New York va ser el primer àlbum que vaig comprar de Lou Reed com a solista i va significar per a mi tot un impacte i el descubriment de algo gran, coneixia a la Velvet però mai vaig indagar molt en la seua carrera fins a eixe any 1989. Pareix mentira que tardara com quinze anys a dedicar-li un disc a la ciutat que tant li va servir d'inspiració, van ser catorze cançons entre les que es troben algunes dels seus millors en tota la seua carrera. Els temes que aborda són tots de gran calat i molts de temes personals, "Halloween parade" parla del SIDA i dels seus efectes devastadors, "Endless cycle" el maltractament de menors, "Xmas in February" la difícil situació dels vagabunds, inclús en els temes més llojers Lou Reed es mostra fort i contundent com en "Strawman". Quant als temes personals en "Beggining a great adventure" quasi bromeja sobre la seua pròxima paternitat i "Dime store mystery" és un elogi del seu antic amic Andy Warhol. Inclús en el disc hi ha lloc per a dos cançons d'èxit en la seua carrera com "Romeo had Juliette" o la coneguda "Dirty Blvd.". També New York li va servir per a presentar a una nova banda amb Mike Rathke a la guitarra substituint a Robert Quine, amb un dels millors baixistes nord-americans, Rob Wasserman i amb l'ajuda inestimable en alguns temes de la bateria de la mateixa Moe Tucker. Estem sens dubte davant d'una de les (varies) obres mestres de Lou Reed.
Es muy difícil definir la música de Loop, quizás podría decirse que és un cruce entre Stooges y Spacemen 3 aunque ya en sus últimos disco mas bien parecen una mezcla entre Can y el sonido ambient. Pero este Fade Out és su segundo disco y afortunadamente aún estaban por domar. Són sólo cuatro temas pero todos ellos de una intensidad brutal, la que abre el disco "Black sun" y la segunda de la cara B "Pulse" són dos pepinazos con Peter Hampson aullando como un poseso, la segunda "This is where you end" y la última de la cara A "Torched" rebajan un poco la fuerza vocal de Peter, "Fade out" és la que abre la segunda cara con el pedal del fuzz a todo meter, y en "Vision stain" parece que de repente la aguja del plato se haya vuelto loca con el sonido subiendo y bajando al más puro estilo de Can. Loop fueron un grupo de dificil escucha pero básico para el aprendizaje de grupos como Hood , Slowdive e incluso Ride. http://rapidshare.com/files/97979059/Fade_Out.rar
Publicat al Novembre de 1971 i produït per Jimmy Page, a este disc se l'anomena Led Zeppelin IV, encara que oficialment no té nom, perquè els anteriors es titulaven I, II i III respectivament. Però, parlant de la música del disc, cal dir que Led Zeppelin IV va consagrar a Jimmy Page, a Robert Plant, a John Paul Jones i a John Bonham com la millor banda de rock de l'època. L'àlbum comença amb "Black dog", tema rock on els haja, i es va llançar com a primer single del LP. El riff base del tema va a càrrec del baig de John Paul Jones.El segon tema és "Rock and Roll", una de les millors cançons de rock de tots els temps, amb un gran començament de bateria. Després podem escoltar "The battle of evermore", tema cantat a duo per Robert Plant i Sandy Denny, de Fairport Convention, inspirat per Tolkien. El següent tema és "Stairway to heaven", es diu que la primera vegada que la van tocar va ser al Ulster Hall de Belfast, al març del 71 abans que es publicara el disc per a veure si a la gent li agradava, a l'acabar, el públic va quedar en silenci i Plant va dir que creia que era millor deixar el tema fora del disc, però d'errepent van sonar crits demanant que la repetiren una volta més. "Misty ‘mountain' hop" pareix que també està inspirada en Tolkien, no obstant es diu que pot tindre relació amb els problemes amb la policia i les drogues de la banda. "Four sticks" representa a les baquetes de Bonham, que tocava amb dos en cada mà, i el tema és immillorable en la veu de Robert Plant. Després, "Going to California", al meu pareixer és el tema més fluix del disc. Però el següent tema és "When the levee breaks", per a gravar la bateria, es va posar la de Bonham en les escales i els micros un poc més amunt, per a arreplegar un sò que retronara, amb uns efectes "especials": música gravada posada al revés. Un disc gran, un disc genial i un disc original. A banda que és imprescindible, tots hem de tindre-ho, i si aneu a una tenda de discos podeu veure que els cds de Led Zeppelin són molt barats comparant-los amb el demés.
Azken Guda Dantza (L'última dansa de guerra) va ser el final de Kortatu, un grup que va arribar a cotes que els seus membres mai hagueren pogut imaginar yque van decidir donar carpetada amb un multitudinari concert a Pamplona el 01/10/1988 en el més alt de la seua popularitat. En este doble àlbum donen un repàs als seus tres discos d'estudi i a les seues múltiples col·laboracions en recopilatoris. Del primer Kortatu, un disc on predomina el ska i el punk estan "Mr. Snoid entre sus amigos los humanos", "Sospechosos", "La família Iskariote", "Desmond Tutu", "Jimmy Jazz", "Zu atrapatu arte" o "Nicaragua sandinista", del segón i molt polititzat La Linea del Frente amb "Equilibrio", "La linea del frente", "Hotel Mombar", "A la calle", "Tatuado" o "Hay algo aquí que va mal", i del tercer Kolpez Kolpe ja clarament bolcats al hip-hop i els ritmes caribenys amb "Makurtu gabe", "Platinozko sudurrak", "Jaungoika eta lege zaharra" o "Kolpez kolpe". Van ser una espècie de Clash euskalduns, un grup que va saber combinar el rock, el ska, el reggae, el punk o l'hip-hop com poques vegades s'havia escoltat per ací i que a més va saber parar a temps.
Encara recorde el comentari de la dependendienta de la tenda Discos Marsal quan ho vaig comprar, "sempre m'he preguntat com pot ser que este disc encara no ho haja comprat ningú", i és que este era el típic disc que et botaves quan estaves buscant o mirant algo, potser per lo estrany de veure a un rockero tan macarra en un disc de versions en companyia de la cantant d'un grup prou prescindible anomenat Flying Lizards. Un treball que es gesta en una trobada entre els dos en què graven una versió de "Crawfish", un tema interpretat per Elvis Presley per a la pel·lícula King Creole, però van quedar tan contents que decidixen gravar un àlbum complet de dotze temes. A banda d'algunes cançóns prou prescindibles per a mi com "She wants to mambo" de The Chanters o la final "Let me entertain you" de Natalie Wood, hi ha moltes que estan realment bé, la inicial "Can´t seem to make you mine" de The Seeds amb eixa orgía de teclats queda per damunt de l'original, "Treat her right" de Roy Head sona molt poderosa, "I was born to cry" de Dion amb uns cors i una secció de vents molt interesants, "Baby it's you" de Burt Bacharach en la que s'unix a la festa Chrissie Hynde dels Pretenders, la fantàstica i pantanosa versió de "Alligator wine" del boig Sreaming' Jay Hawkins, "Two times loser" de Tarheel Slim & Little Ann el títol de la qual és tota una premonició per als dos o "He cried" de les Shangri-la's. Un disc que és una bona manera de recuperar i descobrir alguns grups pioners dels 50 i 60, pero amb un sò enriquit amb molts instruments, amb trompetes, mandolines, violins i per més de trenta músics que van col·laborar en la seua gravació.
