diumenge, 26 de desembre del 2010

BEN & JASON "Emoticons" (1999, Go Beat!)


Amb Emoticons Ben Parker i Jason Hazeley (Liverpool) van crear un àlbum de pop auster, de qualitat atemporal. La majoria de les seues cançons tracten d'amor, relacions personals, angusties o alegries o la combinació d'estes. La primera senyal de tot açò és la segona cançó "Air guitar" una cançó que inevitablement remet a Lennon i McCartney amb eixe aire màgic que li dóna el meravellós acordeó de Hazeley, no se perquè el tema em recorda molt al Robyn Hitchcock de Respect. En "Smiling shy" no obstant això, Ben s'acosta perillosament al tò de veu de Thom Yorke encara que el tema és molt càlid i encantador. "Cartoon heart" és una espècie de balada accelerada amb una lletra prou romàntica. "What i meant to say" comença amb un tò pausat pera desembocar en passatges realment màgics. El punt culminant de l'àlbum és "Trapped behind the glass" que per la seua sonoritat pareix gravada baig de l'aigua i amb una lletra on Ben relata tots els seus dubtes existencials. "Romeo and Julietta are drowning" és una cançó molt emocional i al mateix temps agridolça i en la què tornen als tons de Thom Yorke. En "Dear Sally" em recorden molt a Crowded House en els seus moments més alegres. Un altre dels meus moments preferits és "Halfway up a tree" on l'ombra de Nick Drake és més que allargada. Amb tot, Emoticons és un àlbum amb molt bons arreglaments ple d'encants pop i que per ací va passar prou desapercibit encara que per Anglaterra (on tenen editats tres discos més) van tindre prou de resó.

dilluns, 20 de desembre del 2010

BEEF "España a las ocho" (1998, Elefant Records)

Bach Is Dead van ser un dels grups pioners que primer van cridar l'atenció sobre la nova generació de grups que va aparéixer a Espanya a principis de la dècada dels 90, encara es recorda aquella mítica gira en què es van embarcar junt amb Surfin´ Bichos, El Regalo de Silvia i Los Planetas i que va ser el tir d'eixida al que es va denominar "indie-noise" espanyol (glup!). David Rodríguez, membre de Bach Is Dead, és ara el líder de Beef un grup que porta ja anys editant en silenci la música més innovadora d'este país. La història del grup es remonta a finals de la dècada passada, després de gravar un primer LP en 1994 cridat Beef Songs que va passar amb més pena que glòria degut a la precarietat del segell discogràfic de Servando Carballar La Fàbrica Magnètica que per aquells temps estava a punt de la quebra, van editar un any després i ja de la mà del famós productor neoyorquí Kramer (Galaxie 500, Dinosaur Jr) Tongues, un treball soberbi que va ser elogiat per tota la premsa i que va ocupar els primers llocs en multitud de revistes i fanzines, no baixarien el llistó amb el seu següent treball esta vegada un EP de títol prou irònic: AOR. Per al seu tercer llarg editat en 1996 trien un altre títol memorable "Fi Qasr Sheikh al-dabant" i una música més experimental on comencen a flirtejar un poc amb sons més bailongos i que ells continuen considerant com el seu treball més comercial.
Fidels al seu ritme de treball i prolífica personalitat, a principis del 98 va aparéixer el seu nou LP, España a Las Ocho. En este disc s'entremesclen els temes més directes d'AOR ("Integral", "Finger prinze") amb els entramats instrumentals i a vegades més accessibles de Fi Qasr... ("Peatón of the year", "Lighter on my balls"), aprofundint en l'ús intel·ligent dels samples i en l'experimentació sense prejuicis. Una vegada més, van sorprendre a propis i estranys amb un disc a l'altura dels millors projectes de l'avant-rock internacional, a l'altura d'uns Manta Ray o de Mogwai encara que potser sempre pecaren, especialment David, de no prendre's massa en serio, de la falta d'ambició, lo que els emparenta clarament amb uns Felt o a Monochrome Set (salvant les distancies, clar). Després de seste disc van editar tres més i últimament David està més centrat en el seu projecte en solitari La Estrella de David i en projectes paral·lels com el de la seua parella La Bien Querida i el que esporàdicament perpetra junt amb Tito Pintado (Penelope Trip) cridat Tele-Filme.



dilluns, 13 de desembre del 2010

THE BEATLES "Please please me" (1963, Parlophone)

Please Please Me va ser el primer àlbum gravat pels Beatles, editat el 22 de març de 1963 al Regne Unit a arrel de l'èxit dels singles “Please please me” (núm. 2) i “Love me do” (núm. 17). De les 14 cançons del disc, huit van ser compostes per John Lennon i Paul McCartney, va arribar al lloc número 1 i es va mantindre en eixe lloc durant 30 setmanes, data en què va ser substituït pel segon LP del grup.
Perquè l'àlbum tinguera 14 cançons es van haver de gravar altres deu més per a afegir als temes ja apareguts en les quatre cares dels dos primers senzills publicats prèviament. Al principi, la idea original de George Martin era la de gravar el LP Please Please Me amb els Beatles en el Cavern Club, però va decidir finalment gravar-ho en els estudis pràcticament en viu.
La primera a gravar-se va ser “There's a place”, amb Lennon com a vocalista principal a continuació “I saw her standing there” que va ser cantat per McCartney. Per a “A taste of honey”, cantada per Paul McCartney, es va usar per primera volta la gravació a dos pistes per a “doblar” la veu de McCartney. George Harrison es va estrenar com a vocalista amb “Do you want to know a secret”, composta per Lennon i McCartney per a ser cantada per ell. “Misery” va ser la següent en la llista, cantada duo per Lennon i McCartney va ser composta originàriament per a Helen Shapiro, encara que va acabar sent rebutjada pel seu mànager. Per a les versions John Lennon va estar com a vocalista principal en el tema d'Arthur Alexander “Anna (Go to him)”, igual que a "Baby it's yoy" de Burt Bacharach, Ringo Starr es va estrenar com a cantant amb “Boys” de The Shirelles, George Harrison, junt amb Lennon i McCartney, va interpretar “Chains” de Carole King i “Twist and Shout” dels Isley Brothers, que es va haver de gravar en últim lloc, a l'estar John Lennon afectat en la veu per un refredat.
Com a nota curiosa dir que este disco va ser l'únic de tots els LPs del grup en què les composicions de John Lennon i Paul McCartney van aparéixer firmades com McCartney-Lennon, en els següents álbums, els crèdits estarien configurats ja definitivament com Lennon-McCartney.




dilluns, 6 de desembre del 2010

BARBARA STANN "Another girl" (1992, Tres Cipreses)


Originàriament coneguts com Sintiéndolo Mucho, este grup barceloní canvia de nom cap a l'any 1989 i passen a anomenarse Barbara Stann. Només van arribar a gravar tres discos i tots produïts per Javier Vicente, un dels "gurus" de la moguda de Barcelona (que un per aquells anys un sector de la premsa el cridava "el meneo barcelonés").
El seu primer treball és de l'any 1991 i es va titular Juanita Teen, dos anys després van editar Esa Chica (curiosament com l'excel·lent disc d'Academia de 1987) i eixe mateix any i aprofitant el seu flamant fitxatge per Tres Cipreses editen este album de versions titulat Another Girl i cantat quasi íntegrament en anglés.
Els temes s'adapten perfectament al seu sò, no hi ha cap que isca del rock més clàssic, estan "Black Is Black" de Los Bravos, "Talk to me" de Don Dixon (per a mi la millor), "Carol" de Chuck Berry, "How Big a fool" d'Etta James, "Lovely Rita" i "Hey bulldog" dels Beatles, "Baja de mi nube" que és el "Under mi Thumb" dels Stones cantada en castellà, "Juego sucio" d'Antonio Vega, "In the guetto" popularitzada per Elvis Presley, un medley de "Hello mi lover/Reconsider baby" de Johnny Winter i Elvis i acaba amb "Cadillac walk" del gran Mink DeVille.
Després d'este disc i imagine que gràcies al seu sonat èxit Bàrbara Stann es van separar i res s'ha sabut d'ells fins al moment.
Per desgracia no he trobat res de ells amb video i l'únic ha sigut este enllaç amb un tros del "Back is black":

diumenge, 28 de novembre del 2010

THE ASSOCIATES "Wild and lonely" (1990, CIRCA)

