THE ASSOCIATES "Wild and lonely" (1990, CIRCA)

Si bé A Certain Ràtio i AR Kane mai van arribar a tindre èxit massiu a causa de lo arriscat de la seua música i el seu, a vegades, rebuig a la indústria disquera i tots els seus voltants, el cas de The Associates va ser ben distint perquè ells sí que ho van buscar encara que el resultat fora pràcticament el mateix d'ells dos.

Formats a Edimburg a finals dels 70 per Alan Rankine que era un multi-instrumentista prou reputat i per Billy Mackenzie un cantant de molt bona planta i d'una sensibilitat extrema, el seu era la música disco en el seu vessant més exquisit a lo Soft Cell o Ultravox, la new wave d'Orange Juice o Japan inclús eixa imatge tan cuidada de pop sofisticat d'uns ABC o China Crisis, una mescla de sons que per aquells 80 causava furor però que en el seu cas mes bé va ser una rèmora.

La seua carrera discogràfica va ser prou escassa amb tan sols quatre discos en deu anys, els tres primers amb la parella en perfecta harmonia i un últim treball este Wild And Lonely ja només amb Billy Mackenzie i amb un títol absolutament encertat, Salvatge i A Soles. Un treball excel·lent en què Billy ho va donar tot, va ser com si voldria despedir-se amb un puntelló en el cul, com dient "ahí queda això". Cançons que recorden molt el millor Bryan Ferry, especialment en el single "Fever", senyals a la disco music de Gloria Gaynor o Pet Shop Boys en "Just can't say goodbye", temes amb treballs de veus excel·lents com "Where there's love" i "Even since the day", i per a mi la millor cançó de tota la seua carrera "Calling all around the world" amb uns vents molt nothern soul, Wild And Lonely és un disc d'aquells que es disfruten més amb el pas del temps.

Billy Mackenzie va intentar seguir amb una carrera en solitari encara que només va arribar a gravar un treball en 1996 titulat Beyond The Sun per a la seua desgràcia editat un any després del seu suïcidi per sobredosi d'antidepressius i que va tindre inclús menys repercussió que els seus treballs amb els Associates.

AR KANE "69" (1988, Rough Trade)

Seguint amb bandes britàniques de sò més o menys arriscat esta setmana tenim a AR Kane, banda activa pels anys 80 i 90 especialitzada en el que es va denominar dream pop experimental. El seu nom ho prenen de "A" d'Alex (Ayuli) i "R" de Rudi (Tambala), un duo d'aclamats multi-instrumentistes del West End de Londres. El seu era la música de ball surrealista molt influenciada pel dub i que més tard ha donat lloc a nombrosos corrents com el trip hop, l'acid house o el post rock. Les seues lletres tracten temes com l'aigua o en l'oceà, l'amor, els colors, la infància i els sons.

El disc en quant a sò podríem dir que és un treball d'atmosferes, d'ambients, on ressalten per damunt de tot els dos temes editats com a single "Crazy blue" i " Baby milk snatcher". 69 a diferència dels seus treballs posteriors, que eren treballs molt més encarats a la electrónica i les discoteques, és un disc que haguera encaixat molt bé en la filofilosofia de la seua anterior discogràfica, la prestigiosa 4AD (Cocteau Twins, Dead Can Dance, This Mortal Coil...) de la qual van eixir després d'obtindre el seu èxit més sonat, l'efímer grup que van formar junt amb la gent de Colourbox anomenat M/A/R/R/S amb un tema que per ací va causar furor a les pistes de ball titulat "Pump up the volume" i que a hores d'ara continua sent el single de 4AD que més alt ha arribat en els charts d'Anglaterra.

Efímera va ser també la carrera d'AR Kane ja que es van dissoldre en 1995 després d'editar dos discos més i quedar-se (com no) en el baül dels oblidats.

http://www.filestube.com/dbjaWLXe2jLlw53j5BB1r2/A-R-Kane-1988-69.html

A CERTAIN RATIO "Good together" (1989, A&M)

Quint àlbum d'una banda irrepetible nascuda a Manchester de la mà de Factory igual que molts altres grups de principis dels 80 com New Order, Durutti Column o 23 Skidoo encara que estos a diferència de l'altres es van inclinar per una mescla molt original de pop, jazz, funky i rock, eren com uns Lounge Lizards anglesos, especialment així ser en els seus quatre primers traballs (sobretot en el sublim Force) fins que va arribar a 1989 este Good Together.