Primer disc d'este genial multinstrumentista de Chicago, membre de Sonic Youth i Gastr del Sol entre altres i aclamat productor de gent tan diversa com Stereolab, Sea and Cake o Wilco. Hi ha algo agradable a l'escoltar Eureka, un disc mij fosc i suau però amb molta energia, i és un disc que ve molt bé en eixes èpoques de batjó que penses que tot pot anar pitjor, és un disc molt positiu i bonic. I és un treball en què crida l'atenció com un home com Jim O'Rourke sempre relacionat amb els sons noise i experimentals aconseguix passejar-se per músiques i ritmes tan diferents. Dels temes destacar dos per damunt de la resta, "Ghost ship in a storm" amb eixos vents tan envoltants i sobretot la versió del gran Bart Bacharach "Something Big", amb un cor realment increïble. Eureka és un disc molt positivament i altament adictiu. http://www.mediafire.com/?xlqjm4rixqj
The Jazz Butcher sempre han sigut una xicoteta debilitat meua, un d'eixos grups indispensables en aquelles cintes recopilatòries cutres i autoeditades tan anyorades hui en dia i és també l'àlies del cantant i compositor londinenc Pat Fish i amb el que porta gravant des de 1982 discos de pop atemporal, encara que potser és més conegut per les seues constants col·laboracions amb gent com a Blue Aeroplanes, Apartments o inclús Bauhaus. Després de gravar deu discos molts d'ells notables com a Scandal In Bohemia o Fishcoteque en 1990 edita Cult Of The Basement, que per cert és el primer disco que vaig comprar d'ell, un disc que mescla multitud d'estils, des del country de "My zeppelin" fins al surf de "The basement", des de la fantástica i melancólica "Girl go" fins a la madnessiana "M. Odd", l'escolta del disc és excel·lent i practicament no té cançons de relleno, algo prou usual en molts grups britànics del moment. Encara que actualment grava ja pocs discos de tant en tant edita alguna joia per a deleit dels seus incondicionals. http://rapidshare.com/files/233315976/cusem.rar
És veritat que particularment el rock progressiu sempre m'ha tirat per a arrere però he de reconéixer que sempre vaig sentir debilitat per este grup britànic dels 80, un grup que no podia sorgir en un altre moment mes que en eixa dècada. Este quartet format per Dick Nolan (baig), Bob Dalton (bateria), John Beck (teclats) i el seu líder Francis Dunnery (guitarra i veu) i sorgit en 1982 es va dedicar a explorar un sò que no satisfeia del tot als amants del rock progressiu perquè estava ple de tocs de pop o del hard rok més melòdic de gent com Extreme o com Magnum i van ser pioners en allò que va començar a cridar-se el Neo pogresiu (gluuups!). D'esta manera It Bites van aconseguir conquistar els oients més "mainstream" al mateix temps que van ser repudiats pels nostàlgics dels anys 70. El seu sò era prou edulcorat i comercial, amb tornades apegaloses, molts cors i poca agressivitat. Però com va demostrar este primer àlbum gravat en 1986, qualitat els sobrava. Inclús les xifres de vendes els van somriure. Dels temes personalment em quede amb "All in red" que obri el disc, amb "You'll never go to heaven" i amb "Calling all the heroes" que va ser extreta com a single i va arribar a estar en el número 6 de les llistes d'èxits de Gran Bretanya. A hores d'ara és difícil saber la raó per la qual m'agrada tant la música de It Bites, són molt pocs els discos de progressiu que aguante més de cinc minuts, però estos tenien algo, inclús el seu segon àlbum Once Around The World em pareix encara millor, pero d'eixe ja parlarem...
Es van formar a mitjan 1983 a València, baig les influències musicals de grups com U2, la primera època de R.E.M., Orange Juice, Magazine, The Cult o Bob Dylan. Inhibidos Quizás? realitzaven un suau pop-rock, i la seua primera formació estava composta per: Federico Segarra (guitarres), Fran García (guitarra rítmica i harmònica), Vicente González (veu), Javi Soler (baig) i Gonzalo Mantarás (bateria). Federico Segarra i Fran García van ser els únics músics del grup que amb anterioritat havien militat en altres formacions, van començar junts en Rimbaud, i posteriorment Federico va agregar la seua guitarra a Peligro Inminente. Al poc de temps de la seua creació, Inhibidos Quizás? van descarregar a l'octubre de 1983 el seu primer concert en la sala Gasolinera de València, coincidint amb la final del I Concurs Pop-Rock València 83, primer esdeveniment d'esta índole oferit en la ciutat. El quintet van resultar ser els guanyadors del concurs, compartint el primer lloc amb A.D.N., i per tant repartint-se les 150.000 pessetes que l'organització (Gasolinera) va estimar donar als triomfadors. També, Inhibidos Quizás? es van dur la menció especial com a millors lletristes d'entre els catorze grups que van arribar a la fase final. Després de dos anys, en els quals el grup realitza la clàssica rotació per les sales de concerts valencianes, i passen per un llarga desfilada en emissores de ràdio locals, on les seues maquetes són radiades, Inhibidos Quizás? entren a gravar gràcies a Citra, la companyia que els va llançar el seu primer treball a finals de 1985. 'El Precio del Dolor', és un miniLP que té sis temes gravats en els mateixos estudis d'Alfonso Olcina, responsable de la discogràfica, i inclouen les cançons 'Después del fuego', composta per Vicente González i Fran García, 'Relatividad', 'Canción de Job', 'El Reo', parides en solitari per Fran García, i 'Hay un riesgo' i 'La esperanza', per Vicente González. Els sis temes brillen principalment per les seues lletres, on els compositors cuiden amb mim fins a l'última frase. Santi Navalón va tocar el piano en 'La esperanza', mentres que Juan Luís Martínez va col·laborar amb el violí en 'El Reo'. La producció va ser obra de José Ramón Seguí i Inhibidos Quizás?. Van arribar a gravar dos miniLPs més en 1989 i 1992 per a dissoldre's un any després. Federico Segarra va montar més tard un altre grup mític de l'escena valenciana, La Gran Esperanza Blanca.
És curiós que els Hoodoo Gurus (Perth, Austràlia) titularen el seu segón disc Mart necessita guitarres! Precisament quan van deixar de tocar amb tres guitarres i sense baig, així van gravar el seu primer disc Stoneage Romeos (1981), per a este ja van reclutar a Clyde Bramley al baig a més de Dave Faulkner a la guitarra i veu, Brad Shepard a la guitarra i Mark Kingsmill a la bateria Mars Needs Guitars! (1985) és un disc redó un disc d'aquells que et poden alegrar el dia (o la nit), ple de rock, de pop, de garatge, de riffs, de melodies irresistibles, en definitiva de cançóns amb majúscules. En este treball la figura de Dave Faulkner creix també com a lletrista i compositor. el tema que obri el disc i que va ser el seu primer single és una joia absoluta i és ja un autèntic clàssic dels Gurus "Bittersweet", igual que els seus altres dos singles "Death Defying" o la meua favorita "Show some emotion" que encara hui em continua posant els pèls de punta. També té moments més rockeros i enèrgics com el quasi psicobilly de "Hayride to hell" o en "Like wow...wipeout". En definitiva un treball replet de força i diversió. Encara que Hoodoo Gurus seguixen en actiu i amb molt bona salut també són molt recomanables alguns projectes paral·lels dels seus components com The Persian Rugs de Dave Faulkner o The Monarchs del guitarrista Brad Shepard.