Si bé A Certain Ràtio i AR Kane mai van arribar a tindre èxit massiu a causa de lo arriscat de la seua música i el seu, a vegades, rebuig a la indústria disquera i tots els seus voltants, el cas de The Associates va ser ben distint perquè ells sí que ho van buscar encara que el resultat fora pràcticament el mateix d'ells dos.
Formats a Edimburg a finals dels 70 per Alan Rankine que era un multi-instrumentista prou reputat i per Billy Mackenzie un cantant de molt bona planta i d'una sensibilitat extrema, el seu era la música disco en el seu vessant més exquisit a lo Soft Cell o Ultravox, la new wave d'Orange Juice o Japan inclús eixa imatge tan cuidada de pop sofisticat d'uns ABC o China Crisis, una mescla de sons que per aquells 80 causava furor però que en el seu cas mes bé va ser una rèmora.
La seua carrera discogràfica va ser prou escassa amb tan sols quatre discos en deu anys, els tres primers amb la parella en perfecta harmonia i un últim treball este Wild And Lonely ja només amb Billy Mackenzie i amb un títol absolutament encertat, Salvatge i A Soles. Un treball excel·lent en què Billy ho va donar tot, va ser com si voldria despedir-se amb un puntelló en el cul, com dient "ahí queda això". Cançons que recorden molt el millor Bryan Ferry, especialment en el single "Fever", senyals a la disco music de Gloria Gaynor o Pet Shop Boys en "Just can't say goodbye", temes amb treballs de veus excel·lents com "Where there's love" i "Even since the day", i per a mi la millor cançó de tota la seua carrera "Calling all around the world" amb uns vents molt nothern soul, Wild And Lonely és un disc d'aquells que es disfruten més amb el pas del temps.
Billy Mackenzie va intentar seguir amb una carrera en solitari encara que només va arribar a gravar un treball en 1996 titulat Beyond The Sun per a la seua desgràcia editat un any després del seu suïcidi per sobredosi d'antidepressius i que va tindre inclús menys repercussió que els seus treballs amb els Associates.


dissabte, 13 de novembre del 2010

AR KANE "69" (1988, Rough Trade)

Seguint amb bandes britàniques de sò més o menys arriscat esta setmana tenim a AR Kane, banda activa pels anys 80 i 90 especialitzada en el que es va denominar dream pop experimental. El seu nom ho prenen de "A" d'Alex (Ayuli) i "R" de Rudi (Tambala), un duo d'aclamats multi-instrumentistes del West End de Londres. El seu era la música de ball surrealista molt influenciada pel dub i que més tard ha donat lloc a nombrosos corrents com el trip hop, l'acid house o el post rock. Les seues lletres tracten temes com l'aigua o en l'oceà, l'amor, els colors, la infància i els sons.
El disc en quant a sò podríem dir que és un treball d'atmosferes, d'ambients, on ressalten per damunt de tot els dos temes editats com a single "Crazy blue" i " Baby milk snatcher". 69 a diferència dels seus treballs posteriors, que eren treballs molt més encarats a la electrónica i les discoteques, és un disc que haguera encaixat molt bé en la filofilosofia de la seua anterior discogràfica, la prestigiosa 4AD (Cocteau Twins, Dead Can Dance, This Mortal Coil...) de la qual van eixir després d'obtindre el seu èxit més sonat, l'efímer grup que van formar junt amb la gent de Colourbox anomenat M/A/R/R/S amb un tema que per ací va causar furor a les pistes de ball titulat "Pump up the volume" i que a hores d'ara continua sent el single de 4AD que més alt ha arribat en els charts d'Anglaterra.
Efímera va ser també la carrera d'AR Kane ja que es van dissoldre en 1995 després d'editar dos discos més i quedar-se (com no) en el baül dels oblidats.


dimarts, 2 de novembre del 2010

A CERTAIN RATIO "Good together" (1989, A&M)

Quint àlbum d'una banda irrepetible nascuda a Manchester de la mà de Factory igual que molts altres grups de principis dels 80 com New Order, Durutti Column o 23 Skidoo encara que estos a diferència de l'altres es van inclinar per una mescla molt original de pop, jazz, funky i rock, eren com uns Lounge Lizards anglesos, especialment així ser en els seus quatre primers traballs (sobretot en el sublim Force) fins que va arribar a 1989 este Good Together.
Clarament este disc no és per als seguidors més recalcitrants de la banda, suposa un llavat de cara, un gir comercial, la versió inofensiva d'ACR i, com no, el canvi a una major A&M. Quant ho escoltes al principi és un disc que no et diu molt però que va creixent amb el temps. No queda molt de funky i les lletres son prou cursis i inclús pequen d'optimisme però a pesar d'açò sempre està sobrevolant eixe saxo d'Anthony Quigley que ho embolica tot i que fa que cançons com "Every pleasure", "River's edge" o "Coldest days" valguen realment la pena. Inclou també la cançó en què més prop que mai etigueren de l'èxit massiu "The Big E", un tema molt pop i de melodia molt envoltant encara que per al meu gust exesivament dolça.
Este disc va marcar també el final de l'ús orgànic dels instruments bàsics del rock en ACT i partir d'ací van traure una sèrie d'albums basats en l'electrònica i en sons tribals i que sincerament són prou prescindibles fins a arribar al 2008 on editen un altre gran disc titulat Mind Made Up i en el que tornen al seu sò més clàssic.


dimecres, 27 d’octubre del 2010

YO LA TENGO "Electr-O-Pura" (1995, City Slang)

Sempre han sigut un grup de contrastes, de l'indie noise (Ride The Tiger) al country més acústic (Fakebook), del pop (I Can Hear The Heart Beating As One) al rock quasi progressiu (And Then Nothing Turned Itself Inside-One), i precisament en això està (per a mi) la clau del seu èxit, a saber reinventar-se en cada nou treball d'una banda que van formar allà per 1984 en Hoboken (New Jersey) Georgia Hubley i Ira Kaplan.
En 1995 i després d'un dels seus treballs més ruidosos Painfull editen este Electr-O-Pura on per moments s'acosten al seu costat més contemplatiu, més lent com ho demostren la preciosa "The hour grows late" o "Pablo and Andrea", hi ha moments també que s'adentren en terrenys mes experimentals, com abans ja van fer a President Yo La Tengo o en May I Sing With Me, en cançons com la forta "Attack on love" o la locura de "False ending". També hi ha espai per a una de les millors cançons del seu repertori de com "Tom Courtenay" on demostren el seu costat més pop, pera moments sorollosos en "False alarm" i fins al seu costat més alegre "Blue line swinger".
Electre-O-Pura en definitiva és un disc molt sòlid, la guitarra d'Ira sona molt contundent, els tambors de Giorgia molt sutils i on entra ja James McNew al baig com a membre definitiu de la banda.
Com a curiositat dir que en la contraportada i baig dels títols de la cançons hi ha uns comentaris trets d'un llibre raro titulat Blues Project i que porten prou a engany respecte al que després s'escolta.

dimecres, 20 d’octubre del 2010

WILCO "A.M." (1995, SIRE)


