MATT BIANCO "Whose side are you on" (1984, Virgin)

Matt Bianco, un d'eixos grups ochenteros dels quals acceptes la seua existència però mai els prestes la suficient atenció. La veritat este disc li he tingut oblidat durant molt de temps, per a mi Matt Bianco representaven la cara light d'aquell so pop jazzero de tocs soul que encapçalaven bandes com Weekend, Style Council o Isabelle Antenna. Encara així i després de diverses escoltes puc reconéixer en ell prou mèrits com per exemple l'haver incorporat tocs llatins o vents clarament soul en cançons de so dance pop tan en boga en els primers 80.

Els temes que destacaria són el que dóna títol a l'àlbum "Whose side are you on", "Half minute" o "Get out of your lazy bed" que en l'època van sonar prou en ràdios i pistes de ball, també cal destacar dos temes com són "Matt's mood " i "Sneaking out the back door?" que tenen un sabor a standard prou destacable.

Si en discos posteriors el seu vocalista Mark Reilly va tindre un paper principal en este jo crec que va ser superat pels seus músics i en especial per Basia Trzetrzelewska en les veus, tot un descobriment i que anys més tard va formar la seua pròpia banda anomenà Basia. En definitiva un disc que m'ha deixat prou bones impressions després de tants anys sense donar-li ni bola.

http://thepiratebay.org/torrent/6536209/Matt_Bianco_-_Whose_Side_are_you_on_(1984)

MARINE GIRLS "Beach party" (1981, CHERRY RED)

Beach Party (1981) és el primer dels discos de Marine Girls. Tracey Horn (guitarra i veu) ja havia estat en altres bandes (sense gravacions, crec) fins que va decidir crear la seua pròpia junt amb la seua companya d'escola Gina (veu i percussió). Poc després se'ls va unir Jane Fox (baix) i, de seguida, la seua germana Alice Fox (veu i percussió) per a suplir Gina, cada vegada amb menys temps per al grup i que en el segon disc ja no participaria. A penes comptaven amb 17 anys, excepte Alice que tenia 15, una edat que es nota en les seues lletres. No són els 17 del típic estúpid ni els d'un precoç superdotat, sinó els alegres 17 d'una persona de classe mitjana amb la suficient intel·ligència per a anar descobrint detalls de les relacions humanes, sobretot les amoroses que són les que més els interessen lògicament, i ho descriuen amb una certa gràcia, encara que no siguen les lletres el que més interessa del grup. Musicalment prenen el minimalisme dels genials Young Marble Giants (Stuart Moxham va ser el productor del seu segon disc) com a clara referència i igual que estos reduïxen la música a la seua mínima expresió, tant en composició com en interpretació. Però no es van limitar a fotocopiar sinó que van crear algo original, cançons molt senzilles i curtes, quasi de joguet, interpretades amb un baix, guitarra minimalistes i ocasionals percussions que pareixen objectes colpejats un contra un altre. A pesar d'estar tècnicament molt limitades, utilitzen els seus instruments de manera enginyosa en temes per a res cursis, sinó realment intel·ligents, ben fets i arreglats on Tracey i Jane es repartixen les composicions amb predomini de la primera.

http://www.mediafire.com/?51tyxlj5j2d

MALA RODRIGUEZ "Alevosia" (2003, UNIVERSAL)

Alevosía està gravat a Madrid i mesclat a Nova York, amb col·laboracions que resumixen el millor del rap espanyol. Amb descar, força i un llenguatge senzill i espontaneïtat... "La niña", per cert amb el seu video censurat, va ser l'avanç del disc, on reflectix la realitat social més crua i marginal de la nostra societat.

Però darrere dels seus temes i la veu que imprimix en ells, la producció va a càrrec de dos dels pesos pesats de l'hip-hop espanyol, Jotamayúscula i Supernafacho, que són part de la família de La Mala Rodríguez.

En esta ocasió ha comptat amb nombroses col·laboracions com la de Mr. T-CEE en la producció dels temes "Fuerza" i "Mamoneo" o la de Raimundo Amador en el tema "Alevosía".

Un total de catorze cançons, en el segon single "Lo fácil cae seguro", seguix rapetjant amb el seu característic estil sense cap vergonya davant la vida i les seues arrels del carrer com en "Jugadoras Jugadores"; tema que s'inclou en la pel·lícula Yo puta, una adaptació de la novel·la d'Isabel Pisano, o en "Amor y respeto", tema que tanca l'àlbum i que representa dos valors molt importants per a la cantant: "Són dos coses que no haurien de faltar mai, com el menjar; és el final del disc i al mateix temps algo amb què començar un nou treball. Sent el món amb molt de masclisme, molt de racisme i moltes merdes, però el hip hop és per al que visc, el que faig", diu La Mala.

https://rs489tl5.rapidshare.com/#!download|489l36|229278936|MalaR_2004_.rar|84756|R~B10A2E25477D2B0A7C6E8ABC27DF6F28|0|0

LOU REED "Rock 'n' Roll Animal" (1974, RCA)

Primer disc en viu de la carrera solista de Lou Reed. Va ser gravat en un show de 1973, en l'Acadèmia de Música "Howard Stein" (Nova York), l'edició original tenia cinc cançons: "Intro/Sweet Jane", "Heroin", "White Light/White Heat", "Lady Day", "Rock 'n' Roll", després, en les reedicions apareixerien dos temes més, sumats als cinc anteriors: "How Do You Think It Feels" i "Caroline Says I". Les cançons estan interpretades molt dinàmicament i inclús estan modificades respecte a les seues respectives versions d'estudi, una dada curiosa: en 1975 ix a la venda un altre disc en directe titulat Lou Reed Live, es cançons que conté són outtakes del mateix concert de Rock 'n' Roll Animal, que per qüestions comercials havien sigut relegades d'este últim.

