FASTER PUSSYCAT "Wake me when it's over" (1989, Elektra)

A finals dels 90 va sorgir a Califòrnia una interessant fornada de grups hardrockeros molt interessant de la que els autèntics triomfadors van ser els Guns 'n' Roses però que també va donar de si tota una generació de grups molt aprofitables, L.A. Guns, Ratt, Dear Mr. President o estos Faster Pussycat. Grups que es van inspirar tant en Montley Crue o en Stryper com en iconos més glamurosos com Hanoi Rocks o New York Dolls.

Wake Me When It's Over, va ser el seu segon treball després de Faster Pussycat (1987), arranca de forma vertiginosa amb "Where there's a whip there's a way" i el seu riff de guitarra el qual et fa pensar en la seua ciutat Los Angeles com un verdader infern, en realitat tot l'àlbum és un complet desparrame d'energia. Toine Downe, el seu cantant, es tot un show man i tota la banda són un entramat perfecte per a escampar hard rock de primera fila, i amb l'acompanyament a voltes dels cors i altres de la secció de metall inclus pareixen tota una Big band de rock 'n' roll. També van ser capaços de gravar dos singles perfectes com la balada "House of pain" i tot un himne rockero "Poison Ivy" dedicat a la gran musa dels Cramps, o temes més paranoics com "Little Dove".

Es van separar allà per 1992 per a tornar en 2007 i gravar dos discos més dels quals no tinc notícies encara que crec que tenen prou bones crítiques.

http://rapidshare.com/files/220130464/1989_Faster_Pussycat_-_Wake_Me_When_It_s_Over.zip

EYELESS IN GAZA "Back from the rains" (1986, CHERRY RED)

Eyeless In Gaza, altres il·lustres desconeguts i el seu sext treball Back From The Rains, que és un dels meus tresors més preciats, és junt amb l'anterior Rust Red September (1983) els seus dos millors treballs sense dubtes.

El duo format a Manchester per Martyn Bates i Peter Becker van aconseguir transmetre amb els seus tretze temes, un perfecte combinat entre electrònica ben entesa, melancolia i pop d'alta qualitat, un disc inmens i d'una bellesa extrema. El treball s'obri amb un breu tema a capella "Between these dreams" prou dramàtic per a tot seguit empalmar amb un dels seus millors temes "Twilight", donant-nos a entendre el que se'ns ve damunt, una perfecta combinació de tristesa i eufòria, de depressió i curació. És un poc exagerat dir que Eyeless In Gaza són el que Duran Duran o Tears For Fears volien ser però també és veritat que els temps de l'electrònica dura i de la vantguardia de discos com Photographs As Memories queden prou lluny per a donar pas a una gran obertura de mires. La veu de Bates per exemple és molt més subtil i dolça, no és tan forçada i histriònica com abans i això es nota molt en cançons com "Catch me" amb un toc de soul o en "Welcome now" que és una de les seues millors cançons, un tema pop perfecte com també ho és "Sweet life longer". Un altre dels grups als què tambe se'ls va comparar molt van ser Cocteau Twins on s'acosten en "Lie Still sleep long" o en la versió d'un tema folk anglés anomenat "She moves through the fair".

Encara que en 1995 es van separar en 2008 es van tornar a reunir per a editar un altre disc molt recomanable anomenat Summer Salt/Subway Sun. També Martyn Bates en solitari té una discografia a tindre en compte.

http://www.monova.org/torrent/1315249/EYELESS_IN_GAZA_-_1986_-_BACK_FROM_THE_RAINS_(%2B_12''_RISEN_(19.html

LOS ENSAYOS (1988, DRO)

Militants del moviment mod, Los Ensayos eren un dels millors grups de l'escena dels 80 a Múrcia, grans admiradors dels Beatles, encara que oberts a altres influències com el surf, ska o el power pop, el seu so característic era el pop que prestava especial atenció a les melodies, veus i tornades, amb un peu en els grups de beat dels 60 i l'altre en el pop espanyol de principis dels 80 (en especial bandes com Mamá o els primers Nacha Pop).