Eren de Gasteiz i van ser un dels millors grups i al mateix temps més desconegut del denominat Rock Radikal Basc. Formats en 1981 per Xabier Montoia (més tard en M-ak), Tito, Kurro, Josu Zabala més la incorporació més tard de Gari, la seua producció va ser curta però intensa, amb sis discos editats entre els anys 1984 i 1993, data en què es van dissoldre en un mític concert en Anoeta (Donosti). El disc Hau Dena Aldatu Nahi Nuke (M'agradaria canviar tot açò) va tindre prou menys èxit que el primer inclús per a la crítica del moment, potser fora pel que ja en el seu títol ells avisaven, va suposar un canvi prou important respecte al seu anterior, ja s'atrevien inclús amb cançons d'amor, que ja era prou raro en els grups imperants del moment. Del disc jo personalment em quede amb l'arrancada de "Aurkariaki zorionak", "Maite I" (comencen a posar-se romàntics), "Galtzaile" i "Hertzainak" on ja deixaven entreveure una certa tendència als ritmes i essències caribenyes combinats amb el folk. Hertzainak van ser un de tants grups engolits per l'abans mencionat RRB junt amb altres també molt reivindicables com Jotakie, Delirium Tremens o els mateixos M-ak.
Gus Gus són una de les bandes més aclamades de Reyjavik (Islàndia) des de The Sugarcubes, i igual que van fer estos el seu sò és molt particular, és eclèctic i innovador però també accessible i a voltes molt ballable. Estan formats per nou membres tots ells amb interessos molt variats, hi ha programadors informàtics, actors, fotògrafs i fins i tot un polític. El seu primer àlbum Polydistortion es va gravar en onze dies i ho va editar la prestigiosa 4AD (Cocteau Twins, This Mortal Coil, Throwing Muses, etc.), i és un perfecte collage de música electrònica on trobem elements cinematogràfics com en "Oh", aires de pseudo disco, inlcús amb tocs soul en "Polyesterday" (2 single), temes més retros "Belive" (1er single) i fins i tot sò ambient en "Is Jesus your pal", en "Jungle jazz" destaca una de les seues especialitats, el sample, ací dels fabulosos Kool & The Gang. Fins a la data han editat cinc discos més adentranse encara més en la música electrònica, fent callar a molts crítics del moment que els van voler encasillar en el Trip Hop tan de moda en els 90. Ells han anat més enllà, molt més.
En 1982 i de la mà de la discogràfica de Steve Wynn (Down There), Green on Red es traslladen des del seu Tucson natal fins a Los Angeles per a gravar el seu primer MiniLP (per cert en vinil de color roig en la seua primera edició en USA, autèntica relíquia de colecionista) i es convertixen en pioners d'allò que es va cridar Nou Rock Americà o Paisley Sound junt amb bandes com Rain parade, Dream Syndicate o Long Ryders. En este treball encara no ha entrat en la formació Chuck Prophet, amb la qual cosa el sò guitarrer encara no està tan present com en discos posteriors, però d'altra banda sí que està l'òrgan de Chris Cacavas que li dóna un sò molt psicodèlic i garajer, al baix Jack Waterson, a la bateria Alex McNicol i el gran Dan Stuart a la veu. De les set cançons que componen el disc destacaria quatre: "Death & angels", "Black night" (molt celebrada en els seus concerts), "Crawling ilustrated" i "Aspirin" (més celebrada encara en les nostres mítiques festes dels 80). Dan Stuart és l'únic membre original que queda de la seua primera formació encara que en 2006 es van tornar a reunir tots els seus primers membres per a una gira per Europa.
Formats a Brisbane (Austràlia) van començar en els 80 i al ritme de les seues guitarres cristal·lines van arribar a Anglaterra quasi en el mateix barco que altres emigrats musicals tan notables com Nick Cave And The Bad Seeds o The Triffids. Van fitxar per Rough Trade, Sire i Beggars Banquet, van gravar sis discos de pop intemporal, van ser ignorats per la massa i idolatrats per una gran minoria. En 1990 després de dotze anys, els seus dos líders Robert Forster i Grant McLennan decidixen provar sort en solitari. Resultat: la seua música seguix enriquint-se però ells continuen milionaris només en talent. L'any 2000 els dos amics es reunixen per a gravar The Friends of Rachel Worth, una altra col·lecció de cançons redones. Este disc titulat Bright Yellow Bright Orange, Groc, taronja i brillant com les seues melodies, agredolços i resplendents, o si es preferix, amargues com la pell d'una taronja. Les influències són palpables, ja siga a Lou Reed (l'arrancada de "Mrs. Morgan" a lo Sweet Jane) o el tema "Caroline And I"; Television en el rockero riff de "Make Her Day" o els Byrds en les cristal·lines guitarres tan trenades com sempre i amb eixe timbre semi-acústic tan recognoscible. Les cançons dels Go-Betweens ens ensenyen una vegada més com fer pop de qualitat sense ostentacions, amb pocs acords però molt ben triats i això sí, amb molta molta ànima. Per desgràcia este ser el seu penúltim treball abans de gravar l'esplèndid Ocean's Apart (2005) ja que Grant McLennan va morir el 7 de maig del 2006 d'un atac al cor.
Giant Sand són una banda de Tucson (Arizona) amb més de vint discos publicats i encara així continuen sent tota una raresa. I no pel que fa el seu líder, compositor i únic membre estable, Howe Gelb, sinó pel seu poc reconeixement. La música de Giant Sand és aspra i difícil, la perfecta mescla entre el rock i les arrels del country, és com la banda sonora del desert. Van començar cridant-se Giant Sandworms i practicant pop sinistre dels 80 publicant un sòl disc però ja en 1985 van decidir acurtar el nom i donar un gir total al seu sò. Després de dos traballs arriba este Storm (1988) on donen un clar impuls a la producció i al sò. L'obertura de "Uneven light of day", el honky-tonk delirant de "Three 6ixes", "Town where no town belongs" i "Was Is a big world" són quatre de les millors cançons de la seua carrera. Inclús la versió de "The weight" el clàssic de The Band sona molt bé i demostra el bon ull de Howe per a triar bones cançons i portar-les al seu terreny. Storm és el primer pas de Giant Sand per a arribar a la mestria que més tard van aconseguir amb discos que són autèntiques obres mestres.
Van durar poc, des de 1987 hasta1991 i quasi tot el món els coneix més pels seus projectes posteriors: Luna i Damon & Naomi, però van ser una banda magnètica i adictiva com poques. El seu sò, a pesar de la seua falta de destresa, evocava a Velvet Underground per la seua base rítmica (Damon Krukowski a la bateria i Naomi Yang al baig) amb eixe ritme mecànic i crú i per la cadència de veu de Dean Wareham.Una altra influència clara són Television pels puntetjos de guitarra. Mencionar també que la producció anava a càrrec del Phil Spector del Nova York dels 90, un tipus cridat Mark Kramer que sabia embolicar-ho tot en un sò molt envolvent i de molta bellesa. On Fire va ser el seu segón treball després de Today i el seu sò és molt semblant encara que per a mi amb cançons molt més melancòliques però amb arrebats molt elèctrics com "Blue thunder", "Snowstorm", "When you will come home" o "Descomposing trees". "Tell me" sona molt més serena, més pausada i en "Another Day" Naomi s'estrena com a cantant solista. I si en Today versionejaren a Jonathan Richman, en este s'atrevixen amb una estremidora versió del tema de George Harrison "Isn´t it a pity" que en el meu tocadiscos va estar sonant contínuament en eixa època. Galaxie 500 van ser un grup bàsic de l'escena neoyorkina de finals dels 80, llàstima que només ens deixaren tres joies.
