THE HAPPY END "Resolution" ( 1985, Cooking Vynil)

Pocs discos tinc jo d'este estil de música i este recorde que el vaig comprar perquè la distribució per açí era cosa de DRO, lo que per aquell entoces encara era sinònim de qualitat assegurada.

La banda va ser creada en 1983 per Mat Fox amb el lema "fer swing de la política" inspirats també per la Charlie Haden's Liberation Orchestra i ràpidament es van convertir en un multitudinari grup. A pesar que en la seua música juguen un paper fonamental els saxos, vibràfons o acordions i d'una formació de mes de vint components, mai van ser una estricta banda de jazz, mes bé es van basar en la música tradicional manejant un discurs satiric i molt anticapitalista.

En este segon treball trobem himnes maoistes, cançons protesta, rumbes cubanes, himnes miners, jazz del sud, música irlandesa i sobretot consignes anti-Thatcher, la qual cosa convertien els seus concerts de l'època en una descarrega d'energia i en una festa sense fi.

Una altra anècdota és que la seua vocalista era la cantant de jazz/soul Sarah Jane Morris, que per aquella època es va enrolar en una banda que va tindre un èxit descomunal, els Communards de Jimmy Somerville, cosa que els va servir per a guanyar molts més adeptes a la causa de The Happy End.

PD: Com no he trobat res d'ells per internet, pose esta canço seua que toquen uns altres il.lustres anti-fascistes de aquells temps, Chumbawamba.

GREEN ON RED "This time around" (1989, China Records)

Últim disc de la década, primer ja en caiguda lliure de Green On Red i segon amb la formació reduïda pràcticament a duo amb Dan Stuart i Chuck Prophet com a únics supervivents de la mítica formació. Ja des de una portada tan johnnythunderiana es nota la falta d'idees i inclús una preocupant certa desgana, potser degut també a la mala salut de Dan a causa de les seues múltiples males aficions.

Del disc jo només salvaria tres temes, l'inicial "This time around" que van traure com a single encara que peca un poc de falta de pegada i sobretot les dos balades "Good patient woman" i una curiosa "You couldn't get arrested" que sospitosament s'assembla prou al clàssic de Burning "Que hace una chica...", potser i a causa de la nova ubicació de Dan Stuart a Madrid per motius sentimentals, una nit boja per Malasaña se li va quedar sonant la cançoneta, en fi...

A pesar de ser una de les meues bandes favorites de tota la vida, sens dubte em continue quedant amb la seua insuperable època daurada dels 80 encara que en els seus últims traballs ja en els 90 podem trobar algun tema perdut que val la pena.

https://rs664dt.rapidshare.com/#!download|664l3|209478486|GOR-TTA.part1.rar|100431|R~1F47201D0969830EB4846C69F77E8F54

LA GRANJA (1987, TRES CIPRESES)

Mallorca sempre ha sigut terra d'excelents grups de pop i de rock, molts il·lustres noms han eixit d'allí, Los Malditos, Ex-Cocodriles, Los Valendas, La Busqueda, etc. Encara que van ser La Granja als anys 80 un dels pioners.

Es formen amb Guillermo Porcel (veu), Carlos Garau (baig), Miguel Gibert (bateria) i Kiko Riera (guitarra), per l'any 86, quan guanyen el concurs Pop-Rock Palma de Mallorca, i l'ajuntament els finança l'aparició en el 87 del seu primer LP La Granja, en el que graven el seu primer gran èxit "Sufro por ti".

Este primer disc, amb un so i una temàtica clarament orientada al power pop, amb temes potents que ens parlen d'amistat ("Andrés Alcácer", "Mi perro fiel"), amor ("Barbarella"), desamor ("Sufro por tí", "Buscando a Dolores Haze"), i venjances passionals ("6 navajas"). En "Un buen recuerdo" realitzen una versió castellana d'un clàssic de Zakary Thaks.

Després de grabar dos discos excelents a mitjant del 90 van viure una etapa més hevylonga degut a la eixida de Guillermo del grup per tornar al any 2003 i retornar al so mes popero i amb un disc també molt bo titulat Tobogán.

