MY BLOODY VALENTINE "Isn´t anything" (1988, CREATION)

Es formen a Irlanda, al voltant del 85, tenien una formació prou diferent de la d'este disc i sonaven com una estranya mescla de Cramps, Damned o Sonic Youth.

Amb alguns canvis radicals dins de la banda, van determinar per al 87 la formació següent: Kevin Shields (guitarra, veu), Belinda Butcher (guitarra, veu), Debbie

Googe (baix) i Colm O'Ciosoig (bateria), formació que arribaria fins al final? dels seus dies.

Llancen dos E.P.'s, “Strawberry wine” i “Ecstasy”, que després els ajuntarien i editen el primer disc, Ecstasy & Wine, d'una línia molt més dolça i psicodèlica, entre els Jesus & Mary Chain, Spacemen 3 i Cocteau Twins.

En el 88 oferixen una enorme evolució amb el so peculiar shoegazer i neo psicodèlic i llançats per Creation Records, ens oferixen dos E.P.'s “You made me realise” i “Feed me with your kiss”, que servixen d'antesala per a este àlbum Isn't Anything.

És ací on Shields introduïx els experiments fets amb el seu Glide-guitar, temes elaborats i perfeccionistes: “Soft as Snow (but warm inside)”, “Lose my breath”, “No More sorry”, “Several girls galore”, “I can see it (but i can't feel it)”. Cançons que reflectixen les angusties i luxúries i una instrumentació irresistible, encara que si bé no està a l'altura de la seua autèntica obra mestra Loveless (1991) sí que va ser llançadera per a un grup irrepetible, que va obrir nous camins en el rock britànic i que desgraciadament pocs van seguir.

http://www.mediafire.com/?tf9o9hhk7ah4znw

MOSQUITOS "Revolución" (1990, TWINS)

Mosquitos es forma en la ciutat de Màlaga, amb una sèrie de músics procedents d'altres bandes, era a finals dels 80. Els membres van eren Francisco Rios, guitarra solista, Jose Abad, baix, Mario Paniagua, guitarra rítmica, Miguel Ruiz, bateria, i com a cantant i compositor, un personatge conegut amb el nom de Conde, i de nom real Francisco. Un personatge prou conegut per Andalucia sense molta sort i que ha estat en molts grups i altres activitats musicals (i està en això, a dia de hui).

Este disc conté 10 cançons, totes compostes per Conde, amb alguna col·laboració en alguna d'elles. Cançons amb bon so guitarrer (és el que mes destaca), encara que hi ha bones col·laboracions de músics de sessió, dels propis estudis de gravació. Ressaltant l'aportació amb teclat Hammond, de, John "Rabbit" Rundrick, de Mitt

Gammon, amb harmònica, Julian Littman, acordió, i Phil Manzanera amb guitarra i cors. Conté algun semi-hit, com "La rubia del bar", cançons prou resultones tambe i bones guitarres con "Revolución" , "Teatro" o "Lluvia tras el cristal" i poc més, tambe es pera lamentar la producció del mateix Phil Manzanera que no li fa cap de favor, sona molt light. Per a mi no estava a l'altura del Club De La Iguana, el seu primer Lp, disc molt més compacte en so.

MOJO NIXON & SKID ROPER "Root hog or die" (1989, ENIGMA)

Neill Kirby McMillan, Jr. més conegut com Mojo Nixon (1957,Chapel Hill, Carolina del Nord) és un dels grans rebels de la música nord-americana, que arreplega tota la influència d'esta, és a dir Country, blues, Elvis, etc i amb ella compon uns còctels variats, en els seus discos, amb una actitud provocadora, pròxima al punk, i tot això mesclat amb unes bones dosis d'humor a voltes ratllant la burla. Va formar parella, junt amb Skid Roper (The Evasions) des de mitjans dels 80´s a principis dels 90´s, gravant sis discos,com a duo. Després va iniciar la seua carrera en solitari, encara que va compaginar amb els seus discos o actuacions amb altres artistes, exemple d'això és el disc, que va editar junt amb Jello Biafra (Dead Kennedys), l'any 1994, titulat Prairie Home Invasió.

Una de les seues curioses característiques era els títols dels temes on no deixava canya dreta, una de les més celebres és "Elvis is everywhere", "Don Henley must die" del seu següent treball, "Jesus at McDonalds" o la que obri este quart disc "Debbie Gibson is pregnant with my two-headed love child", on es clava amb gent com Rick Astley, que junt amb "She's a vibrator dependent" són els temes de capçalera d'un disc infestat de bon rockabilly i rock 'n' roll clàssic.

Tot un prodigi de la naturalesa d'ànima llibertària i cor de rocker este Mojo Nixon!

http://filetram.com/mediafire/1root9hog2-rar-383928670

MOE TUCKER "I spent a week there the other night" (1991, New Rose)

En 1991 i de la mà d'una discogràfica francesa New Rose especialitzada a reactivar a artistes mes o menys maleïts (Elliott Murphy, Alex Chilton, Graham Parker...), Moe Tucker (bateria de la Velvet) editava el seu primer treball si exceptuem un EP de 1985 titulat Another View.

Amb la inestimable ajuda d'autèntiques vaques sagrades del rock americà com Don Fleming (Dim Stars), els seus companys de la Velvet John Cale, Lou Reed i Sterling Morrison, J. Mascis (Dinosaur Jr.), Victor DeLorenzo i Brian Ritchie de Violent Femmes o Lee Ranaldo (Sonic Youth), Moe es va marcar un disc d'aquells que fan època, una autèntica joia, des del primer tema ja no pots deixar de moure't "Fired up" i el seu so brut i garajero, "That's bad" amb el seu riff a lo "Sweet Jane", el rock 'n' roll clàssic de "Lazy" o la meravellosa "Too shy", els seus vents souleros de "Baby, honey, sweety", el so atrotinat de "S.O.S.", les mirades arrere a la Velvet amb "I'm not" i com no les versions..."I'm waiting for the man" amb l'alineació titular Lou Reed, John Cale, Sterling Morrison i ella mateixa fent-la molt mes calmada que l'original i el clàssic de la Motown "Then he kissed me" de The Crystals.

