fase final.
Després de dos anys, en els quals el grup realitza la clàssica rotació per les sales de concerts valencianes, i passen per un llarga desfilada en emissores de ràdio locals, on les seues maquetes són radiades, Inhibidos Quizás? entren a gravar gràcies a Citra, la companyia que els va llançar el seu primer treball a finals de 1985. 'El Precio del Dolor', és un miniLP que té sis temes gravats en els mateixos estudis d'Alfonso Olcina, responsable de la discogràfica, i inclouen les cançons 'Después del fuego', composta per Vicente González i Fran García, 'Relatividad', 'Canción de Job', 'El Reo', parides en solitari per Fran García, i 'Hay un riesgo' i 'La esperanza', per Vicente González. Els sis temes brillen principalment per les seues lletres, on els compositors cuiden amb mim fins a l'última frase. Santi Navalón va tocar el piano en 'La esperanza', mentres que Juan Luís Martínez va col·laborar amb el violí en 'El Reo'. La producció va ser obra de José Ramón Seguí i Inhibidos Quizás?.
Van arribar a gravar dos miniLPs més en 1989 i 1992 per a dissoldre's un any després. Federico Segarra va montar més tard un altre grup mític de l'escena valenciana, La Gran Esperanza Blanca.