Hi ha grups que en un sol disc (o inclús menys) ja han dit tot el que havien de dir. Amb Wilco sabiem que era un projecte a llarg termini que no podia començar d'una altra manera que des de la base musical i l'herència de l'anterior banda de Jeff Tweedy, Uncle Tupelo.
Per al cantant i líder de Wilco no va ser difícil seguir este camí, perquè el naixement de la banda va ser dies després de la dissolució de l'anterior. Era lògic que posara eixes mateixes idees en el seu nou projecte, el debut del qual se sol etiquetar de continuador respecte de treballs posteriors.
L'àlbum que va iniciar la carrera de Wilco va tindre molts elements prestats de la banda anterior de Tweedy: el baixista John Stirratt, es va convertir en membre de la banda i és hui en dia l'únic que ha perdurat en ella junt amb Jeff. El resultat és un disc de country-rock sense concessions, inclús a voltes transmet massa ambient tradicional i les influències de gent com Neil Young o James Taylor no són ni de bon tros per a lamentar.
Tweedy es veu acompanyat com poques vegades es va repetir d'ara en avant, dels seus companys de banda en els cors. En la instrumentació destaquen les steel guitars, els dobros, banjos i altres arreglos de corda. A pesar dels nombrosos riffs que poblen A.M. són dignes de mencionar les seues cançons més relaxades, mitjos temps entre els que es troben algunes de les millors cançons de la banda: "Passenger side" és una magnífica peça plena de nostàlgia i tot un himne per a tancar els seus concerts. "Shouldn't be ashamed" té més ritme i guitarres però seguixen amb la melancolia d'altres cançons més lentes. Quant a "It's just that simple", inclús Stirratt es convertix en protagonista i canta la seua pròpia composició.
També va ser un disc de cançons més animades, com el tema que l'obri "I must be high" que és una d'eixes cançons que t'arreglen un mal dia´, "Casino queen" o "That's not the issue" que són exemples de com es van prendre estrictament els estereotips del gènere més folk d'EE.UU.
A.M. no va ser ni en el seu moment un disc ben rebut. Bàsicament va ser gravat i llançat a la volta del debut de l'altra mitat d'Uncle Tupelo, els Són Volt de Jay Farrar, i estos van obtindre millors crítiques precisament per evolucionar a partir del sò anterior del grup.
A primera vista pot jutjar-se este A.M. com a fracàs, com un primer pas en fals abans d'anar desapegant-se de les influències anteriors per a anar reinventant el gènere en què van arribar a sentir-se tan còmodes. Però és precisament la solidesa amb què van construir cançons de country rock (que no innovaven en absolut però que funcionaven) el que millor els va poder avalar en els seus primers anys de carrera musical. Està clar que sense discos com este o com, per example, Hollywood Town Hall de The Jayhawks no estaríem parlant del fenomen de l'alt-country que tant va donar que parlar farà uns anys i que continua cuejant.


dimarts, 12 d’octubre del 2010

LOS VALENDAS "Turtle friend" (1991, Munster Records)

Xavier Escutia i Toni Noguera van ser el nucli entorn del que es va formar a Palma de Mallorca en 1990 Los Valendas. Provenien de formacions com La Granja i Ex Crocodiles, i esta experiència prèvia es nota molt ja des del principi. El preciosista pop dels Valendas va ser una rara avis en un moment en què sorgien grups d'indie noise com a xampinyons i realment apuntaven molt alt, amb la mirada posada en el millor dels 60's, els 70's'i els 80's (de Beatles, Byrds, REM o Violent Femmes, passant per Elvis Costello o Plimsouls, són algunes de les referències que ells mateixos citaven). Un altre punt a favor seu és l'alta qualitat de les lletres d'Escutia, sempre en anglés. Este miniLP de huit cançons que es va editar en 1991 brillen de manera especial "Purlpe friend" un tema preciós i deutor del mateix Roger McGuinn i un acústic amb crescendo titulat "A pair of velvet gloves". Després de la seua dissolució en 1994 Xavier va editar un treball en soltari també altament recomanable titulat Sister Reincarnation.
Per cert, ojo al full de promoció que va editar Munster Records :
El grupo que nos debería hacer millonarios, talento les sobra, técnicamente son impecables, y musicalmente rozan lo magistral... No exageramos. Obsesionados con sonar cristalina y acústicamente, consiguen -en su propio estilo- componer algunas de las mejores canciones de pop jamás oidas por nuestros oidos. Emparentables con unos REM, LA'S o CHURCH serán capaces de hacerte levitar facilmente. Algunos miembros formaron parte original de grupos como LA GRANJA o EX CROCODILES. Incluyen el hit "Purple friend".
Evidentment res es va complir.



dissabte, 18 de setembre del 2010

LA UNION "Mil siluetas" (1984, wea)

Encara que mai se'ls ha associat a la Movida Madrileña, van sorgir des de la capital l'any 1984, al principi com a quartet amb Rafa Sanchez (veu), Luis Bolin (baig), Mario Martinez (guitarra) i Íñigo Zabala (teclats) qui abandonaria el grup després de gravar este primer treball.
El disc està produït per una parella molt de moda per aquells temps, Nacho Cano i Rafael Abitbol, comença de la mà de "Sildavia", després de "Lobo hombre en París" és l'altre single del disc, una descripció d'eixe món de fantasia per part de Rafa, tan aplicable a qualsevol adolescent incomprés o inconformista i que es va convertir en himne de molts en aquells anys encara que per al meu gust, i després d'escoltar tot l'àlbum, em pareix dels moments mes fluixos del disc. Un altre moment precindible de l'àlbum és "Eclipse total" amb la veu de Rafa al començament que resulta massa retorçuda i dolorida i la lletra… pues tampoc és res de l'altre món. "Sangre entre tu y yo" destaca per la mescla de diversos nivells de veus i cors i els teclats cristal·lins que formen una melodia molt melancòlica. "Cabaret" és una de les millors i que haguera pogut ser un clar 3er single. La següent és un himne generacional, amb eixa rotunda i marcada línia de baig a càrrec de Bolin i eixos acords de guitarra inconfundibles de Mario Martínez "Lobo hombre en París", és una de les melodies més arrelades en la memòria musical de molta gent. "Mil siluetas" és prou pareguda a "Eclipse total", té eixe sò què podríem cridar "new wave". En "Todos los gatos son pardos" el més destacable és la guitarra de Mario, que conferix a esta cançó un dels instants de major ritme i acceleració del disc. "Mujer cosmopolita" és un tema més lent, ací Rafa canta de forma sensual i a vegades modula la seua veu a registres molt més greus. La següent cançó comença amb una apocalíptica producció , "Voracidad" un tema que parla d'una dona que devora llibres sense parar, a pesar de esta lletra, és de les que més m'agrada instrumentalment. El final és per a l'enigmàtica "La niebla" amb una perfecta conjunció dels instruments i un sabor molt new wave amb uns cors en pla vocoder que s'inclouen en la part final.




dilluns, 26 de juliol del 2010

TOM VERLAINE "The wonder" (1990, fontana)

El que fora, i ho continua sent, líder d'un dels grups més influents i mai prou reconeguts grups de Nova York, Television, ha mantingut una carrera en solitari allunyada encara més de la comercialitat, editant fins a la data nou treballs que van des de les obres mestres Tom Verlaine (1979) i sobretot Cover (1984, encara l'escolte amb cassette), treballs d'encàrrec purament instrumentals Warm And Cool (1992) o este The Wonder que per a molts va suposar un pas en fals però del que jo continue disfrutant cada vegada que li pose l'agulla damunt, perquè ací tenim música càlida i sugestiva en "Pillow" i "Prayer", els puntetjos ja característics de Tom pels quals Vampire Weekend donarien un potosí en "August", cançons que es visten de color negre amb tocs inclús funk "Kaleidoscopin'", "Shimmer" i "Ancient Egypt", la bailonga "5 hours from Calais" i la perfecta cançó pop que es va extraure com a single "Stalingrad", tot això embellida per eixa singular i sincopada veu d'un artista que sempre ha estat i em tem que estarà, com deia el seu amic Reed, en el costat fosc de la vida. Gran Tom!!