Ian McKaye va liderar allà pels 80 una de les bandes més influents de l'hardcore nord-americà: Minor Threat. Una banda de poc recorregut però que va deixar empremta fins que a finals de la dècada va decidir posar en marxa a Fugazi junt amb Joe Lally, Guy Picciotto i Brendan Canty, formació que es mantendrà intacta fins a la data. Fugazi són una banda amb principis, polítics i de gestió. A pesar de múltiples ofertes de multinacionals a causa de la seua creixent reputació, mai han cedit i es mantenen autoeditant-se els seus discos i en la discogràfica de sempre: Dischord, propietat per cert del mateix Ian. Quant al seu estil musical és difícil de definir, alguns ho han catalogat de post-hardcore (glups!) encara que jo diría que Fugazi són una etiqueta en sí mateixos, una de les bandes més lliures del rock. La seua discografía no és molt extensa, sis discos en onze anys, però tots i cada un d'ells absolutament imprescindibles, és molt difícil decantar-se per un d'ells. Este End Hits té temes increïbles com el senzill "Break" , com "Place positions", o "Arpeggiator". És un dels seus discos més experimentals i alternatius i fins en alguns temes com "Recap modotti" se'ls pot comparar a SonicYouth. Des de 2001 seguixen inactius (encara que sempre han negat que s'hagen separat) i Ian McKaye té un altre projecte en marxa anomenat The Evens.
Sempre vaig ser un admirador dels discos de Pixies i no dels seus recopilatoris, per al meu gust autèntics pastitxes per a allargar la seua agonía i com no els seus ingressos. I precisament en l'última etapa dels Pixies, la de Bossanova o la de Trompe Le Monde, és en la que es bassa l'arrancada de la carrera de Frank Black (abans Black Francis). En eixe sò ja amb molts més matissos, més glam, més surfero, inclús més rockabilly i no tan immediat i punkie dels seus principis.
En este primer disc en solitari compta amb dos músics de prestigi com Eric Drew Feldman (Pere Ubu) i amb Jimmy "Handyman" Jones.
En el disc hi ha de tot, des de clars homenatges a Stooges "Ten percenter", al Bowie de la seua etapa berlinesa "Parry the wind high, low", els Ramones "I Heard Ramona sing", They Might Be Giants "Brackish boy" o els Beach Boys "Hang on to your ego". També hi ha espai per a temes més relaxats com "Adda Lee" o "Everytime i go around here" i com no per al surf instrumental "Tossed".
Frank Black ha editat ja tretze discos però mai ha comptat amb el beneplàcit dels fans de Pixies i menys de la crítica (potser el llistó estava massa alt) però en els seus treballs hi ha moments realment aprofitables.
Felt va ser un dels grups britanics més peculiars i misteriosos de la dècada dels 80. Formats per un personatge molt peculiar Lawrence Hayward que exercia de cantant i guitarrista, Felt eren punt i a part en el panorama musical de les illes, un grup quasi sense imatge, de sò nu i guitarres cristal·lines. Els seus discos no solien tindre bones crítiques, a penes tocaven en directe i damunt les lletres de les seues cançons i els títols d'elles els va guanyar fama de pretensiosos i inaccessibles. Per això mai van tindre el beneplàcit de la crítica musical i en els deu anys que van estar en actiu no van passar de ser un grup de culte per a minories. Me and a Monkey on the Moon és un dels seus millors treballs, el perfecte epíleg a la seua carrera i sens dubte musicalment és el més complex. Està ple d'emocions, de diversió i de memorables melodies. El disc conté tres cançons que per al meu gust estan en el top10 de Felt i potser en el top del sò britànic d'eixa dècada, "New Day dawning" amb eixa llinea de baig i òrgan, "Mobile Shack" i sobretot "I can´t make Love to you anymore" que pareix tota una declaració de despedida a una carrera que va estar plena de grans moments però que ell sabia que no donava per a més. També és de destacar l'artwork de la portada que li van dissenyar en la discogràfica él records, segell que no editava a qualsevol i que sens dubte mereixerà un capítol a banda.
Time For A Witness és el quart i últim LP d'una banda realment fabulosa, que ho tenien tot per a triomfar en una època (entre 1980 i 1991) en la que sí ho van fer bandes semblants com REM, Replacements o Bangles.
Després d'una opera prima impactant e insuperable com Crazy Rhythms (1980) el llistó estava ja massa alt, encara que els seus dos següents discos no estaven a la seua altura The Good Earth (1986) i especialment Only Life (1988) són discos de rock americà d'altura i molta.
Time For A Witness (1991) és el seu últim treball i es nota que va ser el més treballat de tots amb eixes guitarres cristal·lines, els arreglaments de corda, les meravelloses percussions de Stanley Demesky, el ritme tan caracteristic (que els emparentava clarament amb els britànics Woodentops) i les veus i els acords purament velvetians de Glenn Mercer i Bill Million.
El disc per a mi és una joia amb bons mitjans temps com "Waiting" , "Find a Way" o la fabulosa "Time for a witness". També hi ha temes més enèrgics com "Sooner or later" (esta sempre queía en alguna festeta) o "Doin' it again". I tocs a altres bandes com en "Invitation" que sona un poc com el "Boys don´t cry" o en el tancament de l'àlbum amb la versió de "Real cool time" dels Stooges.
Hagueren pogut ser grans, inclús en 1986 el seu amic Jonathan Demme els va traure en la seua pel·lícula Algo Salvaje tocant en una festa d'institut però de poc va servir, van continuar sent un plaer per a uns pocs.
La cançó que penge és d'una reunió que van fer per sorpresa al Juliol d'este mateix any a Hooboken. On va haver sempre queda!
The Fall és el grup liderat per Mark E. Smith, un tipo prou excèntric i especial que més que cantar parla i que fins a la data ha editat 27 discos d'estudi destacant sobretot per les seues cíniques lletres i les seues cançons prou poc melòdiques on predominen les guitarres i teclats.
Van sorgir en 1977 de les cendres del post punk junt amb grups com Magazine, PIL o A Certain Ratio i són dels pocs que han mantingut una carrera mínimament coherent encara que això no els ha portat de cap manera a la fama, de fet només dos temes seus han entrat en la llista de èxits britànics.
Extricate és el seu treball número 13 i va ser un intent de reprendre el sò dels seus inicis amb cançons com "Sing Harpy!", "Black Monk Theme Part I" o "Extricate". Cançons també on es notava l'estat d'ànim de Mark després del seu divorci amb la teclista Brix Smith com "I'm Frank" o "Bill is dead". I també intents d'innovar (cossa que mai han deixat de fer) com "And therein..." o la magnífica "Telephone thing".
En estos temps de pop rock anglés prou avorrit i apocat on triomfen grups com Maximo Park o Kaiser Chiefs sempre està bé recordar que encara hi ha un grup a Manchester que manté viva la flama de l'inconformisme i el sò revolucionari.
Dragón Negro és el 6t disc de Esclarecidos, un grup estrany i difícil de catalogar i d'enquadrar en una època en què dominaven els grups de la Movida i ja després el boom de l'indie. Ells sempre van nadar contracorrent i potser per això molts inclús els trobem a faltar.