Este és un disc inoblidable i ple de bones vibracions, és difícil d'entendre com després de crear coses com estes haja acabat proclamant les bondats del Tea Party!

http://www.mediafire.com/?3gr8ic40yayc44x

MICRODISNEY "The clock comes down the stairs" (1985, ROUGH TRADE)

Microdisney va ser i continua sent una de les meues debilitats encara que esta banda irlandesa només va operar cinc anys, els que van de 1983 a 1988, va deixar quatre discos per a mi quasi perfectes, encara que, com no, són pràcticament uns desconeguts per al gran ( i per al xicotet) públic. Curiosament els seus dos líders van ser més coneguts després en els seus projectes en solitari, Cathal Coughlan (veu) al capdavant dels inclassificables The Fatima Mansions i sobretot eixe amant del pop amb majúscules i productor Sean O'Hagan (guitarra) tant en solitari com amb la seua banda The High Llamas.

Per a gravar este segon disc es van traslladar a Londres i això es nota en la temàtica de les cançons amb lletres molt més dures i realistes, en unes amb continguts polítics com són "Past" i "Humane", en altres on les (males) relacions humanes estan a l'orde del dia "Are you happy now" i "Begging bowl" però sense oblidar els tocs d'humor tan característics en les cançons sobretot de Cathal com la que obri el disc "Horse overboard" o "Birthday girl" esta composta per Sean O'Hagan que va ser un dels singles del disc i on marca ja el camí que seguirà amb eixes melodies que busquen sempre la perfecció, en paraules de ell mateixa "Esta és una cançó que pots ballar mentres penses en la merda en què s'ha convertit la teua vida".

The Clock Comes Down The Stairs és un disc de molts contrastes. Microdisney igual que moltes bandes britàniques de l'època pecaven de no saber traslladar al disc la seua passió i energia del directe i este va ser un clar intent que vist amb la perspectiva del temps els va quedar molt per fer, encara que això sí, per a molts (jo inclòs) va ser el seu millor treball.

http://www.mediafire.com/?btk2fjp2jdd

MATT BIANCO "Whose side are you on" (1984, Virgin)

Matt Bianco, un d'eixos grups ochenteros dels quals acceptes la seua existència però mai els prestes la suficient atenció. La veritat este disc li he tingut oblidat durant molt de temps, per a mi Matt Bianco representaven la cara light d'aquell so pop jazzero de tocs soul que encapçalaven bandes com Weekend, Style Council o Isabelle Antenna. Encara així i després de diverses escoltes puc reconéixer en ell prou mèrits com per exemple l'haver incorporat tocs llatins o vents clarament soul en cançons de so dance pop tan en boga en els primers 80.

Els temes que destacaria són el que dóna títol a l'àlbum "Whose side are you on", "Half minute" o "Get out of your lazy bed" que en l'època van sonar prou en ràdios i pistes de ball, també cal destacar dos temes com són "Matt's mood " i "Sneaking out the back door?" que tenen un sabor a standard prou destacable.

Si en discos posteriors el seu vocalista Mark Reilly va tindre un paper principal en este jo crec que va ser superat pels seus músics i en especial per Basia Trzetrzelewska en les veus, tot un descobriment i que anys més tard va formar la seua pròpia banda anomenà Basia. En definitiva un disc que m'ha deixat prou bones impressions després de tants anys sense donar-li ni bola.

http://thepiratebay.org/torrent/6536209/Matt_Bianco_-_Whose_Side_are_you_on_(1984)

MARINE GIRLS "Beach party" (1981, CHERRY RED)

Beach Party (1981) és el primer dels discos de Marine Girls. Tracey Horn (guitarra i veu) ja havia estat en altres bandes (sense gravacions, crec) fins que va decidir crear la seua pròpia junt amb la seua companya d'escola Gina (veu i percussió). Poc després se'ls va unir Jane Fox (baix) i, de seguida, la seua germana Alice Fox (veu i percussió) per a suplir Gina, cada vegada amb menys temps per al grup i que en el segon disc ja no participaria. A penes comptaven amb 17 anys, excepte Alice que tenia 15, una edat que es nota en les seues lletres. No són els 17 del típic estúpid ni els d'un precoç superdotat, sinó els alegres 17 d'una persona de classe mitjana amb la suficient intel·ligència per a anar descobrint detalls de les relacions humanes, sobretot les amoroses que són les que més els interessen lògicament, i ho descriuen amb una certa gràcia, encara que no siguen les lletres el que més interessa del grup. Musicalment prenen el minimalisme dels genials Young Marble Giants (Stuart Moxham va ser el productor del seu segon disc) com a clara referència i igual que estos reduïxen la música a la seua mínima expresió, tant en composició com en interpretació. Però no es van limitar a fotocopiar sinó que van crear algo original, cançons molt senzilles i curtes, quasi de joguet, interpretades amb un baix, guitarra minimalistes i ocasionals percussions que pareixen objectes colpejats un contra un altre. A pesar d'estar tècnicament molt limitades, utilitzen els seus instruments de manera enginyosa en temes per a res cursis, sinó realment intel·ligents, ben fets i arreglats on Tracey i Jane es repartixen les composicions amb predomini de la primera.

http://www.mediafire.com/?51tyxlj5j2d