THE GO-BETWEENS "Tallulah" (1987, BEGGARS BANQUET)

En Tallulah hi ha cançons, sobretot cançons, i ademés, de les que són com a mínim excel·lents. Cançons d'amor, a voltes de ligoteo més que d'amor, però en tot cas, cançons complexes, plenes de detalls. En “Right here” et dónes compte que algo ha canviat en els Go-Betweens respecte a les seues primeres gravacions, de la mateixa manera que en la portada d'este disc apareixen molt més relaxats i naturals que en la de, per exemple, Before Hollywood, la veu de Grant McLennan transmet molta més serenitat. El que vull dir és que el seu èxit va ser passar de la tempestat pop a una calma pop sent capaços de fer grans cançons en els dos casos, encara que, això sí, Robert Forster sempre va conservar majors dosis de tensió en la seua veu. La cançó “You tell me”, una de les meues favorites, és una bona prova d'això, detallista en la seua instrumentació (eixos teclats!), però amb un baig angulós i inclús amenaçador que és una bona mostra de la capacitat per a desplegar matisos sonors per part dels components de la banda australiana. Es parla molt, i amb tot mereixement, de les lletres de Forster i McLennan, però no ens parem tant a observar la música , i si bé és cert que la producció de la bateria en la majoria dels seus discos no és la més afortunada (massa ochentera) d'altra banda la música és magnífica. Un altre exemple de les bondats musicals dels de Brisbane és el començament de “Someone else's wife”, tan traquila però que una vegada avança recuperen la sensació de tensió, també cal dir que en este tema es poden trobar rastres de les guitarres del punk-rock de Nova York (Television i Talking Heads són dos de les seues influències), encara que a mi també em recorda a l'elegància de Prefab Sprout. La primera cara es tanca amb “Cut it out”, que sona al principi com si Nick Cave haguera format part dels Go-Betweens, encara que només hasta que arriba la lluminosa tonada, clar.

La segona cara s'obri amb una altra de les seues millors cançons, el record a Jack Kerouac de "The house that Jack Kerouac built". De “Bye bye pride” també destaca l'exotisme en les imatges incloses en la seua lletra i la inclusió del oboe, mentres que “Spirit of a vampyre” és una cançó que podrien haver firmat els mateixos Young Marble Giants. Amb “Hope the strife” tanquen un disc madur en el millor dels sentits, en el sentit de saber detectar matisos i imatges literàries. A estes altures ja s'havien assegurat un lloc entre els millors del pop dels 80, i això que encara els quedava eixe magistral final que va ser 16 Lovers Lane.

http://www.mediafire.com/?g0nenntjbd2

http://www.mediafire.com/?2df2kmen3ew

GATOS LOCOS "Cruce de caminos" (1991, GASA)

Crec que a molts vos sonara este grup, i precisament este disc en concret d'esta banda catalana, que en el seu temps va ser un dels millors grups de rock and roll espanyols, i bona culpa d'això la va tindre el seu líder i compositor Fernando Lavado, del que sempre se li ha caracteritzat per la seua fanfarroneria i pel seu coneixement del rock més primitiu i amb tupé.

Cruce De Caminos és el seu quart disc, i amb el què van aconseguir la cima i la gran caiguda. La fama de Gatos Locos va començar a forjar-se des del seu primer disc, amb un estil més tancat i tirant al vell i clàssic rockabilly, mesclat amb cançons ranxeres, s'anava netejant en un segon anomenat No Esperes Al Sábado, i després ja vindria el que va ser la seua catapulta, en el que començava la fama de la banda titulat Una Vez Más, però amb este va ser quan van arribar a la gran cima, de tindre més vendes i èxits penjats en les llistes musicals, popularitat i, com no, la caiguda un parell d'anys després.

Este disc va suposar un canvi de política a l'hora d'afrontar promoció, composició de temes i altres factors que canviarien el rumb del grup al llarg de tota el seu història, ja que després de traure este disc, el grup va perdre molts fidels seguidors dels del principi (la gran majoria rockers que tenien a este grup en un pedestal), però no a tots, ja que el disc en qüestió es tracta d'un dels més amb so pop rock del grup, però que pera mi té moltes connotacions de rock americà, amb sons forts però amb alguna lletres prou pobres.