Els seus principals components van ser Cristina Lliso, Alfonso Perez (amo i creador de la dicográfica Grabaciones Accidentales), Nacho Lliso, Coyán Manzano i Suso Saiz (reconegut productor) encara que per les seues files van passar prou noms il·lustres com Paco Trinidad, Gonzalo Lasheras o Pepe "El Víbora" Cardona.
El seu era un pop molt elegant amb continus acostaments al jazz, jo crec que estaven molt influenciats pel que a mitjan dels anys 80 feien gent com Weekend o Swing Out Sister encara que ja en la seua segona etapa sonaven prou més experimentals amb alguns tocs electrònics. Van arribar a tindre molt bones crítiques entre els entesos però mai va passar d'ací, i la veritat és que tampoc pareixia importar-los molt.
Este àlbum és el seu penúltim treball i potser és un disc amb molta més força que els seus dos anteriors, amb molt més rock. La meua favorita del disc és "Hay" una de les més potents, també hi ha precioses cançons d'amor i desamor com "Qué pasará mañana" o "Cién kilos", grans col·laboracions com la de Pablo Guerrero en "Dragón negro" o Javier Corcobado en "La mala rosa" i dos singles molt bons "No quiero" i "El detalle".
Actualment Cristina i Alfonso seguixen en actiu amb el projecte Lliso però amb molt poc material publicat.
Este va ser el disc a que vaig descobrir al gran Elvis Costello i potser per això a dia de hui continua sent el meu preferit. Després d'editar King of Amerca (1986) i Blood AndChocolate(1986), dos dels seus millors treballs, Elvis decidix independitzar-se dels Attractions i elabora un àlbum amb molta producció, molts instrumentistes de luxe i millors cançons. És un disc molt variat i amb molts matissos que necessita moltes escoltes.
Per posar alguns exemples de col·laboradors destacats només cal veure que en el primer tema "...This town..." podem llegir els noms de Roger McGuinn (The Byrds), Paul McCartney (Beatles), Jim Keltner o T Bone Burnett! I a partir d'ací podem trobar Marc Ribot, Jerry Marotta, Chrissie Hynde...
I les cançons....per primera cal dir que conté per a mí una de les millors cançons pop de la història, té tonada, campanetes e immediatesa, és "Veronica" i està firmada junt amb "Pads, paws and claws" a mitges amb Paul McCartney, i això es nota. Després estan"Chewing gum" i "Stallin Malone" junt amb la Dirty Dozen Band (esplèndida banda de Nova Orleans). Cançons amb aire irlandés "Any king's shilling". I coses tan boniques com "God's comic" o la meua preferida "Satellite" que és una cançó d'amor d'aquelles per a emmarcar amb una tonada que posa els pèls de punta.
Un disc magnífic que confirma aElvis (per si algú no ho sabia) com un dels millors compositors d'esta època.
Entre els grups que van formar la famosa Movida madrileña Los Elegantes van ser un dels més veterans i al mateix temps un dels què per desgràcia menys van transcendir. Va ser per 1979 quan Emilio López, Juanma del Olmo, Carlos Hens i Jose Luis de la Peña van emprendre una aventura (en eixos primers anys molt influenciats per la new wave britànica) amb algunes cançons memorables com "Mangas Cortas" o "La Calle Del Ritmo" que acabaria amb este A Fuego Lento en 1991 ja amb un sò més clarament americanitzat i potser ja massa "domesticats".
A Fuego Lento és el seu quint àlbum i va ser gravat després d'un estiu frenètic en quant a actuacions on van arribar a telonetjar a lluminàries com The Stranglers, potser a causa d'això o com a premonició davant de la desbandada del grup el tema més aconseguit i de més ganxo del disc és aquell inoblidable "Adiós al verano". Hi ha també temes amb un clar toc soul com "Hazlo por una vez" i altres amb aire molt més juvenil com "No soy tan duro", el segón single que van traure també es un mig temps molt bonic "El sol a tu espalda". Cal destacar també que per a este disc Amando Cifuentes (Desperados) va substituir a Jose Luis de la Peña en el baig i va tindre un paper prou rellevant en les composicions.
Los Elegante van ser un grup que va fer honor al seu nom i que van compondre cançons que en un món "normal" serien absoluts hits.
Electronic és la unió de dos bèsties de l'escena pop anglesa, Johnny Marr (The Smiths) i Bernard Sumner (New Order) més la col·laboració esporàdica de Neil Tennant (Pet Shop Boys) a les veus i este disc és un dels millors d'este gènere que es van editar per eixa època. El disc en si és molt intens, amb melodies molt treballades i on els sintetitzadors es mesclen amb la meravellosa guitarra de Johnny Marr. En este treball hi ha dance, rap, ball, melancolia, pop... El primer single extrat va ser "Getting away with it" en la que està Neil Tennant als cors, una cançó que s'obri tímidament amb el piano però que va creixent amb les guitarres i la secció de vents fins a culminar de manera brillant. A banda d'esta cançó està també "Idiot country" que obri el disc i que és una espècie de rap electrònic molt ballable. "Reality" i "Tighten up" destaquen per eixos sintetitzadors dels primers 80. "The patience of saint" compta amb la col·laboració de Chris Lowe (Pet Shop Boys) als teclats i és un duet entre Bernard i Neil. Una altra cançó molt interessant és "Ganster" amb eixe feeling dels 80. "Soviet" és un instrumental que servix de cortineta entre les dos cares del disc, li seguix "Get the message" ja amb les guitarres de protagonistes i que va ser el segon single. "Try all you want" és molt alegre i torna de nou als sintetitzadors, tot al contrari de "Some distant memory" la cançó més trista i opressiva del disc. I l'àlbum es tanca amb "Feel every beat", un altre rap guitarrer. Electronic van traure dos discos més, Raise the Preassure en 1996 i Twisted Tenderness en 1999, actualment el projecte està prou parat i els seus components treballant per als seus respectius grups.
De tots els grups nascuts del post-punk i més concretament a Liverpool (Teardrop Explodes, Icicle Works, Pale Fountains o Wild Swans) potser Echo & The Bunnymen van ser o millor dit són els que més èxit han arribat a tindre i els que millor han representat eixe sò.
La banda d'Ian McCulloch, Will Sergeant, Les Pattinson i Pete De Freitas van editar este el seu primer (i per a molts insuperable) disc en 1980.
El sò New Wave de per exemple el primer disc de U2 "Boy", el dels primers The Cure o inclús el dels neoyorkins Television es reafirma en este disc i significa una aposta per un tipo de música que caracteritzarà tota la seua carrera. Eixa mescla entre la psicodèlia i la new wave amb el post-punk un poc com al ralentí li dóna un toc prou melancòlic encara que també cal dir que este disc conté molta més ràbia e immediatesa que els seus traballs posteriors.
El disc s'obri amb la magnífica "Going up" tota una declaració de principis i conté altres joies del seu repertori com "Rescue" que és un dels seus temes més celebrats, "All that jazz" o "Happy dead men" amb eixe xilòfon que li dóna un toc circense que els acosta al primer Nick Cave.
Echo & The Bunnymen han editat nou àlbums més (algun d'ells molt recomanables com Heaven Up Here o Ocean Rain i algun pastitx com Reverberation que ho van gravar sense la veu d'Ian) i seguixen en actiu els tres components originals, només falta el bateria Pete De Freitas que va morir en accident de tràfic en 1989.
http://www.filestube.com/50870138c2a2f36e03e9/details.html
PD: Per cert que anit vaig estar a Pego disfrutant de l'actuació de Miguel Angel Julián amb els seus Soul Tellers (ex-Cool Jerks) i amb Juan de Pablos amenitzant la nit als plats i allò va ser apoteòsic, més de 2 hores sense parar amb Soul i Rock n` Roll del bo (i se'ns va fer curt) en el que no van parar de batllar i cantar i en el que es va invocar l'esperit d'Otis Reading i Sam Cooke!.
