La bona acollida de l'àlbum En directo (1981) havia confirmat al trio com a indispensable anomalia –rockera, auténtica i res glamurosa– entre la incipient moguda madrilenya. Les seues descarnades histories de la vida en la gran ciutat, la senzillesa de la seua proposta i, sobretot, el carisma del seu líder Rosendo Mercado, connectaven amb eixa immensa majoria que ni viatjava a l'estranger ni freqüentava el Rockola. La gravació del seu tercer disc d'estudi pintava bé –viatge a Londres per a gravar en els estudis d'Ian Gillan, cantant de Deep Purple–, encara que després no va haver per a tant. El bateria Ramiro Penas, es solta: "En aquells anys no existien bons mitjans, ni hi havia un bon enteniment amb la companyia; vam començar a gravar-ho allí, però era tan antic que vam haver d'acabar-ho en un altre estudi, també a Londres". Encara així, el viatge va meréixer la pena, perquè Corre, corre és un disc que sona com deu, lluny de l'enfocament new-wave que va enrarir Mas Madera (1980). El grup es trobava en el seu millor moment creatiu –les huit cançons del disc són clàssics, sense excepció– però va tardar pocs mesos a dissoldre's. Rosendo admet que "ja tenien alguns rotllos rars" però el baixista Tony Urbano assegura que "a pesar de la pressió, no hi havia tensió més enllà del típic en un grup". Eixe adéu precipitat i la fermesa amb què els implicats s'han resistit als cants de sirena van forjar una llegenda sense parangó en la història del rock espanyol. També una nutrida escola de seguidors, la més poblada de la nostra escena. "Els xavals van veure que fer una cançó no és tan complicat", sentència Rosendo, "que dir les coses amb naturalitat i poca parafernàlia té un valor".http://rapidshare.com/files/155822517/Le-_Cor_cor_-1982.rar