diumenge, 18 de juliol del 2010

TODD RUNDGREN "Something/Anything?" (1972, BEARSVILLE)

Bon cantant, excel·lent compositor, gran pianista, enginyer i productor... tot açò i ademes fa meravelles a la guitarra... Que més li podem demanar a Todd Rundgren? I menys quan escoltem un dels seus millors treballs dels 70`s , ens referim a una de les seues tantes obres mestres: Something/Anything?
Todd és un mùsic nord-americà que es va dedicar (i es dedica) a ser un incansable experimentador de les diferents tècniques de grabaciò d'instruments, sempre va tindre al seu abast tota la tecnologìa punta per a fer-ho. Ademés és un gran rocker, d'eixos que aporten discos intel·ligents, va compondre, entre altres coses, el tema "Influencia (Influenza)" que després grabarìa Charly Garcìa en el seu disc homònim.
Des dels seus inicis amb la banda Nazz va demostrar una intel·ligència i intensitat creativa admirables, tant com solista com també amb el seu projecte paral·lel: la banda Utopia.
En este treball Todd obri tot un crisol de sons que recorren diferents estils rockeros, dividit en quatre parts, en les primeres tres toca tots els instruments. Descobrim grans compocisions com "I saw the light" (tema que va versionar Dinosaur Jr) amb tocs de bossa-nova, la genial melodìa a lo Stevie Wonder de "One more day (no word)" el salvatgisme de "Little red lights" i de "Black Marìa", la inspiradìsima i creixent "Torch song" o la nova versió de la gran "Hello it`s me" ja gravada en els temps de Nazz.
Todd critica als discos mal gravats i ens mostra els diferents sons que utilitza en estudi (en la part "Sounds of the studio"), tot açò ho col·loca a l'altura de subjectes com Phil Spector o Brian Wilson, que feien de l'estudi de grabaciòn un instrument màs.
La quarta part és la part executada amb banda, comença presentant les seues arrels o influències musicals i es passeja per boniques balades com "Dust in the wind" o bé en temes més rockeros com "Some folks is even wither than me".
La carrera de Todd seguix fins hui en dia adentranse en múltiples terrenys musicals, el pop, jazz, rhythm & blues, power pop, hard rock... Cada disc d'este home és una història i tota una aventura.





dimarts, 13 de juliol del 2010

THIN WHITE ROPE "In the spanish cave" (1988, DEMON RECORDS)


Estes besties pardes van ser un dels grups abanderats del que es va dir rock del desert junt amb Giant Sand, Green On Red o Naked Prey i al mateix temps influencia bàsica de gent com Come, Mark Lanegan o Afghan Whings, fundats en 1984 a Davis (Califòrnia) per Guy Kyser guitarrista i cantant de veu aspra i poderosa, Roger Kunkel a la guitarra, Kevin Staydohar al baig i Jozef Becker a la bateria.
En els seus nou anys d'existència van gravar sis excel·lents discos d'autèntic rock americà, In The Spanish Cave és el seu tercer treball, un disc que encara que no està a l'altura de la seua obra mestra Moonhead sí que conté tots els ingredients de la seua música, humor negre i ritme quasi rockabilly en la magnifica "Mr. Limpet", aires foscos i sinistres a "It's ok", "Red sun" i "Wand", cançons que en un món perfecte serien autèntics himnes com "Elsie crashed the party" o "July" i tot això embolicat a més en una portada que recorda molt a les dels seus adorats Grateful Dead.
En 1993 van gravar un tremend disc en directe titulat The One That Go Away per a donar carpetada al grup, a partir d'ací únicament la secció rítmica Kevin i Jozef han seguit en el món de la música com a components de la banda de Russ Tolman, True West.



dilluns, 5 de juliol del 2010

THAT PETROL EMOTION "Chemicrazy" (1989, Virgin)

Després de la desbandada de The Undertones Feargal Sharkey va decidir tirar pel camí del pop més "mainstream" i els germans John i Damian O'Neill junt amb un DJ de la zona cridat Reamann O'Gormain van formar una banda molt més combativa i inquieta inclús políticament (ja que ells eren de Derry, Irlanda del Nord i estaven radicalment en contra del l'ocupació britànica) anomenà That Petrol Emotion.
Chemicrazy va ser gravat en 1989 i va suposar un verdader canvi de registre, si en els seus dos millors discos Babble (1987) i End Of The Millennium Psychosis Blues (1988) el que predominaven era una perfecta mescla de funk, pop, guitarres afilades i inclús moments bailongos, en este disc donen un gir mirant als Estats Units (està produit per el gran Scott Litt) i prenen com referent a bandes com Wipers, Meat Puppets o Sonic Youth per adentrarse en terrenys prou més rockeros al mateix temps que van deixant de costat la seua vena política.
Com a temes més destacables estan "Another Day" amb una preciosa guitarra acústica, la ramoniana "Scum surfin'", la rabiosa "Abandon" i sobretot dos singles quasi perfectes "Hey Venus" que quasi pareix garage i "Sensitize" com el seu costat més pop.
En 1994 van gravar el seu últim àlbum titulat Fireproof per a dissoldre's després quasi al mateix temps que l'IRA abandonava la lluita armada.



dimecres, 30 de juny del 2010

10000 MANIACS "In my tribe" (1987, ELEKTRA)

In Mi Tribe és el primer disc d'una trilogia insuperable (després van arribar Blind Man´s Zoo i Our Time In Eden) i el segon d'una banda nascuda a Jamestown (New York) i formada pels músics Jerome Augustyniak, Robert Buck (germà de Peter Buck), Steve Gustafson, John Lombardo, Dennis Drew i la lletrista i magnífica vocalista Natalie Merchant, la seua música era una mescla perfecta del pop rock americà de l'època (REM, Game Theory, Concrete Blonde) amb uns textos molt currats i amb molta càrrega de profunditat.
En este disc, que per cert en l'època va ser un autèntica bomba a les collage-radios, s'entremesclen temes com l'abús als xiquets "What's the matter here" (una cançó que d'altra banda musicalment transmet molt bon rotllo), l'analfabetisme "Cherry tree", la guerra "Gun shy" o el medi ambient en un meravellós tema cantat a duo amb Michael Stipe (molt present en tots els seus discos) titulat "A campfire song", altres invitats de luxe van ser James Taylor i Linda Ronstant fent cors, temes destacables també van ser el single "Like the weather" i la versió que van fer del "Peace train" de Cat Stevens.
En 1999 van editar el seu últim album The Earth Pressed Flat i un any després va morir Robert Buck de càncer i van decidir separar-se. Natalie Merchant per la seua banda va emprendre una carrera en solitari amb sis discos editats i amb molt bones crítiques.


diumenge, 20 de juny del 2010

TEENAGE FANCLUB "Bandwagonesque" (1991, CREATION RECORDS)

