LED ZEPPELIN (1971, ATLANTIC)

Publicat al Novembre de 1971 i produït per Jimmy Page, a este disc se l'anomena Led Zeppelin IV, encara que oficialment no té nom, perquè els anteriors es titulaven I, II i III respectivament.
Però, parlant de la música del disc, cal dir que Led Zeppelin IV va consagrar a Jimmy Page, a Robert Plant, a John Paul Jones i a John Bonham com la millor banda de rock de l'època.
L'àlbum comença amb "Black dog", tema rock on els haja, i es va llançar com a primer single del LP. El riff base del tema va a càrrec del baig de John Paul Jones.El segon tema és "Rock and Roll", una de les millors cançons de rock de tots els temps, amb un gran començament de bateria. Després podem escoltar "The battle of evermore", tema cantat a duo per Robert Plant i Sandy Denny, de Fairport Convention, inspirat per Tolkien. El següent tema és "Stairway to heaven", es diu que la primera vegada que la van tocar va ser al Ulster Hall de Belfast, al març del 71 abans que es publicara el disc per a veure si a la gent li agradava, a l'acabar, el públic va quedar en silenci i Plant va dir que creia que era millor deixar el tema fora del disc, però d'errepent van sonar crits demanant que la repetiren una volta més. "Misty ‘mountain' hop" pareix que també està inspirada en Tolkien, no obstant es diu que pot tindre relació amb els problemes amb la policia i les drogues de la banda. "Four sticks" representa a les baquetes de Bonham, que tocava amb dos en cada mà, i el tema és immillorable en la veu de Robert Plant. Després, "Going to California", al meu pareixer és el tema més fluix del disc. Però el següent tema és "When the levee breaks", per a gravar la bateria, es va posar la de Bonham en les escales i els micros un poc més amunt, per a arreplegar un sò que retronara, amb uns efectes "especials": música gravada posada al revés.
Un disc gran, un disc genial i un disc original. A banda que és imprescindible, tots hem de tindre-ho, i si aneu a una tenda de discos podeu veure que els cds de Led Zeppelin són molt barats comparant-los amb el demés.

KORTATU "Azken guda dantza" (1988, nola!)

Azken Guda Dantza (L'última dansa de guerra) va ser el final de Kortatu, un grup que va arribar a cotes que els seus membres mai hagueren pogut imaginar yque van decidir donar carpetada amb un multitudinari concert a Pamplona el 01/10/1988 en el més alt de la seua popularitat.
En este doble àlbum donen un repàs als seus tres discos d'estudi i a les seues múltiples col·laboracions en recopilatoris. Del primer Kortatu, un disc on predomina el ska i el punk estan "Mr. Snoid entre sus amigos los humanos", "Sospechosos", "La família Iskariote", "Desmond Tutu", "Jimmy Jazz", "Zu atrapatu arte" o "Nicaragua sandinista", del segón i molt polititzat La Linea del Frente amb "Equilibrio", "La linea del frente", "Hotel Mombar", "A la calle", "Tatuado" o "Hay algo aquí que va mal", i del tercer Kolpez Kolpe ja clarament bolcats al hip-hop i els ritmes caribenys amb "Makurtu gabe", "Platinozko sudurrak", "Jaungoika eta lege zaharra" o "Kolpez kolpe".
Van ser una espècie de Clash euskalduns, un grup que va saber combinar el rock, el ska, el reggae, el punk o l'hip-hop com poques vegades s'havia escoltat per ací i que a més va saber parar a temps.

http://rapidshare.com/files/147747005/Kortatu_-_azken_guda_dantza__1988_.rar

JOHNNY THUNDERS & PATTI PALLADIN "Copy cats" (1988, JUNGLE)