Com a detall dir que després van vendre el seu últim CD a 5 euros!! Amb dedicatòria especial per a cada comprador. És increïble que un grup com este estiga mendigant per ahí per a fer-se escoltar i que niñatos d'OT o Cantos de Loco, Orejas de Van Gaal o Sueños de Morfeo de turno no sàpien on ficar-se els diners i damunt es queixen. Per a plorar!
Recorde haver descobert este grup en un d'aquells cassettes recopilatoris que treien les discogràfiques per a promocionar als seus grups, era 1985, la cançó es titulaba "Life in a nothern town" i en ella es mesclaven estils com la psicodèlia, el folk o el pop (més tard em vaig assabentar que el tema estava dedicat al gran Nick Drake).
Vaig comprar el disc immediatament i em vaig donar compte que contenia cançons de molt alt nivell, cançons que sonaven a The Byrds, a Rain parade, a Blue Nile o a Prefab Sprout, encara que també cal reconéixer que el productor va fer tot el que va poder i més perquè no fóra així. L'encarregat de perpetrar-ho va ser David Gilmour!! I el resultat un pastitx de teclats i sintetitzadors que a punt està de carregar-se tots i cada un dels temes. Imagineu la qualitat de les cançons per a poder eixir amb èxit de la debacle. A hores d'ara donaria el que fóra per sentir el mateix disc però produït per exemple per Daniel Lanois, hauria fet meravelles!
A més de la cançó abans mencionada cal destacar també dos joies titulades "The Love parade" i "The party" en les que toca la guitarra de dotze cordes Peter Buck de REM.
Després d'este disc van gravar dos més en 1987 i 1990 sense pràcticament cap repercussió. El teclista Gilbert Gabriel va formar The Believers amb èxit nul, Nick Laird-Clowes (vocalista i guitarrista) es va dedicar a la música per a cine i Kate St. John (multi-instrumentista) a música per a sèries de TV.
3er disc de Divine Comedy, o el que és dir el mateix, del projecte personal de Neil Hannon, irlandés de gustos exquisits i refinats amb una certa predilecció pels crooners, basta dir que els seus ídols són Jacques Brel, Burt Bacharach i Scott Walker, quasi res! Un altre element a destacar és la seua obsessió literària que li porta a escriure en les seues cançons moltes cites dels seus escriptors preferits.
Este àlbum li suposà 4 mesos de composició i altres 8 per a la seua gravació. El disc va tindre prou poca repercussió a pesar que el single "Something for the weekend" sí que va obtindre un sonat èxit en les illes britàniques.
El disc és una verdadera joia per als amants del pop orquestral,està ple d'arreglaments de corda i vent. El seu millors temes per a mi són (a banda del "Something for the weekend") "Becoming More than Alfie", "Charge" amb eixe ritme de tango,"Songs of Love" amb Neil superant-se a si mateix en la veu, "A woman of the world" que sona molt a Sinatra, "Thrugh a long & sleepless night", "Theme for Casanova" i "The dogs and the horses".
Un altre detall a destacar és la bonica portada amb Neil retratat, com no, en els canals de Venècia.
Vaig descobrir este disc diguem que de rebot perquè jo només coneixia el Too-Ray-Ay (1982) amb l'arxifamosa "Come on Eileen" i he de reconéixer que si ja m'encantava este amb Searching for the Young soul rebels vaig quedar impressionat. Searching for the Young soul rebels és un disc ple d'intolerància, d'arrogància, d'actitud! És el disc que tot grup hauria de gravar com a òpera prima, un disc que mescla la llatigà del punk amb la màgia del soul. Dexy's Midnight Runners eren al soul o al ska el que van ser The Pogues al country o al folk irlandés. Kevin Rowland i Kevin Archer eren els seus líders i en el seu moment se'ls va relacionar amb les bandes del "revival mod" potser al estar influenciats pel Nothern Soul encara que jo crec que ells anaven molt més enllà. Memorables també van ser les pintes que es gastaven en l'escenari, els videoclips, els seus enfrontaments amb la discogràfica e inclús les portades dels seus discos. Eren autèntics revolucionaris i més en aquella època que els nous romàntics acampaven per on volíen. La seua dotzena de cançons són apegaloses, inoblidables, impulsades per una atronadora secció de vents. Bona prova de tot açò és que es van arribar ha traure fins a quatre singles tan redons com "Geno", "There, there, my dear", "Thankfully not living in Yorkshire it doesn´t apply" i "Keep it". Estem parlant d'un disc imprescindible. Després d'este primer disc va haver desbandada general cansats ja tots els seus membres del caràcter i del l'actitud de Kevin Rowland, que encara que es va quedar sols, va arribar hi ha gravar dos discos més molt recomanables amb altres músics, i ja en els 90 ell en solitari i amb el seu nom va gravar altres dos discos. http://www.filecrop.com/1909716/index.html
The Del Fuegos van ser una banda de Boston de rock americà sorgida en els 80, junt amb bandes com The Blasters, Long Ryders, Jason and the Scoorchers, Dream Syndicate o Green on Red , estaven ahí per a reivindicar les arrels musicals americanes, i seguir les ensenyances de gent d'una generació o dos arrere com Springsteen, Dylan, Jackon Browne, Tom Petty, Lou Reed, Neil Young o Warren Zevon.
Tornant a Del Fuegos, el nostre grup protagonista, des de 1983 a 1990, època en què van funcionar, van publicar uns quants estimables discos (algun amb una certa repercussió mediàtica), però sobretot, van ser coneguts pels seus brutals concerts plens d'energia i suor, sens dubte una banda per a disfrutar en sales de xicotet i mitjà aforament
Smoking in the Fields de 1990 va ser l'últim disc del grup, un grup llavors ferit de mort a causa de diversos factors. Excessos diversos, expulsió de la seua discogràfica (Slash rècords) i altres contratemps van minar la moral del grup, però la discogràfica RCA els donà una altra oportunitat i la banda no perd el temps, van parir un treball tremend, ple de contundents guitarres, però amb un marcada atenció dels arreglaments gràcies a la inclusió de vents, cordes i teclats. Es tracta d'un disc de tota la vida, 45 minuts on no sobra ni un sol segón, un disc que et fa alçar de la butaca contínuament.
El disc comença amb la guitarrera "Move With Me Sister", tota una invocació als Rolling Stones dels anys 70 amb una magnífica secció de vents inclosa. "Down in Allen's Mills" fa un pas cap al Power Pop i està replet de bonics cors i guitarres acústiques mantenint un temps constant durant tot el tema.
"I'm Inside You", és una de les joies del disc, es tracta d'un increïble mig temps amb fortes influències de la música Soul, i de fons uns bonics arreglaments de corda sumen emotivitat a l'assumpte, i molta.
"Headlights" comença amb una harmònica, entra un piano d'estil "Honky Tonk" i a continuació les guitarres, riffs que ressusciten als Aerosmith dels primers discos.
"Breakaway" es tracta d'un altre gran tema que recorda el millor Tom Petty, i posseïx una gran tonada que en justícia hauria d'haver sigut un èxit. Exactament passa el mateix amb "Dreams of You", un altre magnífic i apegalós tema, amb les guitarres entremesclades amb la secció de vents. De nou un altre hit en potència.
