dimecres, 29 d’agost del 2012

PIXIES "Trompe Le Monde" (1991, 4AD)

A l'hora de llançar este quart i últim disc Pixies ja eren una banda semi-reconeguda i mimada de l'underground, perquè el curiós del cas és que la popularitat els va arribar prou després de dissoldre's com a banda. Per a este album, van canviar prou el so més indie pop de bossanova, tornant un poc als seus inicis però incorporant alguns teclats, i canviant les temàtiques bíbliques i sexuals per ciència-ficció, és un disc molt inspirat i amb altes dosis d'energia. El disc s'obri amb “Trompe Le Monde”, repartint punk rock i teclats, més agressiva és “Planet of sound”, construïda sobre una poderosa base de baix i bateria que creix fins a un final èpic, “Alec Eiffel” és un dels seus himnes clàssics i una de les seues millors cançons, “The sad punk”, és una cançó que de punk té poc, es un tema que pareixen diverses cançons en una. Rendixen tribut a una de les seues òbvies influències amb “Head on”, fantàstic cover de The Jesus And Mary Chain, “U-Mass”, per a mi de les més fluixes del disc, “Palace of the brine” i “Bird dream of the Olympus Mons”, estan un poc més prop de Bossanova, on pareixen demanar a crits la veu de Kim Deal, recuperen piles amb “Letter to Memphis”, una de les seues millors cançons d'amor i “Space (I believe in)” i “Subbacultcha”. Per a la part final de l'àlbum ataquen amb “Distance equals rate times time”, prou punkarra, i els tres temes del final que quasi pareixen el primer Ep en solitari de Frank Black, amb menció especial per a “Motorway to Roswell”, una de les meues cançons preferides. En definitiva, Trompe Le Monde és un album que posa punt final a la producció de Pixies i ho fa per tot lo alt, amb algunes de les millors cançons de tota la seua carrera. No obstant això, es nota a faltar la consistència i espontaneïtat de les primeres èpoques, encara que seria un error demanar-los que continuen repetint un Surfer Rosa, el llistó estava massa alt, encara així Pixies va complir i va entregar un gran últim treball.
http://www.mediafire.com/?5mpfmm7sh37lffd

dijous, 23 d’agost del 2012

EL PECHO DE ANDY (ROCCO, 1986)


El Pecho de Andy van ser un clar exemple de banda rebutjada per la crítica en el seu moment i reivindicada amb el pas del temps per (quasi) els mateixos crítics i per alguna que una altra banda actual (La Habitación Roja va versionetjar no fa molt "El arrozal").
Van manejar molt bé les lletres de les seues cançons, molt intenses i poètiques amb tocs d'instruments poc utilitzats per ací en l'època com el saxo i un baix heretat de bandes com Joy Division, Bauhaus o The Cure.
Ho formen a principis dels 80 Miguel Angel Garcia (guitarra i veu), Fco. Javier Garcia-Zarco (guitarra), Maria Eugenia Muñoz (baix) i Miguel Angel Campos (bateria) a Toledo i es van batejar amb el títol d'una cançó de Lou Reed (tota una declaració de principis). En 1986 van editar este primer disc amb temes que van poder arribar ben lluny com "El Arrozarl" o "Vuelo nocturno" junt amb altres mas foscos com "Anochecer en Tahití" o "Fighting Temeraire", a mi em recorda molt este treball a gent com Decima Victima, Golpes Bajos o els Radio Futura de De Un País En Llamas (1985), un any després van editar el seu segon i (per desgràcia) últim treball Llegará Octubre. Com a curiositat dir que recorde una actuació seua un matí en un programa que feia Jesus Hermida en TVE1, que temps!!!
http://freakshare.com/files/eb6ycq1i/pecho.rar.html