Electronic és la unió de dos bèsties de l'escena pop anglesa, Johnny Marr (The Smiths) i Bernard Sumner (New Order) més la col·laboració esporàdica de Neil Tennant (Pet Shop Boys) a les veus i este disc és un dels millors d'este gènere que es van editar per eixa època. El disc en si és molt intens, amb melodies molt treballades i on els sintetitzadors es mesclen amb la meravellosa guitarra de Johnny Marr. En este treball hi ha dance, rap, ball, melancolia, pop... El primer single extrat va ser "Getting away with it" en la que està Neil Tennant als cors, una cançó que s'obri tímidament amb el piano però que va creixent amb les guitarres i la secció de vents fins a culminar de manera brillant. A banda d'esta cançó està també "Idiot country" que obri el disc i que és una espècie de rap electrònic molt ballable. "Reality" i "Tighten up" destaquen per eixos sintetitzadors dels primers 80. "The patience of saint" compta amb la col·laboració de Chris Lowe (Pet Shop Boys) als teclats i és un duet entre Bernard i Neil. Una altra cançó molt interessant és "Ganster" amb eixe feeling dels 80. "Soviet" és un instrumental que servix de cortineta entre les dos cares del disc, li seguix "Get the message" ja amb les guitarres de protagonistes i que va ser el segon single. "Try all you want" és molt alegre i torna de nou als sintetitzadors, tot al contrari de "Some distant memory" la cançó més trista i opressiva del disc. I l'àlbum es tanca amb "Feel every beat", un altre rap guitarrer. Electronic van traure dos discos més, Raise the Preassure en 1996 i Twisted Tenderness en 1999, actualment el projecte està prou parat i els seus components treballant per als seus respectius grups.
De tots els grups nascuts del post-punk i més concretament a Liverpool (Teardrop Explodes, Icicle Works, Pale Fountains o Wild Swans) potser Echo & The Bunnymen van ser o millor dit són els que més èxit han arribat a tindre i els que millor han representat eixe sò.
La banda d'Ian McCulloch, Will Sergeant, Les Pattinson i Pete De Freitas van editar este el seu primer (i per a molts insuperable) disc en 1980.
El sò New Wave de per exemple el primer disc de U2 "Boy", el dels primers The Cure o inclús el dels neoyorkins Television es reafirma en este disc i significa una aposta per un tipo de música que caracteritzarà tota la seua carrera. Eixa mescla entre la psicodèlia i la new wave amb el post-punk un poc com al ralentí li dóna un toc prou melancòlic encara que també cal dir que este disc conté molta més ràbia e immediatesa que els seus traballs posteriors.
El disc s'obri amb la magnífica "Going up" tota una declaració de principis i conté altres joies del seu repertori com "Rescue" que és un dels seus temes més celebrats, "All that jazz" o "Happy dead men" amb eixe xilòfon que li dóna un toc circense que els acosta al primer Nick Cave.
Echo & The Bunnymen han editat nou àlbums més (algun d'ells molt recomanables com Heaven Up Here o Ocean Rain i algun pastitx com Reverberation que ho van gravar sense la veu d'Ian) i seguixen en actiu els tres components originals, només falta el bateria Pete De Freitas que va morir en accident de tràfic en 1989.
http://www.filestube.com/50870138c2a2f36e03e9/details.html
PD: Per cert que anit vaig estar a Pego disfrutant de l'actuació de Miguel Angel Julián amb els seus Soul Tellers (ex-Cool Jerks) i amb Juan de Pablos amenitzant la nit als plats i allò va ser apoteòsic, més de 2 hores sense parar amb Soul i Rock n` Roll del bo (i se'ns va fer curt) en el que no van parar de batllar i cantar i en el que es va invocar l'esperit d'Otis Reading i Sam Cooke!.
Com a detall dir que després van vendre el seu últim CD a 5 euros!! Amb dedicatòria especial per a cada comprador. És increïble que un grup com este estiga mendigant per ahí per a fer-se escoltar i que niñatos d'OT o Cantos de Loco, Orejas de Van Gaal o Sueños de Morfeo de turno no sàpien on ficar-se els diners i damunt es queixen. Per a plorar!
Recorde haver descobert este grup en un d'aquells cassettes recopilatoris que treien les discogràfiques per a promocionar als seus grups, era 1985, la cançó es titulaba "Life in a nothern town" i en ella es mesclaven estils com la psicodèlia, el folk o el pop (més tard em vaig assabentar que el tema estava dedicat al gran Nick Drake).
Vaig comprar el disc immediatament i em vaig donar compte que contenia cançons de molt alt nivell, cançons que sonaven a The Byrds, a Rain parade, a Blue Nile o a Prefab Sprout, encara que també cal reconéixer que el productor va fer tot el que va poder i més perquè no fóra així. L'encarregat de perpetrar-ho va ser David Gilmour!! I el resultat un pastitx de teclats i sintetitzadors que a punt està de carregar-se tots i cada un dels temes. Imagineu la qualitat de les cançons per a poder eixir amb èxit de la debacle. A hores d'ara donaria el que fóra per sentir el mateix disc però produït per exemple per Daniel Lanois, hauria fet meravelles!
A més de la cançó abans mencionada cal destacar també dos joies titulades "The Love parade" i "The party" en les que toca la guitarra de dotze cordes Peter Buck de REM.
Després d'este disc van gravar dos més en 1987 i 1990 sense pràcticament cap repercussió. El teclista Gilbert Gabriel va formar The Believers amb èxit nul, Nick Laird-Clowes (vocalista i guitarrista) es va dedicar a la música per a cine i Kate St. John (multi-instrumentista) a música per a sèries de TV.
3er disc de Divine Comedy, o el que és dir el mateix, del projecte personal de Neil Hannon, irlandés de gustos exquisits i refinats amb una certa predilecció pels crooners, basta dir que els seus ídols són Jacques Brel, Burt Bacharach i Scott Walker, quasi res! Un altre element a destacar és la seua obsessió literària que li porta a escriure en les seues cançons moltes cites dels seus escriptors preferits.
Este àlbum li suposà 4 mesos de composició i altres 8 per a la seua gravació. El disc va tindre prou poca repercussió a pesar que el single "Something for the weekend" sí que va obtindre un sonat èxit en les illes britàniques.
El disc és una verdadera joia per als amants del pop orquestral,està ple d'arreglaments de corda i vent. El seu millors temes per a mi són (a banda del "Something for the weekend") "Becoming More than Alfie", "Charge" amb eixe ritme de tango,"Songs of Love" amb Neil superant-se a si mateix en la veu, "A woman of the world" que sona molt a Sinatra, "Thrugh a long & sleepless night", "Theme for Casanova" i "The dogs and the horses".
Un altre detall a destacar és la bonica portada amb Neil retratat, com no, en els canals de Venècia.
Vaig descobrir este disc diguem que de rebot perquè jo només coneixia el Too-Ray-Ay (1982) amb l'arxifamosa "Come on Eileen" i he de reconéixer que si ja m'encantava este amb Searching for the Young soul rebels vaig quedar impressionat. Searching for the Young soul rebels és un disc ple d'intolerància, d'arrogància, d'actitud! És el disc que tot grup hauria de gravar com a òpera prima, un disc que mescla la llatigà del punk amb la màgia del soul. Dexy's Midnight Runners eren al soul o al ska el que van ser The Pogues al country o al folk irlandés. Kevin Rowland i Kevin Archer eren els seus líders i en el seu moment se'ls va relacionar amb les bandes del "revival mod" potser al estar influenciats pel Nothern Soul encara que jo crec que ells anaven molt més enllà. Memorables també van ser les pintes que es gastaven en l'escenari, els videoclips, els seus enfrontaments amb la discogràfica e inclús les portades dels seus discos. Eren autèntics revolucionaris i més en aquella època que els nous romàntics acampaven per on volíen. La seua dotzena de cançons són apegaloses, inoblidables, impulsades per una atronadora secció de vents. Bona prova de tot açò és que es van arribar ha traure fins a quatre singles tan redons com "Geno", "There, there, my dear", "Thankfully not living in Yorkshire it doesn´t apply" i "Keep it". Estem parlant d'un disc imprescindible. Després d'este primer disc va haver desbandada general cansats ja tots els seus membres del caràcter i del l'actitud de Kevin Rowland, que encara que es va quedar sols, va arribar hi ha gravar dos discos més molt recomanables amb altres músics, i ja en els 90 ell en solitari i amb el seu nom va gravar altres dos discos. http://www.filecrop.com/1909716/index.html
The Del Fuegos van ser una banda de Boston de rock americà sorgida en els 80, junt amb bandes com The Blasters, Long Ryders, Jason and the Scoorchers, Dream Syndicate o Green on Red , estaven ahí per a reivindicar les arrels musicals americanes, i seguir les ensenyances de gent d'una generació o dos arrere com Springsteen, Dylan, Jackon Browne, Tom Petty, Lou Reed, Neil Young o Warren Zevon.