Donem la volta al plàstic i sona "The Offer", de nou secció de vents, amb grans puntetjos de guitarra solista.
Després de la tempestat ens relaxem un poc, i sona "Part Of This Earth", un altre magnífic tema, amb guitarres acústiques, teclats, i la inclusió d'una delicada secció de corda, que convertixen una cançó de menys de 3 minuts en un diamant en brut per a les orelles.
"Stand By You", és una altra romàntica traça de música directa al cor, però esta vegada amb un toc Country, replet de cors i la inclusió d'un violoncel.
Com no, el blues no podia faltar, les guitarres estan al roig i els canvis rítmics són freqüents , "Lost Weekend" s'anomena el tema.
"No No Never" continua amb la tradició del Blues, però esta vegada d'una forma més festiva, amb grans guitarres solistes i sense cap tipus d'adorn, a excepció dels vents del final.
El disc es tanca amb "Friends Again", sona a rock americà de tota la vida, aquell on les arrels es mesclen amb la música pop de sempre, amb vocació d'èxit, però sense perdre mai el nivell de qualitat ni intensitat.
"Smoking in the Fields" no sé perquè estranya raó no va tindre cap repercussió, i de fet no és fàcil d'aconseguir, però si per casualitat ho veieu per ahí, en alguna vella botiga de segona mà, no dubteu a comprar-ho, si vos agrada el bon Rock and Roll este treball no vos defraudarà.
Bowie que en 1977 era tota una estrela pareix que està un poc fart de l'èxit i es marxa a Berlín per a gravar el primer disc de la trilogia berlinesa de la mà de Brian Eno, un disc replet de referències al kraut rock alemany i molt influenciat per l'electrònica més avançada.
Si en el seu anterior Station to Station va flirtejar descaradament amb el funk ací va molt més enllà amb les dos cares del disc totalment diferenciades, si la A està repleta de temes prou dinàmics i excepte dos cançons les altres són vocals, en la B és tota instrumental i amb sòns de "ambient". El disc encara avui sona modern, molt avantguardista.
Obri foc "Speed of life", un instrumental en què brilla la guitarra de Ricky Gardiner. Li seguixen "Breaking Glass" i "What in the world", dos temes vocals prou esquizofrènics. "Sound and vision" és una de les cimes de Bowie, una cançó irresistible amb eixe groove del baig i en què espera minut i mig per a aparéixer la seua veu. "Always crashing in the same car" és un mitjà temps prou marcià, i "Be my wife" on es manifesten els moments pels quals està passant amb el seu divorci pel mig i amb eixa última frase "sometimes you feel alone". Tanca la cara "A new career in a new town" un altre instrumental techno amb l'harmònica de Bowie ressaltant.
La cara B esta formada per quatre temes instrumentals "Weeping wall" és molt obsessiva mentres que en "Warsaza" ja sonaven les famoses veus búlgares. "Art decade" i "Subterraneans" són les més clarament influenciades pel kraut rock .
Al costat de Low, discos com el Kid A de Radiohead o Evil Heat de Primal Scream sonen com un mer joc de xiquets.
Avui ha mort Antonio Vega, sí avui, encara que a tots els que et trobes pel carrer et diguen que es veia vindre ja feia temps, ha sigut avui. I amb Antonio em passa el que no em passa amb molts músics i és que pareix que tota la vida ha estat ahí, és com eixe amic que no li prestes molta atenció però que saps que sempre esta ahí i és just quan desapareix quan et dónes compte de tota la seua importància.
Estava pensant quin disc sería el més representatiu de la seua carrera i la veritat és molt difícil, jo crec que Antonio era un músic de cançons no de discos. Està Nacha Pop, està Buena disposición, està Más Números Otras Letras, està Dibujos Animados (este va ser el primer que vaig tindre en casette i que encara conserve) i està per a mi el disc que millor ha envellit...El Momento, un disc que va ser gravat ja amb profundes desaveniencies entre els dos cosins Nacho i Antonio, amb Carlos Brookling al baig i amb diversos músics d'estudi com Carlos Nerea, Mike Herting o Nico Ramsden.
La música va obrint-se cada vegada més a nous sons i s'allunya del rock and roll bàsic i per primera vegada Antonio i Nacho componen el mateix nombre de temes, cinc cadascu, la dissolució es veia ja prop.
Obrin amb la lluminosa "No se acaban las calles" (Antonio), li seguix la desimboltura i exhibicionisme de "Vístete" (Nacho), "Desordenada habitación" (Antonio) és una de les seues joies amb una fràgil guitarra acústica, igual que "Persiguiendo sombras" (Antonio) o la gran "Puertas abiertas" (Antonio) que és una de què més guanyen amb el temps. Nacho encerta també de ple amb "Asustado estoy", "Lágrimas al suelo" i la intensa "Si esto fuera amor".
Per al final m'he deixat la que per a mi és la gran cançó de l'àlbum i potser de la seua carrera..."Lucha de gigantes", un tema que posa els pèls de punta, que cada vers és un torrent de sentiments. "Lucha de gigantes / convierte el aire en gas natural / un duelo salvaje advierte / lo cerca que ando de entrar / en un mundo descomunal / siento mi fragilidad...". La cançó va formar part de la banda sonora de Amores Perros (Alejandro Gonzalez Iñárritu, 2000).
Antonio va gravar set discos més en solitari amb cançons també memorables com "El sitio de mí recreo", "Tesoros", "Se dejaba llevar por tí", "Esperando nada", etc...
Esta setmana tenim per ací als verdaders amos del garatge, psychobilly i el rock & roll de sèrie B.....The Cramps, el grup que van formar en Los Angeles allà per 1977 Lux Interior (una mena de Iggy Pop de serie Z) i la seua dona Poison Ivy. Després de gravar dos discos d'estudi Songs the Lord Tought Us i Psychedelic Jungle i un altre més en directe, el mític Smell of Shemale, editen en 1986 el que per a mi és el seu millor disc o almenys el més complet A Date with Elvis. El disc se'l van produir ells mateixos i Poison Ivy a més de tocar les guitarres es va encarregar també del baig (poc després entraria la sexy Candy del Mar per a tocar-ho). La veritat és que el títol del disc és tota una declaració de principis perquè Lux Interior a vegades pareix posseït per l'esperit del mateix Rei del rock. El single d'avanç del disc "Can your pussy do the dog?" és una veritable bomba igual que el segon "What´s inside a girl". Un altre tema que jo destacaria és el que l'obri "How far can too far go?". The Cramps van editar sis discos més al llarg dels anys 80 i 90 (tots ells prou recomanables) i el 5 de febrer d'este mateix any va morir Lux Interior a causa dels seus problemes amb la beguda. Siick!!
Vaig conéixer The Comsat Angels d'una manera prou curiosa, seria per 1988 quan a través de la secció de cartes de Rockdelux vaig contactar amb un xic de Barcelona perquè em gravara (en casette, of course!) un dels últims discos de Felt "The poem of the river", com el disc era prou curt (duraria com 25 minuts) i la cinta prou curta (de 90), em va gravar a més el The King of Luxemburg "Royal Bastard", el primer de World Party "Private revolution" i el de Comsat Angels "Chasing shadows", discos tots ells que em van agradar molt i que més tard vaig comprar, la veritat és que em va fer un gran favor!!