Clarament este disc no és per als seguidors més recalcitrants de la banda, suposa un llavat de cara, un gir comercial, la versió inofensiva d'ACR i, com no, el canvi a una major A&M. Quant ho escoltes al principi és un disc que no et diu molt però que va creixent amb el temps. No queda molt de funky i les lletres son prou cursis i inclús pequen d'optimisme però a pesar d'açò sempre està sobrevolant eixe saxo d'Anthony Quigley que ho embolica tot i que fa que cançons com "Every pleasure", "River's edge" o "Coldest days" valguen realment la pena. Inclou també la cançó en què més prop que mai etigueren de l'èxit massiu "The Big E", un tema molt pop i de melodia molt envoltant encara que per al meu gust exesivament dolça.

Este disc va marcar també el final de l'ús orgànic dels instruments bàsics del rock en ACT i partir d'ací van traure una sèrie d'albums basats en l'electrònica i en sons tribals i que sincerament són prou prescindibles fins a arribar al 2008 on editen un altre gran disc titulat Mind Made Up i en el que tornen al seu sò més clàssic.

http://www.sendspace.com/file/4eidt9

YO LA TENGO "Electr-O-Pura" (1995, City Slang)

Sempre han sigut un grup de contrastes, de l'indie noise (Ride The Tiger) al country més acústic (Fakebook), del pop (I Can Hear The Heart Beating As One) al rock quasi progressiu (And Then Nothing Turned Itself Inside-One), i precisament en això està (per a mi) la clau del seu èxit, a saber reinventar-se en cada nou treball d'una banda que van formar allà per 1984 en Hoboken (New Jersey) Georgia Hubley i Ira Kaplan.

En 1995 i després d'un dels seus treballs més ruidosos Painfull editen este Electr-O-Pura on per moments s'acosten al seu costat més contemplatiu, més lent com ho demostren la preciosa "The hour grows late" o "Pablo and Andrea", hi ha moments també que s'adentren en terrenys mes experimentals, com abans ja van fer a President Yo La Tengo o en May I Sing With Me, en cançons com la forta "Attack on love" o la locura de "False ending". També hi ha espai per a una de les millors cançons del seu repertori de com "Tom Courtenay" on demostren el seu costat més pop, pera moments sorollosos en "False alarm" i fins al seu costat més alegre "Blue line swinger".

Electre-O-Pura en definitiva és un disc molt sòlid, la guitarra d'Ira sona molt contundent, els tambors de Giorgia molt sutils i on entra ja James McNew al baig com a membre definitiu de la banda.

Com a curiositat dir que en la contraportada i baig dels títols de la cançons hi ha uns comentaris trets d'un llibre raro titulat Blues Project i que porten prou a engany respecte al que després s'escolta.

http://www.mediafire.com/?2cdjjmttf4j

WILCO "A.M." (1995, SIRE)

Hi ha grups que en un sol disc (o inclús menys) ja han dit tot el que havien de dir. Amb Wilco sabiem que era un projecte a llarg termini que no podia començar d'una altra manera que des de la base musical i l'herència de l'anterior banda de Jeff Tweedy, Uncle Tupelo.

Per al cantant i líder de Wilco no va ser difícil seguir este camí, perquè el naixement de la banda va ser dies després de la dissolució de l'anterior. Era lògic que posara eixes mateixes idees en el seu nou projecte, el debut del qual se sol etiquetar de continuador respecte de treballs posteriors.

L'àlbum que va iniciar la carrera de Wilco va tindre molts elements prestats de la banda anterior de Tweedy: el baixista John Stirratt, es va convertir en membre de la banda i és hui en dia l'únic que ha perdurat en ella junt amb Jeff. El resultat és un disc de country-rock sense concessions, inclús a voltes transmet massa ambient tradicional i les influències de gent com Neil Young o James Taylor no són ni de bon tros per a lamentar.

Tweedy es veu acompanyat com poques vegades es va repetir d'ara en avant, dels seus companys de banda en els cors. En la instrumentació destaquen les steel guitars, els dobros, banjos i altres arreglos de corda. A pesar dels nombrosos riffs que poblen A.M. són dignes de mencionar les seues cançons més relaxades, mitjos temps entre els que es troben algunes de les millors cançons de la banda: "Passenger side" és una magnífica peça plena de nostàlgia i tot un himne per a tancar els seus concerts. "Shouldn't be ashamed" té més ritme i guitarres però seguixen amb la melancolia d'altres cançons més lentes. Quant a "It's just that simple", inclús Stirratt es convertix en protagonista i canta la seua pròpia composició.

També va ser un disc de cançons més animades, com el tema que l'obri "I must be high" que és una d'eixes cançons que t'arreglen un mal dia´, "Casino queen" o "That's not the issue" que són exemples de com es van prendre estrictament els estereotips del gènere més folk d'EE.UU.

A.M. no va ser ni en el seu moment un disc ben rebut. Bàsicament va ser gravat i llançat a la volta del debut de l'altra mitat d'Uncle Tupelo, els Són Volt de Jay Farrar, i estos van obtindre millors crítiques precisament per evolucionar a partir del sò anterior del grup.

