LOU REED "New York" (1989, SIRE)

New York va ser el primer àlbum que vaig comprar de Lou Reed com a solista i va significar per a mi tot un impacte i el descubriment de algo gran, coneixia a la Velvet però mai vaig indagar molt en la seua carrera fins a eixe any 1989.
Pareix mentira que tardara com quinze anys a dedicar-li un disc a la ciutat que tant li va servir d'inspiració, van ser catorze cançons entre les que es troben algunes dels seus millors en tota la seua carrera. Els temes que aborda són tots de gran calat i molts de temes personals, "Halloween parade" parla del SIDA i dels seus efectes devastadors, "Endless cycle" el maltractament de menors, "Xmas in February" la difícil situació dels vagabunds, inclús en els temes més llojers Lou Reed es mostra fort i contundent com en "Strawman". Quant als temes personals en "Beggining a great adventure" quasi bromeja sobre la seua pròxima paternitat i "Dime store mystery" és un elogi del seu antic amic Andy Warhol. Inclús en el disc hi ha lloc per a dos cançons d'èxit en la seua carrera com "Romeo had Juliette" o la coneguda "Dirty Blvd.".
També New York li va servir per a presentar a una nova banda amb Mike Rathke a la guitarra substituint a Robert Quine, amb un dels millors baixistes nord-americans, Rob Wasserman i amb l'ajuda inestimable en alguns temes de la bateria de la mateixa Moe Tucker.
Estem sens dubte davant d'una de les (varies) obres mestres de Lou Reed.

LOOP "Fade out" (1988, CHAPTER 22)

Es muy difícil definir la música de Loop, quizás podría decirse que és un cruce entre Stooges y Spacemen 3 aunque ya en sus últimos disco mas bien parecen una mezcla entre Can y el sonido ambient.
Pero este Fade Out és su segundo disco y afortunadamente aún estaban por domar. Són sólo cuatro temas pero todos ellos de una intensidad brutal, la que abre el disco "Black sun" y la segunda de la cara B "Pulse" són dos pepinazos con Peter Hampson aullando como un poseso, la segunda "This is where you end" y la última de la cara A "Torched" rebajan un poco la fuerza vocal de Peter, "Fade out" és la que abre la segunda cara con el pedal del fuzz a todo meter, y en "Vision stain" parece que de repente la aguja del plato se haya vuelto loca con el sonido subiendo y bajando al más puro estilo de Can.
Loop fueron un grupo de dificil escucha pero básico para el aprendizaje de grupos como Hood , Slowdive e incluso Ride.
http://rapidshare.com/files/97979059/Fade_Out.rar

LED ZEPPELIN (1971, ATLANTIC)

Publicat al Novembre de 1971 i produït per Jimmy Page, a este disc se l'anomena Led Zeppelin IV, encara que oficialment no té nom, perquè els anteriors es titulaven I, II i III respectivament.
Però, parlant de la música del disc, cal dir que Led Zeppelin IV va consagrar a Jimmy Page, a Robert Plant, a John Paul Jones i a John Bonham com la millor banda de rock de l'època.
L'àlbum comença amb "Black dog", tema rock on els haja, i es va llançar com a primer single del LP. El riff base del tema va a càrrec del baig de John Paul Jones.El segon tema és "Rock and Roll", una de les millors cançons de rock de tots els temps, amb un gran començament de bateria. Després podem escoltar "The battle of evermore", tema cantat a duo per Robert Plant i Sandy Denny, de Fairport Convention, inspirat per Tolkien. El següent tema és "Stairway to heaven", es diu que la primera vegada que la van tocar va ser al Ulster Hall de Belfast, al març del 71 abans que es publicara el disc per a veure si a la gent li agradava, a l'acabar, el públic va quedar en silenci i Plant va dir que creia que era millor deixar el tema fora del disc, però d'errepent van sonar crits demanant que la repetiren una volta més. "Misty ‘mountain' hop" pareix que també està inspirada en Tolkien, no obstant es diu que pot tindre relació amb els problemes amb la policia i les drogues de la banda. "Four sticks" representa a les baquetes de Bonham, que tocava amb dos en cada mà, i el tema és immillorable en la veu de Robert Plant. Després, "Going to California", al meu pareixer és el tema més fluix del disc. Però el següent tema és "When the levee breaks", per a gravar la bateria, es va posar la de Bonham en les escales i els micros un poc més amunt, per a arreplegar un sò que retronara, amb uns efectes "especials": música gravada posada al revés.
Un disc gran, un disc genial i un disc original. A banda que és imprescindible, tots hem de tindre-ho, i si aneu a una tenda de discos podeu veure que els cds de Led Zeppelin són molt barats comparant-los amb el demés.

KORTATU "Azken guda dantza" (1988, nola!)

