HOODOO GURUS "Mars needs guitars!" (1985, Chrysalys)

És curiós que els Hoodoo Gurus (Perth, Austràlia) titularen el seu segón disc Mart necessita guitarres! Precisament quan van deixar de tocar amb tres guitarres i sense baig, així van gravar el seu primer disc Stoneage Romeos (1981), per a este ja van reclutar a Clyde Bramley al baig a més de Dave Faulkner a la guitarra i veu, Brad Shepard a la guitarra i Mark Kingsmill a la bateria
Mars Needs Guitars! (1985) és un disc redó un disc d'aquells que et poden alegrar el dia (o la nit), ple de rock, de pop, de garatge, de riffs, de melodies irresistibles, en definitiva de cançóns amb majúscules. En este treball la figura de Dave Faulkner creix també com a lletrista i compositor.
el tema que obri el disc i que va ser el seu primer single és una joia absoluta i és ja un autèntic clàssic dels Gurus "Bittersweet", igual que els seus altres dos singles "Death Defying" o la meua favorita "Show some emotion" que encara hui em continua posant els pèls de punta. També té moments més rockeros i enèrgics com el quasi psicobilly de "Hayride to hell" o en "Like wow...wipeout". En definitiva un treball replet de força i diversió.
Encara que Hoodoo Gurus seguixen en actiu i amb molt bona salut també són molt recomanables alguns projectes paral·lels dels seus components com The Persian Rugs de Dave Faulkner o The Monarchs del guitarrista Brad Shepard.

http://rapidshare.com/files/117862923/Hoodoo_Gurus_-_Mars_Needs_Guitars__1985__-_By_Ale__256.rar

HERTZAINAK "Hau dena aldatu nahi nuke" (1986, Soñua)

Eren de Gasteiz i van ser un dels millors grups i al mateix temps més desconegut del denominat Rock Radikal Basc. Formats en 1981 per Xabier Montoia (més tard en M-ak), Tito, Kurro, Josu Zabala més la incorporació més tard de Gari, la seua producció va ser curta però intensa, amb sis discos editats entre els anys 1984 i 1993, data en què es van dissoldre en un mític concert en Anoeta (Donosti).
El disc Hau Dena Aldatu Nahi Nuke (M'agradaria canviar tot açò) va tindre prou menys èxit que el primer inclús per a la crítica del moment, potser fora pel que ja en el seu títol ells avisaven, va suposar un canvi prou important respecte al seu anterior, ja s'atrevien inclús amb cançons d'amor, que ja era prou raro en els grups imperants del moment.
Del disc jo personalment em quede amb l'arrancada de "Aurkariaki zorionak", "Maite I" (comencen a posar-se romàntics), "Galtzaile" i "Hertzainak" on ja deixaven entreveure una certa tendència als ritmes i essències caribenyes combinats amb el folk.
Hertzainak van ser un de tants grups engolits per l'abans mencionat RRB junt amb altres també molt reivindicables com Jotakie, Delirium Tremens o els mateixos M-ak.

http://www.mediafire.com/?r2fyjxwunzm

GUS GUS "Polydistortion" (1997, 4AD)

Gus Gus són una de les bandes més aclamades de Reyjavik (Islàndia) des de The Sugarcubes, i igual que van fer estos el seu sò és molt particular, és eclèctic i innovador però també accessible i a voltes molt ballable.
Estan formats per nou membres tots ells amb interessos molt variats, hi ha programadors informàtics, actors, fotògrafs i fins i tot un polític.
El seu primer àlbum Polydistortion es va gravar en onze dies i ho va editar la prestigiosa 4AD (Cocteau Twins, This Mortal Coil, Throwing Muses, etc.), i és un perfecte collage de música electrònica on trobem elements cinematogràfics com en "Oh", aires de pseudo disco, inlcús amb tocs soul en "Polyesterday" (2 single), temes més retros "Belive" (1er single) i fins i tot sò ambient en "Is Jesus your pal", en "Jungle jazz" destaca una de les seues especialitats, el sample, ací dels fabulosos Kool & The Gang.
Fins a la data han editat cinc discos més adentranse encara més en la música electrònica, fent callar a molts crítics del moment que els van voler encasillar en el Trip Hop tan de moda en els 90. Ells han anat més enllà, molt més.

http://rapidshare.com/files/38593851/Forever.rar

GREEN ON RED (1982, Down There)

En 1982 i de la mà de la discogràfica de Steve Wynn (Down There), Green on Red es traslladen des del seu Tucson natal fins a Los Angeles per a gravar el seu primer MiniLP (per cert en vinil de color roig en la seua primera edició en USA, autèntica relíquia de colecionista) i es convertixen en pioners d'allò que es va cridar Nou Rock Americà o Paisley Sound junt amb bandes com Rain parade, Dream Syndicate o Long Ryders.
En este treball encara no ha entrat en la formació Chuck Prophet, amb la qual cosa el sò guitarrer encara no està tan present com en discos posteriors, però d'altra banda sí que està l'òrgan de Chris Cacavas que li dóna un sò molt psicodèlic i garajer, al baix Jack Waterson, a la bateria Alex McNicol i el gran Dan Stuart a la veu.
De les set cançons que componen el disc destacaria quatre: "Death & angels", "Black night" (molt celebrada en els seus concerts), "Crawling ilustrated" i "Aspirin" (més celebrada encara en les nostres mítiques festes dels 80).
Dan Stuart és l'únic membre original que queda de la seua primera formació encara que en 2006 es van tornar a reunir tots els seus primers membres per a una gira per Europa.

