THE PANTANO BOAS "Motorbeast" (1988, TRES CIPRESES)

Despres de quasi 4 mesos i despres de acabar hasta los ous del mon musical, dels entessos de la música i de sentir lliçons, a mi segueixem agradanme igual The Telescopes que La Casa Azul, Pet Shop Boys que Paquita La Del Barrio, que tinc que fer...nadie es perfecto.
Bueno fora ja de diatribes esta semana comence fort, a tota metxa amb unes besties de la nit del rock barceloni, i pera parlar dells que millor que  traduir la magnifica resenya que va fer de este
MiniLp el amic Johnny en el seu super recomanable blog ESPACIO WOODYJAGGERIANO.....ahi va:.      


Hi ha vinils històrics de discogràfiques independents nacionals que la tirada dels quals va ser tan escassa i reduïda a pesar de contindre material selecte que hauria que protegir-los en un búnker baix terra davant de possibles adversitats climatològiques com ara gelades, torbs o excessos de calor, i per descomptat amb molt més interés per als casos d'incendis, riuades, conteses bèl·liques, colps d'estat, radiacions nuclears, etc. Un de tants que formaria part d'eixe patrimoni nacional a protegir podria ser el “Motorbeast”, gloriós MiniLp que els barcelonins The Pantano Boas van publicar en 1988.

Fina Román al baix i la veu, Ignacio Vidal a la guitarra i veu, i els germans Pepín i Manuel Carcelero a la bateria i guitarra respectivament, van ser els responsables d'este grup de culte on els hi haja en els prolífics i heterogenis 80s. Els pantano Boas van repartir garatge i rock and roll del més brut i fangós a mansalva.

El disc s'obri amb un “Wild dance” que recorda als millors Fleshtones. Després, “Quiero ser un incendio” o “Motorbeast” ens traslladen al turbulent Detroit de finals dels 60 i principis dels 70 amb detalls que recorden a MC5 o als Stooges. A continuació, eixa espècie de rock&roll sideralment velvético de “Panther skin boots” servix d'antesala per a una bestial i apocalíptica versió del clàssic “Save me” de la gran Aretha Franklin. Supose que una lectura d'este calibre poguera paréixer una calúmnia o una aberració a alguns puristes del soul. A mi en canvi em pareix una de les versions més talentoses, implacables, destrossadores i autèntiques que he escoltat en la meua vida, el millor dels homenatges a la reina del soul. I és que per a gustos hi ha tants i tants colors que si ens posem a comptar l'àmplia gamma de tonalitats comprendrem que els humans no som clons. Es recomana elevar el volum considerablement per a percebre tots els detalls auditius amb major intensitat.

Amen!!!