THE FALL "Extricate" (1990, Fontana)

The Fall és el grup liderat per Mark E. Smith, un tipo prou excèntric i especial que més que cantar parla i que fins a la data ha editat 27 discos d'estudi destacant sobretot per les seues cíniques lletres i les seues cançons prou poc melòdiques on predominen les guitarres i teclats.
Van sorgir en 1977 de les cendres del post punk junt amb grups com Magazine, PIL o A Certain Ratio i són dels pocs que han mantingut una carrera mínimament coherent encara que això no els ha portat de cap manera a la fama, de fet només dos temes seus han entrat en la llista de èxits britànics.
Extricate és el seu treball número 13 i va ser un intent de reprendre el sò dels seus inicis amb cançons com "Sing Harpy!", "Black Monk Theme Part I" o "Extricate". Cançons també on es notava l'estat d'ànim de Mark després del seu divorci amb la teclista Brix Smith com "I'm Frank" o "Bill is dead". I també intents d'innovar (cossa que mai han deixat de fer) com "And therein..." o la magnífica "Telephone thing".
En estos temps de pop rock anglés prou avorrit i apocat on triomfen grups com Maximo Park o Kaiser Chiefs sempre està bé recordar que encara hi ha un grup a Manchester que manté viva la flama de l'inconformisme i el sò revolucionari.

ESCLARECIDOS "Dragón negro" (1994, GASA)

Dragón Negro és el 6t disc de Esclarecidos, un grup estrany i difícil de catalogar i d'enquadrar en una època en què dominaven els grups de la Movida i ja després el boom de l'indie. Ells sempre van nadar contracorrent i potser per això molts inclús els trobem a faltar.
Els seus principals components van ser Cristina Lliso, Alfonso Perez (amo i creador de la dicográfica Grabaciones Accidentales), Nacho Lliso, Coyán Manzano i Suso Saiz (reconegut productor) encara que per les seues files van passar prou noms il·lustres com Paco Trinidad, Gonzalo Lasheras o Pepe "El Víbora" Cardona.
El seu era un pop molt elegant amb continus acostaments al jazz, jo crec que estaven molt influenciats pel que a mitjan dels anys 80 feien gent com Weekend o Swing Out Sister encara que ja en la seua segona etapa sonaven prou més experimentals amb alguns tocs electrònics. Van arribar a tindre molt bones crítiques entre els entesos però mai va passar d'ací, i la veritat és que tampoc pareixia importar-los molt.
Este àlbum és el seu penúltim treball i potser és un disc amb molta més força que els seus dos anteriors, amb molt més rock. La meua favorita del disc és "Hay" una de les més potents, també hi ha precioses cançons d'amor i desamor com "Qué pasará mañana" o "Cién kilos", grans col·laboracions com la de Pablo Guerrero en "Dragón negro" o Javier Corcobado en "La mala rosa" i dos singles molt bons "No quiero" i "El detalle".
Actualment Cristina i Alfonso seguixen en actiu amb el projecte Lliso però amb molt poc material publicat.

ELVIS COSTELLO "Spike" (1989, Warner Bros.)

Este va ser el disc a que vaig descobrir al gran Elvis Costello i potser per això a dia de hui continua sent el meu preferit. Després d'editar King of Amerca (1986) i Blood AndChocolate(1986), dos dels seus millors treballs, Elvis decidix independitzar-se dels Attractions i elabora un àlbum amb molta producció, molts instrumentistes de luxe i millors cançons. És un disc molt variat i amb molts matissos que necessita moltes escoltes.
Per posar alguns exemples de col·laboradors destacats només cal veure que en el primer tema "...This town..." podem llegir els noms de Roger McGuinn (The Byrds), Paul McCartney (Beatles), Jim Keltner o T Bone Burnett! I a partir d'ací podem trobar Marc Ribot, Jerry Marotta, Chrissie Hynde...
I les cançons....per primera cal dir que conté per a mí una de les millors cançons pop de la història, té tonada, campanetes e immediatesa, és "Veronica" i està firmada junt amb "Pads, paws and claws" a mitges amb Paul McCartney, i això es nota. Després estan"Chewing gum" i "Stallin Malone" junt amb la Dirty Dozen Band (esplèndida banda de Nova Orleans). Cançons amb aire irlandés "Any king's shilling". I coses tan boniques com "God's comic" o la meua preferida "Satellite" que és una cançó d'amor d'aquelles per a emmarcar amb una tonada que posa els pèls de punta.
Un disc magnífic que confirma aElvis (per si algú no ho sabia) com un dels millors compositors d'esta època.

LOS ELEGANTES "A fuego lento" (1991, DRO)

Entre els grups que van formar la famosa Movida madrileña Los Elegantes van ser un dels més veterans i al mateix temps un dels què per desgràcia menys van transcendir. Va ser per 1979 quan Emilio López, Juanma del Olmo, Carlos Hens i Jose Luis de la Peña van emprendre una aventura (en eixos primers anys molt influenciats per la new wave britànica) amb algunes cançons memorables com "Mangas Cortas" o "La Calle Del Ritmo" que acabaria amb este A Fuego Lento en 1991 ja amb un sò més clarament americanitzat i potser ja massa "domesticats".
A Fuego Lento és el seu quint àlbum i va ser gravat després d'un estiu frenètic en quant a actuacions on van arribar a telonetjar a lluminàries com The Stranglers, potser a causa d'això o com a premonició davant de la desbandada del grup el tema més aconseguit i de més ganxo del disc és aquell inoblidable "Adiós al verano". Hi ha també temes amb un clar toc soul com "Hazlo por una vez" i altres amb aire molt més juvenil com "No soy tan duro", el segón single que van traure també es un mig temps molt bonic "El sol a tu espalda". Cal destacar també que per a este disc Amando Cifuentes (Desperados) va substituir a Jose Luis de la Peña en el baig i va tindre un paper prou rellevant en les composicions.
Los Elegante van ser un grup que va fer honor al seu nom i que van compondre cançons que en un món "normal" serien absoluts hits.