Encara recorde el comentari de la dependendienta de la tenda Discos Marsal quan ho vaig comprar, "sempre m'he preguntat com pot ser que este disc encara no ho haja comprat ningú", i és que este era el típic disc que et botaves quan estaves buscant o mirant algo, potser per lo estrany de veure a un rockero tan macarra en un disc de versions en companyia de la cantant d'un grup prou prescindible anomenat Flying Lizards.
Un treball que es gesta en una trobada entre els dos en què graven una versió de "Crawfish", un tema interpretat per Elvis Presley per a la pel·lícula King Creole, però van quedar tan contents que decidixen gravar un àlbum complet de dotze temes.
A banda d'algunes cançóns prou prescindibles per a mi com "She wants to mambo" de The Chanters o la final "Let me entertain you" de Natalie Wood, hi ha moltes que estan realment bé, la inicial "Can´t seem to make you mine" de The Seeds amb eixa orgía de teclats queda per damunt de l'original, "Treat her right" de Roy Head sona molt poderosa, "I was born to cry" de Dion amb uns cors i una secció de vents molt interesants, "Baby it's you" de Burt Bacharach en la que s'unix a la festa Chrissie Hynde dels Pretenders, la fantàstica i pantanosa versió de "Alligator wine" del boig Sreaming' Jay Hawkins, "Two times loser" de Tarheel Slim & Little Ann el títol de la qual és tota una premonició per als dos o "He cried" de les Shangri-la's.
Un disc que és una bona manera de recuperar i descobrir alguns grups pioners dels 50 i 60, pero amb un sò enriquit amb molts instruments, amb trompetes, mandolines, violins i per més de trenta músics que van col·laborar en la seua gravació.

JIM O'ROURKE "Eureka" (1999, Drag City)

Primer disc d'este genial multinstrumentista de Chicago, membre de Sonic Youth i Gastr del Sol entre altres i aclamat productor de gent tan diversa com Stereolab, Sea and Cake o Wilco.
Hi ha algo agradable a l'escoltar Eureka, un disc mij fosc i suau però amb molta energia, i és un disc que ve molt bé en eixes èpoques de batjó que penses que tot pot anar pitjor, és un disc molt positiu i bonic. I és un treball en què crida l'atenció com un home com Jim O'Rourke sempre relacionat amb els sons noise i experimentals aconseguix passejar-se per músiques i ritmes tan diferents.
Dels temes destacar dos per damunt de la resta, "Ghost ship in a storm" amb eixos vents tan envoltants i sobretot la versió del gran Bart Bacharach "Something Big", amb un cor realment increïble.
Eureka és un disc molt positivament i altament adictiu.
http://www.mediafire.com/?xlqjm4rixqj

THE JAZZ BUTCHER "Cult of the basement" (1990, creation)

The Jazz Butcher sempre han sigut una xicoteta debilitat meua, un d'eixos grups indispensables en aquelles cintes recopilatòries cutres i autoeditades tan anyorades hui en dia i és també l'àlies del cantant i compositor londinenc Pat Fish i amb el que porta gravant des de 1982 discos de pop atemporal, encara que potser és més conegut per les seues constants col·laboracions amb gent com a Blue Aeroplanes, Apartments o inclús Bauhaus.
Després de gravar deu discos molts d'ells notables com a Scandal In Bohemia o Fishcoteque en 1990 edita Cult Of The Basement, que per cert és el primer disco que vaig comprar d'ell, un disc que mescla multitud d'estils, des del country de "My zeppelin" fins al surf de "The basement", des de la fantástica i melancólica "Girl go" fins a la madnessiana "M. Odd", l'escolta del disc és excel·lent i practicament no té cançons de relleno, algo prou usual en molts grups britànics del moment.
Encara que actualment grava ja pocs discos de tant en tant edita alguna joia per a deleit dels seus incondicionals.
http://rapidshare.com/files/233315976/cusem.rar

IT BITES "The big lad in the windmill" (1986, Virgin)