1991 va ser l'any en què quatre escocesos publicaven una xicoteta obra mestra de pop lluminós i desenfadat, un disc replet de grans cançons que es convertiria en referència i disc de capçelera per a milers de persones, eixe disc s'anomenava Bandwagonesque.
Teenage Fanclub es van formar a Glasgow en 1989, Norman Blake, Raymond McGinley, Francis McDonald i Gerard Love eren quatre jóvens enamorats de la música dels Beatles sense massa experiència encara que Blake i MacDonald havien militat en uns novells BMX Bandits. Sense a penes mitjans el nou grup gravaria autofinançant-se el que seria el seu primer disc A Catholic Education on ja mostraven clarament cap a on es decantava el grup, un còctel de contagioses melodies i soroll salvatge directament importat de Sonic Youth.
En la seua musica de sempre han estat presents estes dos tendències, el soroll i la melodia, en A Catholic Education primava el primer, i posteriorment, sobretot a partir de Grand Prix el grup ha anat abandonant progressivament la seua faceta noise, Bandwagonesque és el disc que presenta les dos cares del grup, és el disc que millors cançons té i el disc amb mé soroll.
Sens dubte el seu principal referent són Big Star, igual que el grup d'Alex Chilton i Chris Bell, ells mai han ocultat la seua fixació per les melodies dels Beatles, i els dós grups s'han acostat a elles de manera semblant, pujant el volum de les seues guitarres i accelerant els ritmes, encara que els resultats han sigut prou diferents, “The concept”, l'increïble tema que obri el disc deu molt en la seua melodia a Big Star, però es separa molt en la intenció embrutar-la, afegint una distorsió senzillament genial, la jugada es remata en el segon tall, titulat “Satan” una breu dentada hard-core.
El disc conté una bona sèrie de temes a l'altura de “The concept”, melodies perfectes banyades en distorsió com “December”, “What you do to me”, “I don't know”, “Metall baby” o “Pet rock”, temes contagiosos, optimistes i brillants, on ja apareixia en tot el seu explendor la capacitat compositiva i interpretativa del grup comandat per un Norman Blake en estat de gràcia.
Anys después, en ple boom del noise-rock nord-americà, Teenage Fanclub van obtindre un merescut reconeixement i Bandwagonesque va obtindre l'estatus de disc referencial per a multitud de bandes que van tractar d'aproximar-se d'eixa forma tan particular al pop.
Hui en dia la banda, amb un sò molt mes net i professional continua entregant magnífics discos i oferint immillorables concerts, corrent-se entre els seus fans el rumor que són imbatibles, i jo done fe d'això.



dijous, 17 de juny del 2010

TANITA TIKARAM "Ancient heart" (1988, wea)

En 1988 una molt jove Tanita Tikaram irrompia amb Ancient Heart, a més de la seua joventut (19 anys), cridava l'atenció pel seu exotisme multicultural, havia nascut a Alemanya i els seus pares eren britànics amb ascendència asiàtica i la seua carrera musical començaria al Anglaterra, país on es va traslladar tota la seua família quan ella tenia 12 anys.
Tanita Tikaram es va convertir en una cara nova que mesclava pop i folk en un disc intimista, havia compost tots els temes de l'àlbum i anava acompanyada de músics de la talla de Rod Argent (The Zombies), el trompetista i teclista, Mark Isham; el veterà bateria de Mike + The Mechanics Peter Van Hook, el conegut folklorista irlandés Paul Brady i el destacat músic Brendan Croker, que havia treballat per a Eric Clapton i Mark Knopfler, amb tot açò no és res estrany que el disc fora un rotund èxit comercial.
El seu primer senzill va ser "Good tradition", probablement la seua cançó mes optimista encara que l'èxit internacional li arribaria amb "Twist in my sobriety" una balada trista i melancòlica difícil d'oblidar. "Cathedral song" va ser el seu tercer single, per a mi la seua millor cançó, un tema molt emocionant. El quart senzill, "World outside your window" apareixeria en 1989, just quan ja era àmpliament coneguda per ací. Si tenim en compte que Ancient Heart només tenia onze talls i que en l'era del vinil, normalment, la cara B del single estava ocupada per una altra cançó del mateix disc, Ancient Heart va ser tot un èxit en llançament de senzills, "He likes the sun", "Valentine Heart" i "Preyed Upon" són temes també altament recomanables, a pesar de no haver sigut singles.
A partir d'este disc i potser per la sobre saturació en el seu moment de cantautores més o menys recomanables li vaig perdre el rastre encara que ha estat editant sis treballs més, l'últim en 2005 titulat Sentimental.


dimarts, 8 de juny del 2010

SURFIN' BICHOS "Hermanos carnales" (1992, RCA)


Dos fets marquen l'eixida de Hermanos Carnales, el considerat millor treball de Surfin' Bichos: l'eixida del grup de José Manuel Ponce, cosí de Fernando Alfaro, i la del seu mànager per problemes de salut i potser això va fer que tiraren les restes.
Tant va ser així, que el tercer disc de la banda d'Albacete va ser ideat com un àlbum doble, en el que es repartirien els temes més directes en el primer, i els mes experimentals en el segon però RCA no va donar el permís a esta proposta, encara que el títol i la idea conceptual es van mantindre intactes.
L'estil cru d'Alfaro seguix en Hermanos Carnales, i inclús arriba a la cima tant en lo musical com en les lletres en molts moments del mateix, si bé el so és més refinat que en Fotógrafo Del Cielo gràcies a la producció de Steve Gwynn .
El disc està ple d'imatges religioses, relacions incestuoses, amor, intensitat i desig. "Mi hermano carnal" té un començament que recorda a Parálisis Permanente amb una lletra amb clares al·lusions a les drogues i a l'incest, està la sensibilitat pop d'Alfaro en "Efervescente", amb els primers cors d'Isabel León i en la bossa de "Abrazo en un terremoto", també hi ha la part introspectiva "Humo azul" i la confessió brutal de "Mis huesos són para tí".
El single "Fuerte!" va arribar a tindre una certa ressonància mediàtica, a pesar de les referències sexuals tenía una tonada molt apegalosa que entrava molt bé en ràdios comercials.
I per descomptat, no falten les metàfores bíbliques, tant en "San Jose Experience" (encara que la lletra és de Carlos Cuevas) com en "Hey, Lázaro" amb música de Joaquín Pascual.
El conjunt de cançons més eclèctic que el grup ha firmat en la seua història també dóna com resultat dos joies pop "Ella y yo" i especialment "La estación de las lluvias" amb un xiulit que posa els pels de punta, igual que la melancolia de "En Otoño" amb uns arreglos de cordes que bé podrien haver-se'ls robat als R.E.M de Out Of Time.
El disc considerat més redó de Surfin' Bichos pot estar entre un dels millors que s'han publicat en la dècada dels 90 perque té cançons adictives, de alt calat emocional, i és un disc que obri portes per als grups indies, que ja començaven per aquell 1992. Com sol dir-se, per a emportar-se a una illa deserta.
http://www.megaupload.com/?d=LVA8BBGB

dilluns, 31 de maig del 2010

CARCOMA "Mejor en el infierno" (2010)


Paco a la guitarra, Cento a la bateria, Juanvi a la guitarra i veus, Vicent a la veu i guitarra i la nova incorporació de Jaume al baig, esta és la formació amb què Carcoma ha gravat el seu segon i esperat disc i que a més estaran presentat este Dissabte 5 de juny en la sala La Via de Gata, bona ocasió pues per a comprovar com defenen un treball molt ben fet, gravat a València amb la producció de Jaume Faraig.
Mejor En El Infierno s'obri amb "Paladar", un tema que inclús per la lletra a mí em recorden molt als últims e injustament oblidats Tijuana In Blue, seguixen amb una crònica anti-Bush titulada "La pistola de papa" i que a més en concert sol ser molt celebrada, igual que "El gallo del corral", "Mi condena" és un tema molt de la casa amb eixos constants canvis de ritmes, en "Comecocos" trauen la laca per a deleitar-nos amb un ritme molt glam, li seguix "El rey de las cuatro paredes" una cançó molt divertida amb una lletra molt punk i que ens descobrix a Juanvi com a cantant, en "Nunca" tornen al glam amb un riff molt macarra, amb l'Església topem en "Mundo enfermo" per a tot seguit descobrir per al mí l'autèntic hit del disc "Mejor en el infierno" amb una magnífica guitarra acústica i amb una lletra que és tota una declaració de principis, un magnífic single seria "Quiero ver que sonries" on rendixen homenatge a Barricada, "Un dia especial" té un riff de guitarra molt Loui Loui (o és "Luisa se va" de los Elegantes?) i es tanca el disc d'una manera desenfrenada com pegant un punyada en la taula amb "Decidete".
Sens dubte Carcoma han donat un pas de gegant en el seu segon treball i ara només ens queda disfrutar de ell i disfrutar dels seus concerts.