Es formen definitivament per Juan Ramón Sánchez (veu, guitarra i principal compositor), José Marià Ruiz (baig), Juanjo Carmona (guitarra) i Piwi (bateria) cap a 1985, amb l'objectiu de participar en el concurs Múrcia Jove d'eixe any i donar-se, d'esta manera, a conéixer. Quasi sense experiència, no aconseguixen guanyar, però sí cridar l'atenció del jurat, que els anomena grup revelació, i comencen a donar concerts i a gravar, distribuir i repartir les seues maquetes en emissores, discogràfiques i premsa. Finalment, Carlos Tena es fixa en ells i els convida a tocar en el mitic programa de TV Auanbabulubabalambambú (inclós en este post), en el que actuen l'any 1986. Gracies a aixó es fan amb un nom, i obtenen algun èxit local amb cançons com "Amar el pop” i, sobretot “Soy un fanatico”. Açò no passa desapercebut per a DRO, que els edita este MiniLP. Antes de la gravació del mateix, Juanjo deixa el grup, entrant (l'altre) Víctor Valdés, guitarrista procedent del grup Unidad Psiquiátrica.

El disc té bona promoció i inclús ixen en Tocata, i es convertix en un autèntica bomba a Múrcia, on triomfen a lo gran, convertint-se en el grup del moment gràcies als dos singles editats, dos grans cançons, fresques i apegaloses, “Soy un fanatico” i “La décima cerveza”. D'esta manera, només a Múrcia, venen al voltant de cinc mil còpies, encara que en molta menor mesura, al mercat nacional, on va tindre molta menys repercussió i es queden, finalment, a les portes de l'èxit.

El grup va continuar funcionant en directe diversos anys més, fins a 1994, però ja no editaria més discos fins que, per sorpresa, l'any 2004 s'edita un CD que recuperava diverses de les seues cançons, seleccionades de les seues maquetes i gravades en estudi, amb el títol de Canciones que nunca fueron Grandes Exitos (Stereopop, 2004). Disc que no va tindre cap promoció i que, pràcticament, va passar desapercebut, a pesar de comptar amb algunes cançons realment bones.

ELEVENTH DREAM DAY (1987, FANCLUB)

La carrera de la banda de Chicago Eleventh Dream Day liderada pel cantant i guitarrista Rick Rizzo i per la bateria de Janet Beveridge Bean és una de les més infravalorades i ignorades del rock nord-americà, a pesar de posseir un discografia exemplar i que els seus membres són codiciats per grups de molt de renom com Tortoise o Sea & Cake han anat perseverant fins a dia de hui davant de la total indiferència del públic majoritari, inclús Freakwater, la banda paral·lela de Janet, ha tingut molta més repercussió amb un sol disc.
Este és el seu primer MiniLP de 1987, un disc on encara es troben ecos del Nou Rock Americà en el seu costat més aspre i rocker, les guitarres de "Walking with a barrel of gun" i de "Liz Beth" pareixen tocades pel mateix Steve Wynn, en "Vein of Gold" em recorden a Rank & File (s'anrecorda algú d'estos?), "Cascade" és molt mes psicodèlica i en "Not the ballad of a girl" i "The arsonist" miren més al nord i sonen a uns Crazy Horse salvant les distàncies.
Si t'agrada el rock americà d'alt voltatge és pràcticament obligada l'adquisició de qualsevol dels seus deu discos posteriors (este és practicament impossible perquè mai va ser reeditat ni inclòs en ningun altre), cap d'ells baixa del 8 com a nota mitjana.
El vídeo és una actuació del 2008 amb un so prou deficient on interpreten "Cascade".
http://rapidshare.com/files/287945626/11thdreamday_ep.rar

DOUBLE "Blue" (1985, Polydor)

Blue és l'album debut dels suïssos Double. Un album de cançons sugerents, que generen una harmonia encantadora al llarg de tot el disc. D'ell es va extraure el single "The captain of her heart" que a més va ser un tremend èxit mundial. Randy Crawford i Laurent Voulzy han fet les seues pròpies versions del tema. També van traure les cançons "Rangoon moon", "Your prayer takes me off" i "Woman of the world" com a singles, tenint en compte que es tracta d'un disc de huit cançons quasi podríem dir que és un treball redó, es tracta d'un disc on el smooth jazz i el pop d'alta qualitat amb referencies als ultims Roxy Music o a Steely Dan està a l'orde del dia i ens deixen amb ganes d'escoltar més. El disc el van editar en 1985 per Double City (el seu propi segell) baig la supervisió de Phil Carmen (es nota la seua presència) i Rene Tinner i el van gravar a Suïssa. Despres d'este disc van editar un segon dos anys mes tard però sense quasi repercussió i es van separar, el seu líder Kurt Maloo va iniciar la seua carrera en solitari gravant un únic disc en 2006.

http://www.sendspace.com/file/1z1ylx

DIED PRETTY "Every brilliant eye" (1990, BEGGARS BANQUET)

Died Pretty es va formar en 1984 a Sydney (Austràlia) pel teclista Frank Brunetti i el guitarrista Brett Myers i les col·laboracions esporàdiques d'amics com el bateria de Radio Birdman Rob Younger o el baixista Jonathan Lickliter component d'una seminal banda de Brisbane anomenà End. Després de gravar dos discos amb la coneguda i pretigiosa discogràfica australiana Citadel donen el bot en 1989 per a fitxar per Beggars Banquet i editar eixe mateix any Lost i un any després este Every Brilliant Eye.