És veritat que particularment el rock progressiu sempre m'ha tirat per a arrere però he de reconéixer que sempre vaig sentir debilitat per este grup britànic dels 80, un grup que no podia sorgir en un altre moment mes que en eixa dècada. Este quartet format per Dick Nolan (baig), Bob Dalton (bateria), John Beck (teclats) i el seu líder Francis Dunnery (guitarra i veu) i sorgit en 1982 es va dedicar a explorar un sò que no satisfeia del tot als amants del rock progressiu perquè estava ple de tocs de pop o del hard rok més melòdic de gent com Extreme o com Magnum i van ser pioners en allò que va començar a cridar-se el Neo pogresiu (gluuups!).
D'esta manera It Bites van aconseguir conquistar els oients més "mainstream" al mateix temps que van ser repudiats pels nostàlgics dels anys 70. El seu sò era prou edulcorat i comercial, amb tornades apegaloses, molts cors i poca agressivitat. Però com va demostrar este primer àlbum gravat en 1986, qualitat els sobrava. Inclús les xifres de vendes els van somriure.
Dels temes personalment em quede amb "All in red" que obri el disc, amb "You'll never go to heaven" i amb "Calling all the heroes" que va ser extreta com a single i va arribar a estar en el número 6 de les llistes d'èxits de Gran Bretanya.
A hores d'ara és difícil saber la raó per la qual m'agrada tant la música de It Bites, són molt pocs els discos de progressiu que aguante més de cinc minuts, però estos tenien algo, inclús el seu segon àlbum Once Around The World em pareix encara millor, pero d'eixe ja parlarem...

INHIBIDOS QUIZÁS? "El precio del dolor" (1985, CITRA)

Es van formar a mitjan 1983 a València, baig les influències musicals de grups com U2, la primera època de R.E.M., Orange Juice, Magazine, The Cult o Bob Dylan. Inhibidos Quizás? realitzaven un suau pop-rock, i la seua primera formació estava composta per: Federico Segarra (guitarres), Fran García (guitarra rítmica i harmònica), Vicente González (veu), Javi Soler (baig) i Gonzalo Mantarás (bateria). Federico Segarra i Fran García van ser els únics músics del grup que amb anterioritat havien militat en altres formacions, van començar junts en Rimbaud, i posteriorment Federico va agregar la seua guitarra a Peligro Inminente. Al poc de temps de la seua creació, Inhibidos Quizás? van descarregar a l'octubre de 1983 el seu primer concert en la sala Gasolinera de València, coincidint amb la final del I Concurs Pop-Rock València 83, primer esdeveniment d'esta índole oferit en la ciutat. El quintet van resultar ser els guanyadors del concurs, compartint el primer lloc amb A.D.N., i per tant repartint-se les 150.000 pessetes que l'organització (Gasolinera) va estimar donar als triomfadors. També, Inhibidos Quizás? es van dur la menció especial com a millors lletristes d'entre els catorze grups que van arribar a la fase final.
Després de dos anys, en els quals el grup realitza la clàssica rotació per les sales de concerts valencianes, i passen per un llarga desfilada en emissores de ràdio locals, on les seues maquetes són radiades, Inhibidos Quizás? entren a gravar gràcies a Citra, la companyia que els va llançar el seu primer treball a finals de 1985. 'El Precio del Dolor', és un miniLP que té sis temes gravats en els mateixos estudis d'Alfonso Olcina, responsable de la discogràfica, i inclouen les cançons 'Después del fuego', composta per Vicente González i Fran García, 'Relatividad', 'Canción de Job', 'El Reo', parides en solitari per Fran García, i 'Hay un riesgo' i 'La esperanza', per Vicente González. Els sis temes brillen principalment per les seues lletres, on els compositors cuiden amb mim fins a l'última frase. Santi Navalón va tocar el piano en 'La esperanza', mentres que Juan Luís Martínez va col·laborar amb el violí en 'El Reo'. La producció va ser obra de José Ramón Seguí i Inhibidos Quizás?.
Van arribar a gravar dos miniLPs més en 1989 i 1992 per a dissoldre's un any després. Federico Segarra va montar més tard un altre grup mític de l'escena valenciana, La Gran Esperanza Blanca.