Per a contactes carcomadicto@hotmail.com

Ojo!! I per a descarrega directa ahi va el enllaç:




dimarts, 25 de maig del 2010

THE STYLE COUNCIL "The cost of loving" (1987, Polydor)

Sí ja sé que (quasi) tots els fans de The Jam, entre els que em trobe, reneguen d'esta etapa musical del gran Paul Weller però jo crec que en ella també va haver-hi moments molt aprofitables, especialment en els seus quatre primers discos, una cocktelera perfecta de soul, pop, funk i jazz antes de que es portara tant alló del "acid jazz".
The Cost Of Loving va ser el principi de la seua decadència, (potser haguera sigut un magnífic epitafi) les cançons van perdre en frescura i van caure en una producció massa sofisticada i ochentera en el pitjor dels seus sentits. Encara que també és de justícia ressaltar algunes cançons com "I didn't matter" que va ser el primer single i va tindre prou èxit a Anglaterra, "Right Go On" amb l'influencia evident de Prince i eixa mescla de funk i rap, el segon single "Heavens Above" amb la magnífica veu d'acompanyament de Dee C. Lee o el pop quasi perfecte de "The Cost Of Loving", la resta del disco és prou prescindible, aixó sí, el diseny és magnífic i seguix imprés en la carpeta interior la seua ja clàssica frase This record is not for sale in South Africa en contra del apart-heid.
Un any després en 1988 Paul Weller i Mick Talbot van donar per liquidada la carrera de The Style Council amb un disc mediocre titulat Confessions Of a Pop Group, per a llançar-se Paul de nou a les barricades i la música mes reivindicativa en una carrera en solitari molt destacable.


dimecres, 19 de maig del 2010

THE STARS OF HEAVEN "Speak slowly" (1988, ROUGH TRADE)

Van ser una de tantes bones bandes dels 80 que van deixar a penes dos discos i un grapat de bones cançons. Encara que originaris de Dublín, pel seu sò molt bé podrien pensar que eren de Tennessee o de Califòrnia i en especial en este segon disc, editat dos anys després de Sacred Heart Hotel, i amb una producció a càrrec de Stephen Street molt més elaborada, amb més matisos. En la música de Stars Of Heaven el que predomina són les cançons tendres i la veu de Ryan s'adapta perfectament a les melodies i a les agridolçes lletres que sobrevolen tot el disc, en especial en les immenses "Little England" , "Lights Of Tetuan" o en un tema d'amor d'aquells de posar els pèls de punta anomenat "2 O'Clock Waltz", però també hi ha espai per al rock en "28" (que va ser un homenatge al "7x7" de Love) i en "Three Kings Day"amb les seues guitarres desbocades. A pesar del bon sabor que va deixar este disc, The Stars Of Heaven es van dissoldre poc després d'editar-se el disc i mai més es va saber d'ells fins que en 1999 Rough Trade va editar un recopilatori per si sonava la flauta però per desgràcia la seua sort va continuar sent la mateixa.

dimecres, 12 de maig del 2010

SKIN "Shame humility revenge" (1988, product inc)

Skin va ser un dels projectes d'una bèstia parda del rock neoyorki Michael Gira (líder de Swans) i la seua dona Jarboe, i Shame Humility Revenge el seu segon i últim treball. Si en la música de Swans predominava el soroll i la distorsió, ací se centren en un so experimental però al mateix temps molt intens, en algunes publicacions de l'època se li va denominar "symphonic lounge music". En el seu primer disc Blood, Women, Roses Jarboe va posar les veus i ací és Michael la veu pincipal la qual planeja per tot l'àlbum d'una manera soberbia, terrorífica per moments, quasi com Scott Walker en els seus últims treballs, bona prova d'açò és el tema que l'obri "Nothing about you" o en "24 hours" on mescla les bateries programades amb atmosferes molt oprimides, "Breathing weather" és un dels temes més accessibles del disc mentres que en cançons com "Everything at once" i "The center of your heart" l'ambient es relaxa prou i instruments com l'oboé o les guitarres acústiques guanyen terreny.
Michael Gira a més de seguir amb la seua banda principal Swans i després de deixar aparcat el seu projecte com a Skin, va crear als Angels Of Light amb un so més indie i als World Of Skin amb un únic i gran àlbum, encara que últimament s'ha decantat per la música folk amb el seu propi nom.

dimarts, 4 de maig del 2010

SINIESTRO TOTAL "Menos mal que nos queda Portugal" (1984, DRO)

A pesar que la fama se la va portar Madrid i la seua famosa moguda, fora de la capital també es feien coses molt ressenyables, Derribos Arias (Donosti), Silvio (Sevilla), Loquillo (Barcelona) i per descomptat Siniestro Total a Vigo.
Molta gent es quedarà amb la primera etapa punk amb German Coppini a les veus. No obstant això a mi m'agradaria ressenyar el disc del canvi i que crec que és una de les grans obres del power punk espanyol, Menos Mal Que Nos Queda Portugal.
Ho havien passat un poc mal amb la fuga de Coppini a Golpes Bajos però van saber eixir del pas amb Miguel Costas exercint de vocalista i van traure un disc (El Regreso) que estava en l'onda del primer però amb algun toc pop que marcaria el camí per a la seua segona obra.
El disc s'obri de forma rocambolesca amb "Tipi dulce Tipi" i seguix amb una peça punk dedicada a Ray Charles i Matt Murdock anomenà "E.L.E.V.E.N", li seguix un altre clàssic, "Que corra la nicotina", amb una lletra que hui en dia quasi que seria censurada, "La matanza de taxis" té un rotllo pop misteriós amb riffs i un groove de bateria tan senzills com a efectius.
Les lletres i arreglaments són molt divertits en tots els temes, però també enginyoses quan les firma Julian Hernández, Miguel Costas sempre ha sigut un poc més tosc i senzill, però ací precisament és on radicava l'encant del grup, en la mescla de pedanteria de Julian amb les lletres i els acords primaris de Costas.
"Assumpta" (dedicada a Assumpta Serna que era un sex symbol de l'època) és una de les cançons més conegudes de Costas i un absolut clàssic. "Menea el bullaregue" porta un rotllo més festiu, amb una lletra prou graciosa sobre balls populars. "Miña terra galega" és un altre dels seus grans clàssics i una de les millors i més aconseguides versions de "Sweet home Alabama" de Lynyrd Skynyrd, "Keke Rosberg" té un ritme en l'ona de The Jam, "Senyor, ilumina mi corazón" és una altra cançó simpàtica amb un òrgan molt juguetó, "Oh! Que raro soy" podria ser dels Undertones o dels Ramones, "Te quiero" és com la cosina germana de "Assumpta", pop enèrgic amb influències 50's, "Sonorice su templo" torna a terrenys "ramoneros" i arribem a la recta final del LP amb un altre clàssic absolut: "¿Quienes somos, de donde venimos, adonde vamos?" probablement la cançó més allunyada de la tònica general de l'àlbum, però amb la lletra i composició més destacades, i per a acabar el disc "Si yo canto", una versió d'un clàssic 60's en la seua faceta més surfera.
La portada original del disc és el de la bicicleta encara que no sé perquè motiu més tard es va editar amb una horrible portada on unicament apareixia el títol del disc com escrit en un mur.




dilluns, 26 d’abril del 2010

SEBADOH "Bakesale" (1994, SUB POP)

