YO LA TENGO "Fakebook" (1990, POLAR)

Fakebook és el disc amb què vaig conéixer a Yo La Tengo, una relació que dura ja 24 anys i de la que cada dia em dóna més satisfaccions. A finals de la dècada dels 80 l'escena independent americana no tenia el reconeixement mediàtic que hui tenen qüasi tots els grups que treballen baix eixa etiqueta tan odiosa que és la musica indie, de fet antes d'eixe súper vendes que va ser "Smell like a teen spirit" en el 92, grups com Sonic Youth, Feelies, Pixies, Dinosaur Jr o Mudhoney ja s'havien encarregat de treure el rock del seu engranatge clàssic, encara que sense donar-li l'esquena al passat, des de la tradició però cap a camins mes contemporanis, altres inclús es van quedar en el camí. En este context Yo La Tengo eren un dels grups mes prometedors i respectats del moment, els seus dos primers àlbums Ride The Tiger (1985), i especialment President (1989)  van ser acollits amb entusiasme per critica i publique, a pesar d'això les vendes van ser molt pobres. El grup va ser pressa del desànim i sense ganes de continuar graven Fakebook com si d'un homenatge pòstum es tractara a algunes de les seues bandes mes volgudes i admirades. Afortunadament les coses canviarien molt i en els 90 l'eclosió del grunge i el fenomen indie els va catapultar com a grup de referència de l'escena alternativa convertint-los en autèntics clàssics contemporanis.
Basicamente orientat al folk pop i menys al country rock, majorment acústic , Fakebook no és el típic disc de Yo La Tengo, està a mitjan camí entre el furor elèctric i la ingenuïtat pop, és un disc amb poques ostentacions, facturat amb delicadesa i sentiment, alternant cançons pròpies amb versions impecables de temes clàssics, Flamin' Groovies, John Cale, Cat Stevens o Daniel Johnston entre altres.  Per a les sessions de gravació del disc recuperen amb encert a un Dave Schramm, guitarrista original de la banda, en estat de gràcia, assentat davant de la steel guitar que practicament domina tot el disc, harmonitzant les veus del matrimoni Kaplan amb mestria  generant eixa atmosfera tan plàcida i càlida, quasi balsamica, que governa la major part del disc.
Des de fa molts anys torne de manera recurrent a Fakebook  sense evitar pensar per que l'han passat per alt  durant tant de temps el mateix grup, realment no el se, hi ha coses que no arribe a entendre, potser serà una debilitat personal,  potser peque d'imparcial, pera la veritat esque es un del discos que més disfrute.

WALL OF VOODOO "Call of the West" (1982, IRS)

Wall Of Voodoo van ser la mescla quasi perfecta del bon rock americà de la costa Oest amb la new wave i els sons més arties i avantguardistes, liderats per Stan Ridgway, en este segon Lp van roçar l'èxit amb el single "Mexican Radio" encara que com sempre la cosa no va pasar de ahí.
El treball en si és molt menys abrasiu i contundent que Dark Continent (1981), és prou més pop i amb molt mes sintetitzadors (cosa de la que abusar prou Stan Ridgway en la seua carrera en solitari). Un altre tema molt aprofitable és el tranquil "Lost weekend", "Hands of love" que és power pop marcià i un tema molt en l'ona de Residents o inclús Devo com és "Factory".
Wall of Voodoo van editar dos discos més per a separar-se en 1988 i iniciar el seu líder una carrera en solitari prou erràtica fins hui.

TINDERSTICKS (1995, London)

Este, el seu segon treball, cridat simplement Tindersticks, o Tindersticks II  per a distingir-ho del seu monumental debut també homònim de 1993, destil·la una atmosfera de terror gòtic per tots els costats, s'inicia amb “El Diablo en el ojo”  advertint-nos que no hem de tancar els ulls encara; per a acabar amb “Sleepy song” i la seua cansada confessió “I have not closed mi eyes for days”. El tema més desconcertant és “My Sister”, que detalla a manera de spoken word la vida tràgica i curta d'un personatge que podria ser protagonista de qualsevol pel.licula de Lynch. Mencionar també la fosca veu de Stuart Staples,  responsable de la major part d'eixa atmosfera. És un disc trist, un disc que tracta de relacions mortes i cors ferits, històries de perdedors i vides destrossades. “A night in” és un dels millors exemples, la història d'un home segrestat per una dona rica. Pero crec que el clímax arriba amb “Travelling light”, Stuart Staples canta un duet amb Carla Torgerson de The Walkabouts, i establixen un diàleg on parlen sobre un malentés tirant-se la culpa mútuament. Musicalment, el disc camina pels arreglaments orquestrals de Dickon Hinchliffe, l'altre puntal del grup junt amb el ja mencionat Staples, les guitarres de Neil Fraser, i descansa en els romàntics teclats de David Boulter, tot això en un tot compacte i instantàniament recognoscible; assentats en la mateixa bruta barra de bar on es lamenten Nick Cave & The Bad Seeds, junt amb la taula on Bob Dylan, Leonard Cohen i Scott Walter brinden per la desgràcia diària.
Molts trobaren massa dolor en este disc, sens dubte és molt més melodramàtic que el seu debut però és el perfecte enllaç amb el següent Curtains (1997), una altra de les seues obres mestres.