A primera vista pot jutjar-se este A.M. com a fracàs, com un primer pas en fals abans d'anar desapegant-se de les influències anteriors per a anar reinventant el gènere en què van arribar a sentir-se tan còmodes. Però és precisament la solidesa amb què van construir cançons de country rock (que no innovaven en absolut però que funcionaven) el que millor els va poder avalar en els seus primers anys de carrera musical. Està clar que sense discos com este o com, per example, Hollywood Town Hall de The Jayhawks no estaríem parlant del fenomen de l'alt-country que tant va donar que parlar farà uns anys i que continua cuejant.

http://www.megaupload.com/?d=MN58PH39

LOS VALENDAS "Turtle friend" (1991, Munster Records)

Xavier Escutia i Toni Noguera van ser el nucli entorn del que es va formar a Palma de Mallorca en 1990 Los Valendas. Provenien de formacions com La Granja i Ex Crocodiles, i esta experiència prèvia es nota molt ja des del principi. El preciosista pop dels Valendas va ser una rara avis en un moment en què sorgien grups d'indie noise com a xampinyons i realment apuntaven molt alt, amb la mirada posada en el millor dels 60's, els 70's'i els 80's (de Beatles, Byrds, REM o Violent Femmes, passant per Elvis Costello o Plimsouls, són algunes de les referències que ells mateixos citaven). Un altre punt a favor seu és l'alta qualitat de les lletres d'Escutia, sempre en anglés. Este miniLP de huit cançons que es va editar en 1991 brillen de manera especial "Purlpe friend" un tema preciós i deutor del mateix Roger McGuinn i un acústic amb crescendo titulat "A pair of velvet gloves". Després de la seua dissolució en 1994 Xavier va editar un treball en soltari també altament recomanable titulat Sister Reincarnation.

Per cert, ojo al full de promoció que va editar Munster Records :

El grupo que nos debería hacer millonarios, talento les sobra, técnicamente son impecables, y musicalmente rozan lo magistral... No exageramos. Obsesionados con sonar cristalina y acústicamente, consiguen -en su propio estilo- componer algunas de las mejores canciones de pop jamás oidas por nuestros oidos. Emparentables con unos REM, LA'S o CHURCH serán capaces de hacerte levitar facilmente. Algunos miembros formaron parte original de grupos como LA GRANJA o EX CROCODILES. Incluyen el hit "Purple friend".

Evidentment res es va complir.

http://www.mediafire.com/?uztmeazjdgk

LA UNION "Mil siluetas" (1984, wea)

Encara que mai se'ls ha associat a la Movida Madrileña, van sorgir des de la capital l'any 1984, al principi com a quartet amb Rafa Sanchez (veu), Luis Bolin (baig), Mario Martinez (guitarra) i Íñigo Zabala (teclats) qui abandonaria el grup després de gravar este primer treball.

El disc està produït per una parella molt de moda per aquells temps, Nacho Cano i Rafael Abitbol, comença de la mà de "Sildavia", després de "Lobo hombre en París" és l'altre single del disc, una descripció d'eixe món de fantasia per part de Rafa, tan aplicable a qualsevol adolescent incomprés o inconformista i que es va convertir en himne de molts en aquells anys encara que per al meu gust, i després d'escoltar tot l'àlbum, em pareix dels moments mes fluixos del disc. Un altre moment precindible de l'àlbum és "Eclipse total" amb la veu de Rafa al començament que resulta massa retorçuda i dolorida i la lletra… pues tampoc és res de l'altre món. "Sangre entre tu y yo" destaca per la mescla de diversos nivells de veus i cors i els teclats cristal·lins que formen una melodia molt melancòlica. "Cabaret" és una de les millors i que haguera pogut ser un clar 3er single. La següent és un himne generacional, amb eixa rotunda i marcada línia de baig a càrrec de Bolin i eixos acords de guitarra inconfundibles de Mario Martínez "Lobo hombre en París", és una de les melodies més arrelades en la memòria musical de molta gent. "Mil siluetas" és prou pareguda a "Eclipse total", té eixe sò què podríem cridar "new wave". En "Todos los gatos son pardos" el més destacable és la guitarra de Mario, que conferix a esta cançó un dels instants de major ritme i acceleració del disc. "Mujer cosmopolita" és un tema més lent, ací Rafa canta de forma sensual i a vegades modula la seua veu a registres molt més greus. La següent cançó comença amb una apocalíptica producció , "Voracidad" un tema que parla d'una dona que devora llibres sense parar, a pesar de esta lletra, és de les que més m'agrada instrumentalment. El final és per a l'enigmàtica "La niebla" amb una perfecta conjunció dels instruments i un sabor molt new wave amb uns cors en pla vocoder que s'inclouen en la part final.

http://rapidshare.com/files/131060704/LaUnionMilsiluetas1984.zip