Els primers discos de Sebadoh eren prou caòtics, Lou Barlow, Jason Loewenstein i Eric Gaffney compartien les composicions i el resultat era dispers i desigual, Barlow ja començava a compondre temes carregats d'emoció que no encaixaven massa amb els experiments hard-core de Gaffney i les cançons més rockeres de Loewenstein, encara així discos com Sebadoh III o Bubble And Scraple van funcionar prou bé i van contribuir a definir el caràcter de Sebadoh, una banda inclassificable.
L'eixida de Gaffney en el 94 va deixar a Sebadoh sense la seua faceta experimental i salvatge, però va servir per a donar consistència al so del grup i perquè les cançons de Barlow i Loewenstein guanyaren en profunditat i emotivitat.
Sebadoh va sorgir com un projecte paral·lel quan Barlow encara estava en Dinosaur Jr. i encara que els anteriors àlbums estaven replets de grans cançons no va ser fins a este Bakesale quan la banda en va explotar tot el seu potencial amb un so molt influenciat pel noise i el hard-core de finals dels 80 a la què, de forma ja definitiva en este disc, se li va afegir un important component emocional.
Bakesale és un disc molt fosc, les cançons de Barlow continuen el tò de confessió emocional anunciat en el seu anterior disc Bubble And Scraple, confirmant-se com un dels millors compositors del seu temps en espléndides cançons com “Not a friend”, “Skull” o “Together or alone” i en fantàstics temes pop com “Rebound” o “Magnet's coil”, però potser el mes determinant és la irrupció com a compositor de Jason Loewenstein, qui va ser capaç d'entregar tota una col·lecció (la mitat del disc) de temes impecables i demolidors, començant per “Careful” i seguint per temes de la talla de “Not to amused”, “Got it” o “S. Soup”.
Encara que el disc continua mostrant la seua faceta més lo-fi i descuidada, també mostra una coherència que no té cap dels seus altres discos, no hi ha temes de relleno en un àlbum impecable que els va situar com a referència del rock independent nord-americà.



dilluns, 19 d’abril del 2010

LOS RONALDOS "0" (1992, EMI)

Sí, són els de "No puedo vivir sin tí" (jo sí) encara que abans d'això, en 1986 i en una onda semblant a Las Ruedas o Domingo y Los Cítricos que era el que es portava per Madrid (Barcelona era molt més popera) van debutar amb un disc ple de hits generacionals com "Ana y Choni", "Si os vais" o "Guardalo", en 1988 i 1990 van aplegar a les llistes d'èxits i molts (jo també) renegarem d'ells amb els discos Saca La Lengua i Sabor Salado, i ens reenganxarem amb un disc rar, a voltes rollingstonià "Ya volverán" i "Tú verás" i a voltes funkero en "Arboles cruzados", amb un peu en la pura diversió " No se me ha perdido nada", "La fábrica del amor" i un altre en la melancolia "Esperando un milagro" o "Así no se vive bién". En el disc van col·laborar Pablo Novoa als teclats i Miguel Malla al saxo entre altres i va suposar un parada de vendes però els va acreditar com uns magnífics compositors de cançons, encara que per al meu gust i amb el pas del temps crec que les produccions van deixar prou que desitjar potser salvant el primer disc per allò de la frescor i de la seua espontaneïtat. Últimament han estat gravant un EP de quatre cançons i donant concerts amb les mateixa formació amb què van debutar amb prou èxit.



dimarts, 13 d’abril del 2010

OS RESENTIDOS "Jei" (1990, GASA)


En 1982 Anton Reixa, un dels majors talents infiltrats en el pop espanyol, va fundar Os Resentidos, un grup que en aquell moment resultava massa raro per a les ments ochenteres i que encara hui la seua música podria estar prou vigent (que li pregunten a El Guincho).
Outubro oitenta e dous/ empezaron os resentidos (sen querer)/ agora seguimos adrede. Entre el balanç i la declaració de principis, la cançó que obri Jei, quint disc de Os Resentidos (abans van ser Vigo Capital Lisboa, Fai Un Sol De Carallo, Musica Domestica) i la seua segona obra mestra consecutiva després de Fracaso Tropical, resumix amb claritat quasi deu anys de trajectòria sense concessions. L'experiment va començar quasi com una broma (sen querer), però el discurs ideològic i musical del grup va anar cobrant coherència fins a convertir el projecte en una de les propostes més brillants del pop espanyol. La curiosa mescla entre un poeta d'avantguardia amb uns músics gamberros (alguns d'ells com Alberto Torrado vinculats a Siniestro Total) va poder paréixer una extravagància en 1982. Ja en 1990 i sempre pel o lado salvaxe Os Resentidos tenien una obra molt sòlida, una obra en què convergien poesia amb músiques molt variades, que reivindicava el localisme gallec sense cap classe de pudor.
Jei és tot açò i més , és un disc que es va avançar a les modes, que utilitza el hip hop d'una manera autòctona, amb la tradicional gaita gallega per a articular un sentit de l'humor intel·ligent, va ser el seu penúltim i millor disc abans d'editar dos anys després Aqui Estan i caure en el més absolut oblit junt amb lluminàries com Los Coyotes, Los Mestizos, Derribos Arias, Ciudad Jardín, Claustrofobia i tants altres...
http://rapidshare.com/files/229748130/Jei__.rar


dilluns, 5 d’abril del 2010

R.E.M. "Fables of the reconstruction" (1985, I.R.S.)

Per a gravar el seu tercer disc REM van volar fins a Anglaterra per a posar-se a les ordes d'un llegendari productor especialitzat en treballs folk i psicodèlics, Joe Boyd i allunyar-se un poc així dels sons més country rock, més americans que envoltaven Murmur i Reckoning. Curiosament per a un treball en què les lletres estan inspirades en les llegendes i en el realisme mágic del sud d'USA més profund. I els va eixir un disc lúgrube, dens, d'atmosferes carregades, avui se li continua considerant com el disc rar de REM encara que amb el temps ha anat guanyant molt i de fet en el seu últim treball en directe hi ha diversos moments per al seu record.
L'entrada del disc és amb "Feeling gravity pulls" un tema molt elèctric en el que Mike Stipe canta quasi sepultat per les guitarres de Peter Buck, no baixa el ritme a "Maps & legends" i eixos espectaculars cors de Mike Mills, un dels punts àlgids del disc és "Driver 8" un tema que els donaria a conéixer a un públic més ampli en el que s'acosten més que mai al que es va denominar Nou Rock Americà, "Live & how to live it" i "Old Man kensey" són dos dels moments per a mi més grisos i obsessius del disc tot al contrari que "Can't get there from here" una cançó que prompte va ser adoptada com a himne de les college ràdios nord-americanes, a pesar que està molt per davall d'altres singles, és dels moments més accelerats de REM, sorpredent reconstrucció del funk, brilla el falset de Mills i la interpretació de perdonavides d'un Stipe que demostra amb ella que sap comportar-se com frontman carismàtic. The Byrds, que sempre han sigut guia i insparació, prenen a l'assalt la segona part del disc, amb l'emocionant "Green grow the rushes", la fàbula galàctica "Kohoutek", "Good advices" o "Wendell Gee", quatre cançons mal vistes al seu dia, però que amb el temps s'han convertit en alguns dels temes que millor envellixen de la història de REM. Pel camí, està la cançó més post-punk de la primera etapa de R.E.M., "Auctioneer (Another engine)", una cançó de ritme obsessiu i maníac, que els pregunten a Maxïmo Park què opinen d'esta cançó.
Potser no siga el millor disc de R.E.M., però és l'ideal per als que, veient els seus últims passos, pensen que els d'Athen són prescindibles, un grup del montó.




dimecres, 31 de març del 2010

PUBLIC IMAGE LIMITED "9" (1988, Virgin)