Un disc en què es nota que van voler fer un salt de qualitat i per aixó sen van anar a Los Angeles per a gravar-lo amb el productor Jeff Eyrich que ja havia treballat amb gent com The Blasters o T-Bone Burnett, d'altra banda el membre fundador Frank Brunetti deixa la banda i entra John Hoey als teclats. El so del disc és molt més net que els treballs anteriors al mateix temps que la guitarra guanya en presència, en general sona molt més americà, deixen el seu costat més garajero i es centren en un rock molt més convencional, la qual cosa d'altra banda, espanta als seus seguidors més acèrrims. De totes les maneres hi ha temes en què es nota l'esperit mes visceral i poderós com en "The underbelly", el single "Whitlam square" o en "Prayer", per a després relaxar-se en "True fools Call" que es un mitj temps d'aquells per enmarcar o amb els arreglos de corda de "Face toward the sun" que resulten algo totalment nou en la banda.

Abans de separar-se en 2000 Died Pretty van aconseguir el seu èxit més gran amb el seu treball Doughboy Hollow (1992), disc que els va servir d'excusa per a tornar-se a reunir en 2008 i interpretar-ho íntegre en una sèrie de concerts per USA.

http://rapidshare.com/#!download|256tl3|76674525|Died_Pretty_-_Every_Brillant_Eye.rar|65163

DEVO "Total Devo" (1988, Enigma Records)

Devo ha sigut, des dels seus inicis, un grup distint, tal volta més atípic antes que ara, però distint, hi ha coses que m'agraden prou i altres que em deixen un "nosequé" que no m'acaba de convéncer, supose que és molt difícil que amb una discografía tan àmplia no hi haja un poc de tot, bo i menys bo. Van ser diferents en la seua América natal (i sobretot a Texas que és d'on eren), van ser un bufit d'aire fresc en un pais que, excepte a nivell underground, mai va ser molt receptiva a coses singulars i un tant fora dels establit (exceptuant a Sparks o als Residents). Des que els vejeren David Bowie i Iggy Pop, ambdós sorpresos amb el desplegament sónic i visual del grup, i estos els aconseguiren un contracte amb la Warner fins a este Total Devo van passar prou anys, sé que no és el seu millor disc, però sí que és prou tecnificat, també sé que és un disc que tal vegada, passats els anys, li pese una producció un tant pesada i passada, i per a acabar, també sé que tampoc va eixir en un bon moment, quan l'Acid i el New Beat assaltaven les llistes. Però és un disc que em resulta agradable d'escoltar i te tres o quatre temes boníssims. Sincerament el vaig comprar perquè ho va editar Enigma Records (una de les meues discogràfiques sagrades) i pel descomunal tema "Disco dancer", un Techno Pop amb ritme sintètic imparable i amb un riff perfecte de Disco Music, quan vaig vore el seu vídeo em vaig quedar apegat a la pantalla. Si haguera eixit quatre o cinc anys antes (este disc es del 88), m'atreviria a dir que haguera sigut un bomba mundial.

Són Devo, són ells, l'essència és la de sempre, inclús eixa essència que vaig veure sempre en ells, que és la de l'herència Rock un tant camuflada en alguns temes gràcies al desplegament de teclats i tecnologia que ho solapa en certa manera. Bé és veritat que ja no eren la novetat, eixa novetat que va fer doblegar a la crítica en plena New Wave i que va sorprendre a tots, i encara que no estaven en el seu millor moment, continuaven fent discos dignes.

Altres temes a destacar són "Man turned inside out" que és un altre canyó, amb un so Techno Western (definició impossible, of course) i ritme de mitjà temps trotador, "Some thing never changes", amb uns cors operístics, i sense entendre molt d'aparells, pareix que van jugar amb el Fairlight, i, com no, la versió de rigor, en este cas li toca a "Don't be cruel" que, encara que no li arriba a la sola de les sabates de la seua famosa recreació del "Satisfaction" stoniano, resulta bén curiosa.

La Devo/E-volución els va rasquinyar, però no els va pegar de ple. Repetisc, com a segur que no és el favorit entre els seguidors del grup, el rescate perquè no s'oblide.