Rock & Roll Animal em va fascinar completament, és totalment diferent de la majoria dels altres treballs de Lou. En primer lloc, les cançons són grandioses, inclou 4 grans cançons dels Velvet Underground; "Sweet Jane", "Heroin", "White Light /White Heat", i "Rock & Roll", conté també tres grans cançons de l'album Berlín; "Caroline says", "Lady Day" i "How do you think it feels". Cada cançó està feta a la perfecció, la introducció amb "Sweet Jane" és magistral, inclús pots escoltar Lou dir a l'audiència que callen antes de començar la cançó, "White Light/White Heat" és inclús més forta que l'original, "Lady Day" també és molt millor que la de Berlín i l'àlbum conclou amb una gran versió de "Rock & Roll", amb un sol de ritme funky en el centre del tema. L'efecte general de l'àlbum és increïble, et fa sentir-te com si estigueres presenciant el concert. Si eres un fan de Lou, t'agradarà molt este disco, per a mi és un dels treballs en viu més grans que hi haja hagut. Recomanat per a tot el món.

https://rs174l33.rapidshare.com/#!download|174l32|84958243|075_-_Lou_Reed_-_Rock__N__Roll_Animal__1974_.rar|44852|R~7C6B9045A7FFBEB3565F0CBC4A41C3FB|0|0

LIVING IN A BOX (1987, Chrysalis Records)

El grup britànic de pop-funk Living In A Box va viure el seu particular boom a la MTV l'any 1987 amb una cançó titulada com ells "Living in a box", curiosament i encara que a Anglaterra si que van tindre prou éxit, a la resta del mon eixe va ser el seu únic titul famós. Formats per Richard Darbyshire (veu i guitarra), Marcus Vere (sintetitzador) i Anthony Critchlow (bateria), eixe any i a arrel de l'èxit van aconseguir firmar per Chrysalis per a la gravació d'este primer disc on a mes del tema titular van editar dos singles mes "Love is the art" i "Scales of justice". Sens dubte van ser el típic producte artificiós ochentero, molt en l'ona de gent com Level 42, Spandau Ballet o ABC però sense arribar mai a l'altura d'estos, i afortunadament igual que van vindre se'n van anar perquè només van arribar a gravar un segon treball molt més prescindible. Encara que sempre és curiós recuperar estos curiosos artefactes per si es troba algo amagat que valga la pena, jo encara ho estic buscant.

https://rapidshare.com/#!download|0tl|106966517|BOX.rar|0|File not found. (e029a7af)

LEÑO "Corre, corre" (1982, Chapa Discos)

La bona acollida de l'àlbum En directo (1981) havia confirmat al trio com a indispensable anomalia –rockera, auténtica i res glamurosa– entre la incipient moguda madrilenya. Les seues descarnades histories de la vida en la gran ciutat, la senzillesa de la seua proposta i, sobretot, el carisma del seu líder Rosendo Mercado, connectaven amb eixa immensa majoria que ni viatjava a l'estranger ni freqüentava el Rockola. La gravació del seu tercer disc d'estudi pintava bé –viatge a Londres per a gravar en els estudis d'Ian Gillan, cantant de Deep Purple–, encara que després no va haver per a tant. El bateria Ramiro Penas, es solta: "En aquells anys no existien bons mitjans, ni hi havia un bon enteniment amb la companyia; vam començar a gravar-ho allí, però era tan antic que vam haver d'acabar-ho en un altre estudi, també a Londres". Encara així, el viatge va meréixer la pena, perquè Corre, corre és un disc que sona com deu, lluny de l'enfocament new-wave que va enrarir Mas Madera (1980). El grup es trobava en el seu millor moment creatiu –les huit cançons del disc són clàssics, sense excepció– però va tardar pocs mesos a dissoldre's. Rosendo admet que "ja tenien alguns rotllos rars" però el baixista Tony Urbano assegura que "a pesar de la pressió, no hi havia tensió més enllà del típic en un grup". Eixe adéu precipitat i la fermesa amb què els implicats s'han resistit als cants de sirena van forjar una llegenda sense parangó en la història del rock espanyol. També una nutrida escola de seguidors, la més poblada de la nostra escena. "Els xavals van veure que fer una cançó no és tan complicat", sentència Rosendo, "que dir les coses amb naturalitat i poca parafernàlia té un valor".

http://rapidshare.com/files/155822517/Le-_Cor_cor_-1982.rar

JULIAN HERNANDEZ / A. R. REIXA "After shave" (1986, GASA)

Este és un dels discos més frikis de tota la meua discógrafia, en 1986 apareix publicat pel segell Grabaciones Accidentales i arreplega el treball que, Julián Hernandez (Siniestro Total) a la composició i interpretació musical i Antón R. Reixa (Os Resentidos) a les lletres i veu, van realitzar per a l'Opereta Fi de Curs titulada After Shave, en la que participava com a actor també Reixa.

Un disc produït per Paco Trinidad i la participació d'Uxío Muñoz com a enginyer de so, persones que han estat molt unides als treballs de Siniestro Total.

Assenyalar també l'aportació d'Alberto Torrado (baixista de Siniestro Total i Os Resentidos) en els cors.

El disco és un tant estrany i surrealista, en la línia dels treballs de A.R.Reixa, però no deixa de ser curiós, aportant inclús en la seua edició en format vinil el llibret de l'obra, i amb una deliciosa portada imitant als discos de música clàssica del segell Deutsche Grammophone. Sens dubte és un treball més pensat per als seguidors dels Resentidos que no per als de Siniestro.