Baig el lideratge de John Lydon (vocalista de Sex Pistols) Public Image Limited (PIL) va marcar la pauta per a una diversitat de gèneres que es van mantindre actius durant els anys 80s (Post Punk/No Wave) i altres en l'actualitat com la música alternativa en el segle XXI (Dance Punk).
Public Image naix a Anglaterra en 1978 i es despedix en 1993. Després del fracàs dels Sex Pistols en el concert a San Francisco, el grup veu el seu final en 1978, encara que alguns dels seus integrants van fer el possible per continuar amb el nom de la banda i recolzats per Malcom McLaren, estos mai obtindrien el nivell original artístic, el qual ja només seria una ombra del que va ser. Va ser quan Johnny Rotten deixaria eixe fosc passat i formaria junt amb Keith Levene (guitarrista de The Clash que va ser expulsat per problemes de drogaddicció) Public Image Limited, els altres dos membres de la banda, Jah Wobble en el baig i Jim Walker en la bateria, prendrien un paper de major passivitat en la mateixa potser amb l'excepció del baig, perquè encara que a l'entrar en PIL no sàvia tocar-ho, aprendria ha fer-ho ràpidament i es mostraria com un element que li donaria el toc d'agressivitat i elegància que acompanyaria a la banda en els seus discos.
9 és com el seu nom indica el seu nové i penúltim album i comptaria amb la producció del famós Stephen Hague el qual donaria a dos temes, "Happy?" i sobretot "Disappointed" que va arribar a estar unes quantes setmanes en el numere 1 de les llistes americanes, eixe toc comercial que mai van tindre. Altres temes a destacar són la instrumental "U.S.L.S. 1", l'increïble fusió de música asiatica amb R&B que és "Like that" o el sorprenent tema acústic "Worry".
Ultimament i gràcies a la reivindicació del seu llegat per multitud de grups actuals (Maximo Park, Franz Ferdinand, Radio 4, !!!, etc.) se'ls està fent la justícia que sempre van meréixer però que mai van tindre.

dilluns, 22 de març del 2010

PILLOWS & PRAYERS "Cherry Red 1982-1983" (1982, CHERRY RED)

Els discos recopilatoris van tindre una importància capital (a més de la típica promoció discogràfica) per a tots aquells que anavem inquiets buscant material (en el cas de bandes internacionals) que d'una altra manera o individualment dificilment arribaven fins ací. Especialment significatius van ser les compilacions de 4AD (Lonely Is An Eyesore), de él records (London Pavilion), Les Disques Du Crepuscule (Quizás no!) o esta que ens ocupa del llegendari segell britànic Cherry Red titulada Pillows & Prayers editada en 1982.
En la seua època esta gravació va ser un verdader èxit i va arribar ha situar-se com a número 1 de les llistes britàniques venent més de 120.000 exemplars. En el disc predominen els sons after punk com Five or Six "Portrait", The Monochrome Set "Eine symphonie dens grauens", Felt "My face is on fire" o The Misunderstood "I unseen", però també hi ha moments prou més experimentals, com els imprescindibles i fantàstics Eyeless In Gaza amb un dels seus primers singles "No noise" o uns actualment reivindicats The Passage amb un tema que encara hui sona tremendament actual "XOYO", també hi ha cabuda per a uns jovenets Everything But The Girl "On my mind" i inclús per a tota la seua saga amb Tracey Horn en solitari "Plain sailing", amb el seu propi grup les Marine Girls "Lazy ways" i amb l'altra mitat d'EBTG Ben Watt amb la immensa "Some things don´t matter".
En 2007 es va reeditar el disc en CD i va rebre un el premi de la revista Mojo com a millor reedició de l'any, el qual van arreplegar Martyn Bates (Eyeless In Gaza), Lawrence (Felt), Bid (The Monochrome Set) i el fundador de Cherry Red Ian McNay.




dilluns, 15 de març del 2010

PAVEMENT "Slanted and enchanted" (1992, Big Cat)

En 1992 Pavement van ser un d'eixos grups de post-universitaris frikis que van començar a fer soroll com antes van fer Pixies, Sonic Youth, Superchunk o Dinosaur Jr., (tenint a The Fall com la gran referència britànica) i gravant un debut que prompte es va situar entre les obres mestres de l'indie-rock dels 90.
Com passa amb els discos de Sonic Youth la primera escolta de Slanted & Enchanted no és del tot fàcil per a un oient no acostumat a eixe estil, distorsió, instruments lents, atonalitats, veu murmuradora i moltes eixides de tò fan que el pop o el rock clàssic no s'apliquen, per tot açò cal citar també a la Velvet com una referència bàsica.
Comença "Summer Babe (Winter Version)" amb la seua veu temperada i una instrumentació que pareix anar a la seua bola però amb una força melòdica brutal entre tanta distorsió. Després "Trigger Cut/Wounded Kite drec :17" en un tò molt més animat amb cors gamberros. Hi ha esclats punks com és el cas de "No Life Singed Her".
La màgia de Slanted & Enchanted és que mai saps si el el seu tò és alegre o trist, quedant en un sentiment agredolç, àcid, irònic i inclús cínic. I és que fins als moments més melancòlics com "In The Mouth a Desert", tenen lloc cors atípics i genials. Al noise pur i dur s'entreguen en "Conduit for Exit!" al lo-fi en la seua millor expressió amb el deliciós indie-pop de "Zurich is Stained".
I arriba un dels millors moments amb "Loretta Scars", amb un senzill fons de pop a colp de bateria, electricitat en l'ona de J Mascis. Novament "Here" assossega l'assumpte, un tema ple d'emoció i melancolia. Tot seguit, en xoc frontal, "Two States" crispa el panorama.
Després arriba el single amb majúscules que és "Perfume-V" té la garra rockera per a enganxar un seguidor de Nirvana i una melodia de les que creen escola. A partir d'ací ens queda una recta final d'infart des de les frikis "Fame Throwa" i "Jackals False Grails: The Lonesome Era" fins a un final en clau de balada indie com és "Our Singer".
Van gravar quatre discos més però cap a l'altura del seu debut i es van separar en 1999, encara que han anunciat un retorn als escenaris per a enguany i els tindrem al Primavera Sound.


dilluns, 8 de març del 2010

PATA NEGRA "Guitarras callejeras" (1986, Nuevos Medios)

Pata Negra és un grup mític dins de la història de la música espanyola. Format pels germans Amador després de la dissolució de Veneno, potser haja sigut la banda que més ha fet en favor del flamenc mestís, no per ser els primers, sinó per la qualitat aconseguida i pel gran impacte que va causar en el panorama musical i en el públic. En realitat, més que fusió de flamenc i blues, pot dir-se que la seua música va constituir un nou estil.
Guitarras Callejeras és el segon disc de la mítica banda dels germans Amador. És potser el millor, o més bé el primer perquè després arribaria Blues de la Frontera, exemple en tota la història del flamenc de finals del segle XX del que es anomena "flamenc rock" gitano.
Els seus menys de 36 minuts es dividixen entre quatre cançons tremendes "Rock del Cayetano", "Ratitas divinas", "Pata Palo" i "Los mánagers", dos instrumentals frenètics "Morao mellizo" i "La pata negra" i una versió inicial plena de saler de la ranxera "Juan Charrasqueado". El so es recolza sempre sobre tres estils: flamenc, blues i rock. La proposta manté tota la ferocitat del carrer, l'esperit punk i el surrealisme gitano de la primera formació de Veneno. I l'absència de Kiko, no és tal si tenim en compte que tres de les composicions més sembrades són seues.
L'efímera edició en vinil de Polygram probablement siga la responsable de l'escassa atenció que (per a escàndol de cada vegada més adoradors) encara hui rep este fantàstic disc. Afortunadament podem trobar-ho hui gràcies a la voluntat de Nuevos Medios per fer-se amb els drets d'edició i mantindre-ho sempre disponible en el seu catàleg. Una altra cosa és el que puga pensar-se del presumpte treball de "remasterizació" de les versions en CD.