THE SCREAMING BLUE MESSIAHS "Totally religious" (1989, Elektra)

Totally Religious és el tercer i últim treball d'este grup londinenc prou desconegut per ací. Després de casi aconseguir l'èxit amb Bikini Red (1987) decidixen en este disc endurir les lletres i tractar temes molt més seriosos com són la guerra, la religió o el sistema judicial anglés, també influïts potser per la recent mort del seu antic productor Vic Maile, qui els havia ajudat molt en el seu tema més aclamat "I wanna be a Flinstone".
Liderats pel carismàtic Bill Carter Totally Religious és un disc que clarament guanya amb el temps, amb les guitarres poderoses que els acosta a grups com Godfathers o Dr. Feelgood de "Big big sky" i "Mega City 1" arribant quasi al hard siniestre de Fields Of The Nephilim amb "Gunfight", i amb un tema que podria haver sigut un single clar com és "Four engines burning (over the USA)" però que no van arribar a traure per la desbandada general i contínues baralles entre els membres del grup en plena promoció del disc, que els van portar a la dissolució final...I sense cap (miracle) reagrupació posterior.

 

LOS PECADORES "Pecado de amor" (1992, GASA)

Cap a 1989, después de l'era de Glutamato Ye-Ye i l'experiment amb Beatos (encara que estos almenys  es salven per la seua magnífica portada), Iñaki Fernández va formar Los Pecadores (sens dubte...més i pitjor experiment encara). El grup estava compost per Iñaki Fernández (veu), Sulpi Molina (guitarra i cors) i Sara Ledoux (teclats) estos dos ultims ex-components de Peor Imposible, emulant potser a grups d'èxit efímer de l'època com Lions In Love o Dee-Lite.
Després de gravar un primer Lp en 1990 de títol homònim dos anys més tard graven este segon i últim (gràcies a déu) Pecado de Amor en una discogràfica que va tindre temps molt millors i que ja començava a anar de capa caiguda com era Grabaciones Accidentales.
Ací es mesclava tot...pop, rock, funk, rap, charlotades...i del que se salva poc, pot ser el funk pop de "Pecado de amor" o la irònica "El contestador", per no salvar no es salven ni els singles "Esto es España" i "Ying-Yang rap".
Afortunadament van durar poc i actualment crec que Iñaki està intentant reactivar als (estos sí) sempre recomanables Glutamato Ye-Ye.

NEW ORDER "Movement" (1981, Factory)

Els inicis de New Order van ser molt importants i una gran influència per a multitud de grups posteriors. Amb Movement van portar mes (encara) oscuritat, però també un after punk molt més modern i adaptat a l'inici d'aquells anys 80,  podríem dir que és la continuació al Closer de Joy Division que van editar un any antes. Al 1981 Bernard Summer agafa el mando de la banda després de la mort d'Ian Curtis i canvia el seu nom i sobretot el seu so, un so que hui en dia continua sent  molt fresc i original.
En este disc i sobretot en el seu predecessor Power, Corruption & Lies (1982)  encara es nota i molt l'ambient que va crear Joy Division a finals dels 90, atmosferes tenses i un so a mig camí del punk i la ola siniestra amb un clar predomini del baig de Peter Hook però al mateix temps amb la mirada posada ja en l'electrònica i inclús el pop. En paraules del mateix Summer Movement va ser el seu àlbum més difícil, els ànims els tenien per terra i encara ni havien assimilat la recent mort de Curtis.  Va ser un disc curt, quasi MiniLP de huit cançons de les quals jo destacaria dos, “Doubts even here” i “Truth”en les que quasi pareix que el fantasma de Ian Curtis estiga present.
Movement és un dels discos menys recordats de New Order, potser eclipsat pels seus treballs posteriors, però és un disc de dol i tristessa i al mateix temps de grans esperances.

 

FISH "Vigil in a wilderness of mirrors" (1989, EMI)

Si hi ha algun moment en què la carrera de Fish va poder haver sigut una continuació de la de Marillion de la primera època, va ser en este primer disc. Fish va conservar en este llançament, i pot ser en el segon disc, l'esperit de la música que havia fet amb els seus antics amics quan van gravar treballs tan bons com Clutching At Straws (1987), ultim disc de la primera etapa de Marillion, o del unic que es salva de la segona epoca, l'imprescindible Seasons End (1989), però que no van poder conservar en els seus següents treballs perdent tota la identitat que els va caracteritzar en els seus temps inicials per a convertir-se en una banda d'idees i esperit totalment distints; i també el final de Fish, un home que hui en dia no ha tingut més remei que per a poder realitzar una gira en condicions, oblidar-se de la seua extensa discografia en solitari i fer una gira (i corresponent doble cd) i tirar mà del cançoner de Marillion en forma del seu altre gran disc Misplaced Childhood (1985) revisitat.
Per a mi les dos parts van perdre, però almenys encara es podia rescatar algo de la carrera de Fish en solitari. En eixe sentit, Vígil In A Wilderness Of Mirrors és no sols un bon disc de Fish, sinó el millor de la seua carrera. Ací pot dir-se que va tirar el resto,  podem trobar quatre temes que són verdaderes meravelles: el tremend himne d'obertura “Vigil”, l'exquisita balada “Gentleman's excuses me”, la suite “Cliché”, l'esplendorosa “The company”, o “Family Bussiness”, que ha passat a ser un clàssic del seu repertori quasi a l'altura dels seus temes amb Marillion. Hi ha fins a un tema més comercial titulat “Big wedge”. Definitivament, Fish es mou molt millor pel rock progressiu més mainstream i per a tots els públics que no per un so més ortodox, com el millor Peter Gabriel, Fish se'ns mostra com un músic que compartix dos amors: el rock simfònic dels 70 i el pop de baixa intensitat.
En tot cas, un disc que no defraudarà a ningún seguidor de l'època de Marillion amb Fish de cantant.