DOUBLE "Blue" (1985, Polydor)

Blue és l'album debut dels suïssos Double. Un album de cançons sugerents, que generen una harmonia encantadora al llarg de tot el disc. D'ell es va extraure el single "The captain of her heart" que a més va ser un tremend èxit mundial. Randy Crawford i Laurent Voulzy han fet les seues pròpies versions del tema. També van traure les cançons "Rangoon moon", "Your prayer takes me off" i "Woman of the world" com a singles, tenint en compte que es tracta d'un disc de huit cançons quasi podríem dir que és un treball redó, es tracta d'un disc on el smooth jazz i el pop d'alta qualitat amb referencies als ultims Roxy Music o a Steely Dan està a l'orde del dia i ens deixen amb ganes d'escoltar més. El disc el van editar en 1985 per Double City (el seu propi segell) baig la supervisió de Phil Carmen (es nota la seua presència) i Rene Tinner i el van gravar a Suïssa. Despres d'este disc van editar un segon dos anys mes tard però sense quasi repercussió i es van separar, el seu líder Kurt Maloo va iniciar la seua carrera en solitari gravant un únic disc en 2006.

http://www.sendspace.com/file/1z1ylx

DIED PRETTY "Every brilliant eye" (1990, BEGGARS BANQUET)

Died Pretty es va formar en 1984 a Sydney (Austràlia) pel teclista Frank Brunetti i el guitarrista Brett Myers i les col·laboracions esporàdiques d'amics com el bateria de Radio Birdman Rob Younger o el baixista Jonathan Lickliter component d'una seminal banda de Brisbane anomenà End. Després de gravar dos discos amb la coneguda i pretigiosa discogràfica australiana Citadel donen el bot en 1989 per a fitxar per Beggars Banquet i editar eixe mateix any Lost i un any després este Every Brilliant Eye.

Un disc en què es nota que van voler fer un salt de qualitat i per aixó sen van anar a Los Angeles per a gravar-lo amb el productor Jeff Eyrich que ja havia treballat amb gent com The Blasters o T-Bone Burnett, d'altra banda el membre fundador Frank Brunetti deixa la banda i entra John Hoey als teclats. El so del disc és molt més net que els treballs anteriors al mateix temps que la guitarra guanya en presència, en general sona molt més americà, deixen el seu costat més garajero i es centren en un rock molt més convencional, la qual cosa d'altra banda, espanta als seus seguidors més acèrrims. De totes les maneres hi ha temes en què es nota l'esperit mes visceral i poderós com en "The underbelly", el single "Whitlam square" o en "Prayer", per a després relaxar-se en "True fools Call" que es un mitj temps d'aquells per enmarcar o amb els arreglos de corda de "Face toward the sun" que resulten algo totalment nou en la banda.

Abans de separar-se en 2000 Died Pretty van aconseguir el seu èxit més gran amb el seu treball Doughboy Hollow (1992), disc que els va servir d'excusa per a tornar-se a reunir en 2008 i interpretar-ho íntegre en una sèrie de concerts per USA.

http://rapidshare.com/#!download|256tl3|76674525|Died_Pretty_-_Every_Brillant_Eye.rar|65163

DEVO "Total Devo" (1988, Enigma Records)

Devo ha sigut, des dels seus inicis, un grup distint, tal volta més atípic antes que ara, però distint, hi ha coses que m'agraden prou i altres que em deixen un "nosequé" que no m'acaba de convéncer, supose que és molt difícil que amb una discografía tan àmplia no hi haja un poc de tot, bo i menys bo. Van ser diferents en la seua América natal (i sobretot a Texas que és d'on eren), van ser un bufit d'aire fresc en un pais que, excepte a nivell underground, mai va ser molt receptiva a coses singulars i un tant fora dels establit (exceptuant a Sparks o als Residents). Des que els vejeren David Bowie i Iggy Pop, ambdós sorpresos amb el desplegament sónic i visual del grup, i estos els aconseguiren un contracte amb la Warner fins a este Total Devo van passar prou anys, sé que no és el seu millor disc, però sí que és prou tecnificat, també sé que és un disc que tal vegada, passats els anys, li pese una producció un tant pesada i passada, i per a acabar, també sé que tampoc va eixir en un bon moment, quan l'Acid i el New Beat assaltaven les llistes. Però és un disc que em resulta agradable d'escoltar i te tres o quatre temes boníssims. Sincerament el vaig comprar perquè ho va editar Enigma Records (una de les meues discogràfiques sagrades) i pel descomunal tema "Disco dancer", un Techno Pop amb ritme sintètic imparable i amb un riff perfecte de Disco Music, quan vaig vore el seu vídeo em vaig quedar apegat a la pantalla. Si haguera eixit quatre o cinc anys antes (este disc es del 88), m'atreviria a dir que haguera sigut un bomba mundial.

Són Devo, són ells, l'essència és la de sempre, inclús eixa essència que vaig veure sempre en ells, que és la de l'herència Rock un tant camuflada en alguns temes gràcies al desplegament de teclats i tecnologia que ho solapa en certa manera. Bé és veritat que ja no eren la novetat, eixa novetat que va fer doblegar a la crítica en plena New Wave i que va sorprendre a tots, i encara que no estaven en el seu millor moment, continuaven fent discos dignes.

Altres temes a destacar són "Man turned inside out" que és un altre canyó, amb un so Techno Western (definició impossible, of course) i ritme de mitjà temps trotador, "Some thing never changes", amb uns cors operístics, i sense entendre molt d'aparells, pareix que van jugar amb el Fairlight, i, com no, la versió de rigor, en este cas li toca a "Don't be cruel" que, encara que no li arriba a la sola de les sabates de la seua famosa recreació del "Satisfaction" stoniano, resulta bén curiosa.

La Devo/E-volución els va rasquinyar, però no els va pegar de ple. Repetisc, com a segur que no és el favorit entre els seguidors del grup, el rescate perquè no s'oblide.