Azken Guda Dantza (L'última dansa de guerra) va ser el final de Kortatu, un grup que va arribar a cotes que els seus membres mai hagueren pogut imaginar yque van decidir donar carpetada amb un multitudinari concert a Pamplona el 01/10/1988 en el més alt de la seua popularitat.
En este doble àlbum donen un repàs als seus tres discos d'estudi i a les seues múltiples col·laboracions en recopilatoris. Del primer Kortatu, un disc on predomina el ska i el punk estan "Mr. Snoid entre sus amigos los humanos", "Sospechosos", "La família Iskariote", "Desmond Tutu", "Jimmy Jazz", "Zu atrapatu arte" o "Nicaragua sandinista", del segón i molt polititzat La Linea del Frente amb "Equilibrio", "La linea del frente", "Hotel Mombar", "A la calle", "Tatuado" o "Hay algo aquí que va mal", i del tercer Kolpez Kolpe ja clarament bolcats al hip-hop i els ritmes caribenys amb "Makurtu gabe", "Platinozko sudurrak", "Jaungoika eta lege zaharra" o "Kolpez kolpe".
Van ser una espècie de Clash euskalduns, un grup que va saber combinar el rock, el ska, el reggae, el punk o l'hip-hop com poques vegades s'havia escoltat per ací i que a més va saber parar a temps.

http://rapidshare.com/files/147747005/Kortatu_-_azken_guda_dantza__1988_.rar

JOHNNY THUNDERS & PATTI PALLADIN "Copy cats" (1988, JUNGLE)

Encara recorde el comentari de la dependendienta de la tenda Discos Marsal quan ho vaig comprar, "sempre m'he preguntat com pot ser que este disc encara no ho haja comprat ningú", i és que este era el típic disc que et botaves quan estaves buscant o mirant algo, potser per lo estrany de veure a un rockero tan macarra en un disc de versions en companyia de la cantant d'un grup prou prescindible anomenat Flying Lizards.
Un treball que es gesta en una trobada entre els dos en què graven una versió de "Crawfish", un tema interpretat per Elvis Presley per a la pel·lícula King Creole, però van quedar tan contents que decidixen gravar un àlbum complet de dotze temes.
A banda d'algunes cançóns prou prescindibles per a mi com "She wants to mambo" de The Chanters o la final "Let me entertain you" de Natalie Wood, hi ha moltes que estan realment bé, la inicial "Can´t seem to make you mine" de The Seeds amb eixa orgía de teclats queda per damunt de l'original, "Treat her right" de Roy Head sona molt poderosa, "I was born to cry" de Dion amb uns cors i una secció de vents molt interesants, "Baby it's you" de Burt Bacharach en la que s'unix a la festa Chrissie Hynde dels Pretenders, la fantàstica i pantanosa versió de "Alligator wine" del boig Sreaming' Jay Hawkins, "Two times loser" de Tarheel Slim & Little Ann el títol de la qual és tota una premonició per als dos o "He cried" de les Shangri-la's.
Un disc que és una bona manera de recuperar i descobrir alguns grups pioners dels 50 i 60, pero amb un sò enriquit amb molts instruments, amb trompetes, mandolines, violins i per més de trenta músics que van col·laborar en la seua gravació.

JIM O'ROURKE "Eureka" (1999, Drag City)

Primer disc d'este genial multinstrumentista de Chicago, membre de Sonic Youth i Gastr del Sol entre altres i aclamat productor de gent tan diversa com Stereolab, Sea and Cake o Wilco.
Hi ha algo agradable a l'escoltar Eureka, un disc mij fosc i suau però amb molta energia, i és un disc que ve molt bé en eixes èpoques de batjó que penses que tot pot anar pitjor, és un disc molt positiu i bonic. I és un treball en què crida l'atenció com un home com Jim O'Rourke sempre relacionat amb els sons noise i experimentals aconseguix passejar-se per músiques i ritmes tan diferents.
Dels temes destacar dos per damunt de la resta, "Ghost ship in a storm" amb eixos vents tan envoltants i sobretot la versió del gran Bart Bacharach "Something Big", amb un cor realment increïble.
Eureka és un disc molt positivament i altament adictiu.
http://www.mediafire.com/?xlqjm4rixqj

THE JAZZ BUTCHER "Cult of the basement" (1990, creation)

The Jazz Butcher sempre han sigut una xicoteta debilitat meua, un d'eixos grups indispensables en aquelles cintes recopilatòries cutres i autoeditades tan anyorades hui en dia i és també l'àlies del cantant i compositor londinenc Pat Fish i amb el que porta gravant des de 1982 discos de pop atemporal, encara que potser és més conegut per les seues constants col·laboracions amb gent com a Blue Aeroplanes, Apartments o inclús Bauhaus.
Després de gravar deu discos molts d'ells notables com a Scandal In Bohemia o Fishcoteque en 1990 edita Cult Of The Basement, que per cert és el primer disco que vaig comprar d'ell, un disc que mescla multitud d'estils, des del country de "My zeppelin" fins al surf de "The basement", des de la fantástica i melancólica "Girl go" fins a la madnessiana "M. Odd", l'escolta del disc és excel·lent i practicament no té cançons de relleno, algo prou usual en molts grups britànics del moment.
Encara que actualment grava ja pocs discos de tant en tant edita alguna joia per a deleit dels seus incondicionals.
http://rapidshare.com/files/233315976/cusem.rar