THE GO-BETWEENS "Bright yellow bright orange" (2003, Jetset)

Formats a Brisbane (Austràlia) van començar en els 80 i al ritme de les seues guitarres cristal·lines van arribar a Anglaterra quasi en el mateix barco que altres emigrats musicals tan notables com Nick Cave And The Bad Seeds o The Triffids. Van fitxar per Rough Trade, Sire i Beggars Banquet, van gravar sis discos de pop intemporal, van ser ignorats per la massa i idolatrats per una gran minoria. En 1990 després de dotze anys, els seus dos líders Robert Forster i Grant McLennan decidixen provar sort en solitari. Resultat: la seua música seguix enriquint-se però ells continuen milionaris només en talent. L'any 2000 els dos amics es reunixen per a gravar The Friends of Rachel Worth, una altra col·lecció de cançons redones.
Este disc titulat Bright Yellow Bright Orange, Groc, taronja i brillant com les seues melodies, agredolços i resplendents, o si es preferix, amargues com la pell d'una taronja. Les influències són palpables, ja siga a Lou Reed (l'arrancada de "Mrs. Morgan" a lo Sweet Jane) o el tema "Caroline And I"; Television en el rockero riff de "Make Her Day" o els Byrds en les cristal·lines guitarres tan trenades com sempre i amb eixe timbre semi-acústic tan recognoscible.
Les cançons dels Go-Betweens ens ensenyen una vegada més com fer pop de qualitat sense ostentacions, amb pocs acords però molt ben triats i això sí, amb molta molta ànima.
Per desgràcia este ser el seu penúltim treball abans de gravar l'esplèndid Ocean's Apart (2005) ja que Grant McLennan va morir el 7 de maig del 2006 d'un atac al cor.

http://rapidshare.com/files/175170825/Go-Betweens_-_Bright_yellow_bright_orange.rar

GIANT SAND "Storm" (1988, DEMON RECORDS)

Giant Sand són una banda de Tucson (Arizona) amb més de vint discos publicats i encara així continuen sent tota una raresa. I no pel que fa el seu líder, compositor i únic membre estable, Howe Gelb, sinó pel seu poc reconeixement.
La música de Giant Sand és aspra i difícil, la perfecta mescla entre el rock i les arrels del country, és com la banda sonora del desert. Van començar cridant-se Giant Sandworms i practicant pop sinistre dels 80 publicant un sòl disc però ja en 1985 van decidir acurtar el nom i donar un gir total al seu sò.
Després de dos traballs arriba este Storm (1988) on donen un clar impuls a la producció i al sò. L'obertura de "Uneven light of day", el honky-tonk delirant de "Three 6ixes", "Town where no town belongs" i "Was Is a big world" són quatre de les millors cançons de la seua carrera. Inclús la versió de "The weight" el clàssic de The Band sona molt bé i demostra el bon ull de Howe per a triar bones cançons i portar-les al seu terreny.
Storm és el primer pas de Giant Sand per a arribar a la mestria que més tard van aconseguir amb discos que són autèntiques obres mestres.

GALAXIE 500 "On fire" (1989, ROUGH TRADE)

Van durar poc, des de 1987 hasta1991 i quasi tot el món els coneix més pels seus projectes posteriors: Luna i Damon & Naomi, però van ser una banda magnètica i adictiva com poques.
El seu sò, a pesar de la seua falta de destresa, evocava a Velvet Underground per la seua base rítmica (Damon Krukowski a la bateria i Naomi Yang al baig) amb eixe ritme mecànic i crú i per la cadència de veu de Dean Wareham.Una altra influència clara són Television pels puntetjos de guitarra. Mencionar també que la producció anava a càrrec del Phil Spector del Nova York dels 90, un tipus cridat Mark Kramer que sabia embolicar-ho tot en un sò molt envolvent i de molta bellesa.
On Fire va ser el seu segón treball després de Today i el seu sò és molt semblant encara que per a mi amb cançons molt més melancòliques però amb arrebats molt elèctrics com "Blue thunder", "Snowstorm", "When you will come home" o "Descomposing trees". "Tell me" sona molt més serena, més pausada i en "Another Day" Naomi s'estrena com a cantant solista.
I si en Today versionejaren a Jonathan Richman, en este s'atrevixen amb una estremidora versió del tema de George Harrison "Isn´t it a pity" que en el meu tocadiscos va estar sonant contínuament en eixa època.
Galaxie 500 van ser un grup bàsic de l'escena neoyorkina de finals dels 80, llàstima que només ens deixaren tres joies.

http://rapidshare.com/files/16950062/0nf1.zip