Amb The Comsat Angels passa una cosa verdaderament curiosa i és que sent una de les bandes més admirades pels propis músics anglesos, per gent de The Sound, Echo & the Bunnymen, The Chameleons..., mai van tindre l'èxit que van meréixer i menys per ací on són uns grans desconeguts.
Es van formar en 1980 a Sheffield amb Stephen Fellows a la veu i guitarra, Mik Glaisher a la bateria, Andy Peake als teclats i Kevin Bacon al baig, després dels seus tres primers discos Waiting for a miracle, Sleep no More i Fiction, Polydor es va desfer d'ells, van gravar dos més per a la independent Jive, Land i 7 Day weekend i ja en 1986 i gràcies a un altre dels seus il·lustres fans Robert Palmer (que va fer de productor executiu) els fitxa Island i graven el que per al meu gust és la seua millor obra, Chasing Shadows.
Encara que el so s'ha enriquit prou més respecte als seus cinc anteriors treballs, crec que els temes que millor resultat tenen són els menys retocats com "The cutting edge", "Carried away" i "Pray for rain". També m'agradaria destacar el que per a mi és el millor tema "Lost continent" (que records!!) amb eixe so que va pujant a poc a poc, com una bona cançó de The Sound o de The Cure. Chasing Shadows va poder arribar a ser el trampolí d'un molt bon grup però com a vegades sol passar i a causa de les poques vendes Island va tindre molt poca paciència i els va despedir.
Van editar dos discos més, un en 1992 Mi mind's eye i un altre en 1995 The glamour amb diferents independents però ja el seu tren havia passat
Claustrofobia o com parlar d'un dels grups més interessants i al mateix temps més desconeguts del panorama espanyol dels anys 80. En realitat van estar en actiu des de 1982 a 1992, van gravar 5 àlbuns i este Arrebato (potser un homenatge a la pel·lícula de Zulueta?) és el primer. Reconec que jo vaig començar a conéixer-los amb el seu quart disc Un chien andaluz on ja van començar a flirtejar amb els sons folk i aràbics, més tard vaig poder aconseguir Arrebato que data de 1984 i vaig quedar realment impressionat amb el seu sò. Descriurels és certament difícil, jo diria que és una mescla d'after punk, new wave, avantguarda o com es diria en estos temps post rock. El grup ho formaven els catalans Pedro Burruezo veu i guitarres, María José Peña sintetitzadors i Antoni Baltà percussions i el contingut d'este primer miniLP eren quatre cançons gravades en estudi "La espia que me amó", "Sueños de Donna", "Sombras en la alcoba" i "Amor sensible" més tres cançons gravades en directe a la sala Metro de Barcelona "Rapsodia debajo del Volga", "Paris nostalgic (tango)" i "Lágrimas por un bolero". La nota curiosa d'este concert és què la presentació va tindre per convidat a Javier Sardá i està gravada íntegrament en el disc. Si eres dels que encara disfruten amb les cançons de Japan, Ultravox, Chameleons o Tones on tail segur que t'agradarà entrar en el món de Claustrofobia, un grup a reivindicar!
Encara que mai vaig ser un gran amant dels grups uitanteros a l'ús com Duran Duran, Spandau Ballet o Modern Talking he de reconéixer que sent una estranya i rara debilitat per China Crisis, vaig arribar a tindre pràcticament tota la seua discografía però amb el temps he anat soltant llast i em vaig quedar amb Flaunt the Imperfection i este Diary of a Hollow Horse curiosament els dos que va produir Walter Becker (Steely Dan). Nascuts a Liverpool el grup bàsicament va ser un duo, Gary Daly (veu i teclats) i Eddie Lundon (guitarrista) i hui en dia la veritat és que molt pocs recorden. Diary of a Hollow Horse va ser gravat en 1989 i potser serà el seu disc on la mà de Walter Becker es note més, alguns temes recorden moltíssim a Steely Dan especialment en "Sweet charity in adoration" una complexa cançó pop amb lleugers tocs jazzies. Altres cançons amb una forta pegada són "St. saviour square" i "All my prayers" que sonen com molt passionals en la veu de Gary Daly. La nota curiosa és "Age old need" que pareix més un experiment de Walter amb eixe sò que pareix tret de la banda sonora d'una pel·lícula medieval. L'àlbum tanca una trilogia després de Flaunt the Imperfection i What Price Paradise i per a mi són els seus millors treballs. Després d'este treball van traure dos discos més i es van dissoldre en 1995, en 2007 es van tornar a reunir per a fer uns concerts de celebració del 25 aniversari del seu primer disc.
León va ser sens dubte la capital del pop i la psicodèlia dels anys 80, va ser la nova Liverpool i d'allí van sorgir excel·lents grups com Los Flechazos, Menta, Deicidas, La Coartada o Los Cardiacos que van ser sens dubte el verdader detonant de tota aquella moguda i Ethics & Ethylics és un excel·lent doble àlbum editat en 1990 i que ve a arreplegar a banda del seu millor material fins a la data, maquetes i gravacions ja quasi perdudes.
En ell estan les gravacions de la seua primera maqueta com són "Y sin fruta" o "Volver al Colinón", els seus dos primers singles "Salid de noche" i "Noches de Toisón", i "Criaturas tropicales" que pertany ja a la seua segona cassette.
Del seu primer disc editat en 1984 estan "Submarino atómico", "Que viva Hollywood!" i la psicodèlica "Los meteoros", potser es nota a faltar "La última puerta".
En 1986 van publicar un maxi titulat "La costa oeste", que és una de les seus millors i més conegudes cançons i que també apareix en este recopilatori.
Del tercer disc apareixen la seua fantàstica versió dels Kinks de "You really got me" que ells van titular "Te vas a enterar", "El adiós..." i "LA lluvia del ayer".
En 1986 DRO edita un recopilatori conjunt amb els grups Flechazos, Deicidas i La Coartada cridat irònicament "Los teloneros" i els dos temes de Cardiacos "Los blues de Tomás" i la versió també dels Kinks de "Victoria" que ells titulen "Callao" també entren en la recopilació.
Sens dubte un gran disc doble per a descobrir a un grup bàsic del pop amb l'únic però de la falta d'informació (no hi ha fotos ni full interior) i desgana amb què DRO va editar este disc i ésquè pareixia que en 1990 estaven ja per a altres coses i esta classe de grups com que ja els sobraven.
Calexico a més de ser una ciutat fronterera entre Mèxic i USA és el grup format per Joey Burns i John Convertino (abans coneguts per ser la secció rítmica del grup d'Howe Gelb Giant Sand o integrants de Friends of Dean Martinez) i igual que la ciutat la seua música és fronterera en el sentit que comprén estils molt marcats dels dos països.
No obstant això açò no diu massa de Hot Rail. El fàcil és creure que "El picador" o "Tres avisos" que és música instrumental amb sutils acords de guitarra siguen descriptius del sò de Calexico.
A pesar del seu ambient festiu el millor de temes com "Muleta" és el seu to tràgic i sentit. Per això a mi em transmet més cançons com "Fade" amb Joey Burns quasi murmurant-nos a l'orella.
Altres dos temes a destacar són "Service and repair" que ol a hit (en un món normal, clar) o la preciosa "Ballad of Cable Hogue" en un duet amb Françoiz Breut.
Si en Giant Sand s'inclinaven més pel rock o en Friends of Dean Martinez pel country, ací mesclem estos dos estils amb jazz, lounge music o mariachis i ens ix Hot Rail.
Ací va una bona mostra de tot açò amb esta memorable actuació a Londres amb Françoiz i mariachis inclosos:
