EL PECHO DE ANDY (ROCCO, 1986)

El Pecho de Andy van ser un clar exemple de banda rebutjada per la crítica en el seu moment i reivindicada amb el pas del temps per (quasi) els mateixos crítics i per alguna que una altra banda actual (La Habitación Roja va versionetjar no fa molt "El arrozal").
Van manejar molt bé les lletres de les seues cançons, molt intenses i poètiques amb tocs d'instruments poc utilitzats per ací en l'època com el saxo i un baix heretat de bandes com Joy Division, Bauhaus o The Cure.
Ho formen a principis dels 80 Miguel Angel Garcia (guitarra i veu), Fco. Javier Garcia-Zarco (guitarra), Maria Eugenia Muñoz (baix) i Miguel Angel Campos (bateria) a Toledo i es van batejar amb el títol d'una cançó de Lou Reed (tota una declaració de principis). En 1986 van editar este primer disc amb temes que van poder arribar ben lluny com "El Arrozarl" o "Vuelo nocturno" junt amb altres mas foscos com "Anochecer en Tahití" o "Fighting Temeraire", a mi em recorda molt este treball a gent com Decima Victima, Golpes Bajos o els Radio Futura de De Un País En Llamas (1985), un any després van editar el seu segon i (per desgràcia) últim treball Llegará Octubre. Com a curiositat dir que recorde una actuació seua un matí en un programa que feia Jesus Hermida en TVE1, que temps!!!
http://freakshare.com/files/eb6ycq1i/pecho.rar.html

THE PANTANO BOAS "Motorbeast" (1988, TRES CIPRESES)

Despres de quasi 4 mesos i despres de acabar hasta los ous del mon musical, dels entessos de la música i de sentir lliçons, a mi segueixem agradanme igual The Telescopes que La Casa Azul, Pet Shop Boys que Paquita La Del Barrio, que tinc que fer...nadie es perfecto.
Bueno fora ja de diatribes esta semana comence fort, a tota metxa amb unes besties de la nit del rock barceloni, i pera parlar dells que millor que  traduir la magnifica resenya que va fer de este
MiniLp el amic Johnny en el seu super recomanable blog ESPACIO WOODYJAGGERIANO.....ahi va:.      


Hi ha vinils històrics de discogràfiques independents nacionals que la tirada dels quals va ser tan escassa i reduïda a pesar de contindre material selecte que hauria que protegir-los en un búnker baix terra davant de possibles adversitats climatològiques com ara gelades, torbs o excessos de calor, i per descomptat amb molt més interés per als casos d'incendis, riuades, conteses bèl·liques, colps d'estat, radiacions nuclears, etc. Un de tants que formaria part d'eixe patrimoni nacional a protegir podria ser el “Motorbeast”, gloriós MiniLp que els barcelonins The Pantano Boas van publicar en 1988.

Fina Román al baix i la veu, Ignacio Vidal a la guitarra i veu, i els germans Pepín i Manuel Carcelero a la bateria i guitarra respectivament, van ser els responsables d'este grup de culte on els hi haja en els prolífics i heterogenis 80s. Els pantano Boas van repartir garatge i rock and roll del més brut i fangós a mansalva.

El disc s'obri amb un “Wild dance” que recorda als millors Fleshtones. Després, “Quiero ser un incendio” o “Motorbeast” ens traslladen al turbulent Detroit de finals dels 60 i principis dels 70 amb detalls que recorden a MC5 o als Stooges. A continuació, eixa espècie de rock&roll sideralment velvético de “Panther skin boots” servix d'antesala per a una bestial i apocalíptica versió del clàssic “Save me” de la gran Aretha Franklin. Supose que una lectura d'este calibre poguera paréixer una calúmnia o una aberració a alguns puristes del soul. A mi en canvi em pareix una de les versions més talentoses, implacables, destrossadores i autèntiques que he escoltat en la meua vida, el millor dels homenatges a la reina del soul. I és que per a gustos hi ha tants i tants colors que si ens posem a comptar l'àmplia gamma de tonalitats comprendrem que els humans no som clons. Es recomana elevar el volum considerablement per a percebre tots els detalls auditius amb major intensitat.

Amen!!!

OPAL "Early recordings" (1989, ROUGH TRADE)

Per a la mila diferència entre Opal i Mazzy Star és un poc la diferència que hi ha entre els seus distintes cantants, en Opal és Kendra Smith (Dream Syndicate) i la seua veu és més bella i hipnòtica mentres que Hope Sandoval per el meu gust és mes lineal i avorrida, encara que, això si, les cançons tenen totes elles un alt nivell, potser per estar compostes i tocades pel mateix home, David Roback (Rain parade).

Este disc ho va editar Rough Trade després de la dissolució del grup i en ell no hi ha cap cançó de l'únic disc que van gravar titulat Happy Nightmare Baby, són tot temes que van llançar anteriorment en singles i EPs. i cançons inèdites.

El traball és molt compacte i per a res pareix una recopilació a l'ús, esta ple de folk, psicodèlia, country, rock... i de totes elles elles hi ha dos que destaquen per la seua bellesa "Empty box blues" que sens dubte marcaria el camí ha seguir de Mazzy Star i "Harriet Brown".

Opal van ser un grup rar (els seus dos únics discos hui són prou difícils de trobar) i de curta trajectòria si ho comparem a la banda de Hope Sandoval però van deixar alguns dels moments més màgics de l'escena californiana després de la marejada que va suposar el so Paisley Underground en els anys 80.

http://www.mediafire.com/?jkkiemnpmuq

NICK CAVE AND THE BAD SEEDS "The good son" (1990, MUTE)(

Parlar de Nick Cave és fer-ho d'un dels artistes més prolífics de la música en els 80, 90 i l'actualitat. Posseïdor d'una llarga discografia i sense cap dubte important, sempre comptant amb una regularitat sorprenent.

The Good Son va suposar un punt d'inflexió en la carrera del músic, ja que començava a submergir-se en terrenys més melòdics, al mateix temps que compondria diverses de les seues obres més importants, de fet, este àlbum el va editar l'any 1990, i pràcticament fins al dia de hui, no ha parat de crear obres mestres.

Acompanyat dels seus imseparables músics, The Bad Seeds, van completar esta obra composta per 9 cançons, algunes d'elles clàssics de la seua carrer.

L'àlbum s'obri amb "Foi na Cruz", una cançó amb un tornada cantada en portugués, i on Cave s'acompanya d'altres veus com les de Clovis Trindade i Rubinho, i que està basat en un himne tradicional protestant del Brasil.

A esta li succeïx el tall que dóna títol a l'àlbum, "The good son", amb canvis de ritme continus, junt amb una percussió que accentua el caos sonor, però en el bon sentit de la paraula.

"Sorrow's child" és un poc més convencional amb una secció de corda preciosa i unes bones aportacions de piano. El que ens trobem a continuació són dos plats forts, que es desmarquen de la resta de composicions. La primera és "The weeping song" on les veus greus de Nick Cave i Blixa Bargeld són les protagonistes absolutes de la cançó, amb unes melodies vocals decadents sense ignorar la bellesa que aporten. La segona és "The ship song" una preciosa balada de cors suggeridors, bonics pianos i la veu crooner d'un magistral Nick Cave en la interpretació, posa els pèls de punta.

"The hammer song" té un ritme pesat, amb algunes guitarrades més propis d'una pel·lícula western mentres que "Lament" explora la faceta més melòdica de l'artista.

"The witness song" és un tema accelerat, un rock & roll desenfadat, això sí, a l'estil Cave. I per a tancar l'àlbum, Cave ens obsequia "Lucy", i una interpretació espectacular.

The Good Son va assenyalar el camí que Nick Cave seguiria en els anys posteriors, on les melodies brillarien encara més que antes, i on les composicions serien més cuidades, amb una sonoritat més elegant i una instrumentació que et deixa la boca oberta. Una de les obres mestres absolutes de l'artista, i en te tantes...

http://rapidsharemp3.com/mp3-download/46481/nick_cave_and_the_bad_seeds_the_good_son/

THE NEW CHRISTS "Distemper" (1989, ROMILAR D)

The New Christs és la banda que va formar en 1984 el cantant de Radio Birdman i New Race Rob Younger per a girar de teloners d'Iggy Pop en la seua gira australiana d'eixe mateix any, els altres membres de la banda també van tocar en bandes punteres d'Austràlia com Celibate Rifles, Lime Spiders o Hoodoo Gurus. La gira va ser tot un èxit i van decidir seguir junts com a banda gravant dos singles "Like a curse" i "Born out of time" per al conegut segell de Sydney Citadel Records, els quals també van tindre prou repercussió en els ambients garajeros, després d'açò els membres del grup van decidir tornar amb les seues bandes i Rob Younger es va centrar a produir a diferents grups alternatius locals.

En 1986 el baixista de Barracudas Jim Dickson torna d'Anglaterra i decidix enrolar-se en la nova formació de New Christs junt amb el guitarrista Charlie Owen i el batería Nick Fisher que havia estat tocant amb una altra lluminària de les antípodes Ed Kuepper. Graven un primer EP en 1987 amb el que giren ja per Europa i ja en 1989 editen este segon treball Distemper amb el que definitivament ja són coneguts, cançons que són punyades directes a la mandíbula, obri "No Way on earth" amb un riff a lo MC5, "There's no time" baixa el ritme però no la intensitat "Another sin" i "The burning of Rome" aporten la quota més melòdica recordant els seus veïns Hoodoo Gurus i "Coming apart" és pur Ràdio Birdman.

Encara que porten una carrera un tant irregular The New Christs són un dels grups imprescindibles per a tots aquells que volem el rock tan particular que es fa per terres australianes.

MY BLOODY VALENTINE "Isn´t anything" (1988, CREATION)

Es formen a Irlanda, al voltant del 85, tenien una formació prou diferent de la d'este disc i sonaven com una estranya mescla de Cramps, Damned o Sonic Youth.

Amb alguns canvis radicals dins de la banda, van determinar per al 87 la formació següent: Kevin Shields (guitarra, veu), Belinda Butcher (guitarra, veu), Debbie

Googe (baix) i Colm O'Ciosoig (bateria), formació que arribaria fins al final? dels seus dies.

Llancen dos E.P.'s, “Strawberry wine” i “Ecstasy”, que després els ajuntarien i editen el primer disc, Ecstasy & Wine, d'una línia molt més dolça i psicodèlica, entre els Jesus & Mary Chain, Spacemen 3 i Cocteau Twins.

En el 88 oferixen una enorme evolució amb el so peculiar shoegazer i neo psicodèlic i llançats per Creation Records, ens oferixen dos E.P.'s “You made me realise” i “Feed me with your kiss”, que servixen d'antesala per a este àlbum Isn't Anything.

És ací on Shields introduïx els experiments fets amb el seu Glide-guitar, temes elaborats i perfeccionistes: “Soft as Snow (but warm inside)”, “Lose my breath”, “No More sorry”, “Several girls galore”, “I can see it (but i can't feel it)”. Cançons que reflectixen les angusties i luxúries i una instrumentació irresistible, encara que si bé no està a l'altura de la seua autèntica obra mestra Loveless (1991) sí que va ser llançadera per a un grup irrepetible, que va obrir nous camins en el rock britànic i que desgraciadament pocs van seguir.

http://www.mediafire.com/?tf9o9hhk7ah4znw

MOSQUITOS "Revolución" (1990, TWINS)

Mosquitos es forma en la ciutat de Màlaga, amb una sèrie de músics procedents d'altres bandes, era a finals dels 80. Els membres van eren Francisco Rios, guitarra solista, Jose Abad, baix, Mario Paniagua, guitarra rítmica, Miguel Ruiz, bateria, i com a cantant i compositor, un personatge conegut amb el nom de Conde, i de nom real Francisco. Un personatge prou conegut per Andalucia sense molta sort i que ha estat en molts grups i altres activitats musicals (i està en això, a dia de hui).

Este disc conté 10 cançons, totes compostes per Conde, amb alguna col·laboració en alguna d'elles. Cançons amb bon so guitarrer (és el que mes destaca), encara que hi ha bones col·laboracions de músics de sessió, dels propis estudis de gravació. Ressaltant l'aportació amb teclat Hammond, de, John "Rabbit" Rundrick, de Mitt

Gammon, amb harmònica, Julian Littman, acordió, i Phil Manzanera amb guitarra i cors. Conté algun semi-hit, com "La rubia del bar", cançons prou resultones tambe i bones guitarres con "Revolución" , "Teatro" o "Lluvia tras el cristal" i poc més, tambe es pera lamentar la producció del mateix Phil Manzanera que no li fa cap de favor, sona molt light. Per a mi no estava a l'altura del Club De La Iguana, el seu primer Lp, disc molt més compacte en so.