De les que es salven jo destacaria "O te quedas o te vas", "Mil razones", "El laberinto" i "Corro hacia tí" que va ser el single i una de les seues cançons més conegudes, "Dos locos" i "Nada que perder" són dos bones balades i "No verás" i "Sopla el viento" sobretot esta última tenen unes lletres massa cursis i son la part negativa del disco.

Al poc de temps de traure este treball i més concretament el següent de grans èxits de la banda, el grup va trencar tots els contractes haguts fins a la data amb la companyia discografíca, per grans mamoneos en pla monetari amb el líder i amb els integrants del grup en qüestió de royaltys i contractacions de directes sense parar per tot el país, per lo que de la nit al dia, els Gatos Locos van passar de estreles ha ser estrelats.

http://www.mediafire.com/?nmmuomdoykn

FUGAZI "Red medicine" (1995, DISCHORD)

Fugazi mai han sigut tan unidireccionals com els seus crítics han volgut donar a entendre. En el seu primer disc Repeater (1990), el quartet de Washington D.C. podriem dir que va inventar el so hardcore americà. Van cridar les seues consignes polítiques amb ritmes robustos, canvis de ritme i guitarres dissonants. Pensaves en Fugazi i quasi pensaves més en una ideologia que en el rock.

Red Medicine trenca amb tots estos prejuís, i el resultat et deixa noquejat, diversifiquen clarament les melodies i afigen moltes mas tonalitats al piano, la secció rítmica incorpora el dub, les guitarres són molt més psicodèliques i les veus mes melòdiques. En compte de paréixer sempre enfadats, treballen molt més les cançons, utilitzen multidud d'efectes de soi permeten que la música parle per si mateix en un parell d'instrumentals.

De sobra és conegut el despreci de Fugazi per tot el que olga a "mainstream" (el seu guitarrista Ian McKaye va ser el líder dels seminals Minor Threat). Aci pareix que finalment McKaye ha descobert que també l'humor pot ser un bon antídot contra la mala sort. Darrere de les apegaloses guitarres surf de "Target" Guy Picciotto canta "estic tocant el so de guitarres que sempre he odiat". A voltes el grup sona com trist com en l'amarga i introspectiva "Forensic scene", el falset afectat de la malhumorada "Fell, destroyed" o el casi tribut a Bon Scott en la hardrockera "Latest disgrace". Està també el clàssic so Fugazi en "Do you like me", un titul molt encertat com és "Back to base" i la hipnòtica psicodèlia de "By you" i "Version".

Red Medicine és rock sòlid i al mateix temps eclèctic, pero sobretot seductor. Com deia la seua nota de promoció Este és un àlbum per als amants del so inventiu i intens de guitarres, tant si t'agrada Fugazi com si no.

http://www.rapidspread.com/file.jsp?id=wbbmyqvxqm

THE FRANKENBOOTIES "Gobbledegook" (1994, ELEFANT)

Corria l'any 1993 quan va aterrar per ací un grup mallorquí amb nom de cançó de Sonic Youth, Dirty Boots, per a donar una sèrie de concerts i de pas promociar un excel·lent single editat per Elefant amb quatre temes d'inluencies tan dispars com els Beatles, Seam o els Shadows.

Un any després vam tindre notícies seues però ja amb un altre nom, The Frankenbooties i amb la mateixa formació, Manel (guitarra i veu), Xisco (baig), Joan (bateria) i Miquel (guitarra). Elefant els va editar el seu primer i únic treball Gobbledegook marcat esta vegada més per l'indie rock que començava a sorgir per aquelles dates (Pixies, Pavement, Sebadoh, Dinosaur Jr., etc.) i del que jo destacaria per damunt de tots tres temes, "Kill John Wayne", "Why is soul so heavy?" i "My little hurricane" que estava ja en el single de Dirty Boots.

El grup va desaparéixer poc després i alguns dels seus membres van reaparéixer com The Zinedines. Joan Vich hi va col·laborar amb Patrullero Mancuso en el seu àlbum Bodegón Musical i amb Spring en The last goodbye.

http://www.mediafire.com/?hafx86uw7750ugw