Tornant a Del Fuegos, el nostre grup protagonista, des de 1983 a 1990, època en què van funcionar, van publicar uns quants estimables discos (algun amb una certa repercussió mediàtica), però sobretot, van ser coneguts pels seus brutals concerts plens d'energia i suor, sens dubte una banda per a disfrutar en sales de xicotet i mitjà aforament
Smoking in the Fields de 1990 va ser l'últim disc del grup, un grup llavors ferit de mort a causa de diversos factors. Excessos diversos, expulsió de la seua discogràfica (Slash rècords) i altres contratemps van minar la moral del grup, però la discogràfica RCA els donà una altra oportunitat i la banda no perd el temps, van parir un treball tremend, ple de contundents guitarres, però amb un marcada atenció dels arreglaments gràcies a la inclusió de vents, cordes i teclats. Es tracta d'un disc de tota la vida, 45 minuts on no sobra ni un sol segón, un disc que et fa alçar de la butaca contínuament.
El disc comença amb la guitarrera "Move With Me Sister", tota una invocació als Rolling Stones dels anys 70 amb una magnífica secció de vents inclosa. "Down in Allen's Mills" fa un pas cap al Power Pop i està replet de bonics cors i guitarres acústiques mantenint un temps constant durant tot el tema.
"I'm Inside You", és una de les joies del disc, es tracta d'un increïble mig temps amb fortes influències de la música Soul, i de fons uns bonics arreglaments de corda sumen emotivitat a l'assumpte, i molta.
"Headlights" comença amb una harmònica, entra un piano d'estil "Honky Tonk" i a continuació les guitarres, riffs que ressusciten als Aerosmith dels primers discos.
"Breakaway" es tracta d'un altre gran tema que recorda el millor Tom Petty, i posseïx una gran tonada que en justícia hauria d'haver sigut un èxit. Exactament passa el mateix amb "Dreams of You", un altre magnífic i apegalós tema, amb les guitarres entremesclades amb la secció de vents. De nou un altre hit en potència.
Donem la volta al plàstic i sona "The Offer", de nou secció de vents, amb grans puntetjos de guitarra solista.
Després de la tempestat ens relaxem un poc, i sona "Part Of This Earth", un altre magnífic tema, amb guitarres acústiques, teclats, i la inclusió d'una delicada secció de corda, que convertixen una cançó de menys de 3 minuts en un diamant en brut per a les orelles.
"Stand By You", és una altra romàntica traça de música directa al cor, però esta vegada amb un toc Country, replet de cors i la inclusió d'un violoncel.
Com no, el blues no podia faltar, les guitarres estan al roig i els canvis rítmics són freqüents , "Lost Weekend" s'anomena el tema.
"No No Never" continua amb la tradició del Blues, però esta vegada d'una forma més festiva, amb grans guitarres solistes i sense cap tipus d'adorn, a excepció dels vents del final.
El disc es tanca amb "Friends Again", sona a rock americà de tota la vida, aquell on les arrels es mesclen amb la música pop de sempre, amb vocació d'èxit, però sense perdre mai el nivell de qualitat ni intensitat.
"Smoking in the Fields" no sé perquè estranya raó no va tindre cap repercussió, i de fet no és fàcil d'aconseguir, però si per casualitat ho veieu per ahí, en alguna vella botiga de segona mà, no dubteu a comprar-ho, si vos agrada el bon Rock and Roll este treball no vos defraudarà.
Bowie que en 1977 era tota una estrela pareix que està un poc fart de l'èxit i es marxa a Berlín per a gravar el primer disc de la trilogia berlinesa de la mà de Brian Eno, un disc replet de referències al kraut rock alemany i molt influenciat per l'electrònica més avançada.
Si en el seu anterior Station to Station va flirtejar descaradament amb el funk ací va molt més enllà amb les dos cares del disc totalment diferenciades, si la A està repleta de temes prou dinàmics i excepte dos cançons les altres són vocals, en la B és tota instrumental i amb sòns de "ambient". El disc encara avui sona modern, molt avantguardista.
Obri foc "Speed of life", un instrumental en què brilla la guitarra de Ricky Gardiner. Li seguixen "Breaking Glass" i "What in the world", dos temes vocals prou esquizofrènics. "Sound and vision" és una de les cimes de Bowie, una cançó irresistible amb eixe groove del baig i en què espera minut i mig per a aparéixer la seua veu. "Always crashing in the same car" és un mitjà temps prou marcià, i "Be my wife" on es manifesten els moments pels quals està passant amb el seu divorci pel mig i amb eixa última frase "sometimes you feel alone". Tanca la cara "A new career in a new town" un altre instrumental techno amb l'harmònica de Bowie ressaltant.
La cara B esta formada per quatre temes instrumentals "Weeping wall" és molt obsessiva mentres que en "Warsaza" ja sonaven les famoses veus búlgares. "Art decade" i "Subterraneans" són les més clarament influenciades pel kraut rock .
Al costat de Low, discos com el Kid A de Radiohead o Evil Heat de Primal Scream sonen com un mer joc de xiquets.
