NEIL YOUNG & CRAZY HORSE "Ragged glory" (1990, Reprise)

Este és un d'eixos discos en què poses l'agulla damunt i de sobte t'alegra el dia, et dóna un xut d'energia, per a mí un dels millors discos de rock a pèl del segle XX, una verdadera bestialitat que van parir els Crazy Horse en 1990 després de gravar un excel·lent disc Neil Young en solitari (Freedom) i després també d'haver pegat moltes bandades la dècada dels 80 amb discos prou mediocres i decepcionants, Ragged Glory va suposar un forta punyada en la taula i el principi d'una altra dècada molt més coincident amb el seu gran talent.

"Fuckin´up", "Love to burn", "Love and only Love" o "Farmer John" son quatre dels moments més garajeros de la seua història, "Over and over" per a mi és una de les seues millors cançons amb huit minuts i un tonada quasi perfecta, "Mansion on the hill" és un dels seus millors singles i finsi tot "Days we used to be" pareix una versió millorada del "My back pages" de Bob Dylan.

Ragged Glory és un treball a l'altura d'excel·lents discos gravats en eixa època per personatges tan il·lustres com Bob Dylan amb Oh Mercy, Johnny Cash amb American Recordings o Tom Waits amb el gran Bone Machine.

http://rapidshare.com/files/321455856/0676.rar.html

LOS NEGATIVOS "18º sábado amarillo" (1987, VICTORIA)

Los Negativos van ser una de les millors bandes de l'escena mod de Barcelona junt amb grups com Kamembert, Los Canguros o Brighton 64 i Piknik Caleidoscópico va ser triat per algunes revistes musicals com el millor LP de música pop espanyola dels anys 80, cosa que no és estranya perquè té alguns dels millors moments de psicodèlia pop d'aquella època. Però el que pocs saben és que després d'eixe mític disc (ja reeditat en CD) va haver-hi vida, es va dir 18º Sábado Amarillo i podríem catalogar-ho quasi com a disc maleït perquè va tindre sempre que suportar les comparacions amb el primer i la seua fama de treball inferior. Crec que va sent hora de reivindicar un excel·lent disc que conté grans cançons com "1, 2, 3, luz roja", "Estación de Francia", "Recuerdos desde el Gran Hotel", la beatlemaniaca "¿Quién ocupó mi lugar?" que són dos minuts de pop d'alta qualitat, una tremenda balada "18º sábado amarillo" i per a mi la seua millor cançó "Bagdad" dedicada a la famosa sala barcelonina.

Ultimament es van tornar a reunir després de quasi 20 anys inactius i en un concert seu vam estar parlant amb ells precisament de les eternes comparacions dels seus dos únics treballs i ells eren de l'opinió que això va ser una de les causes de la seua separació, la por de no tornar a estar a l'altura d'eixa gran "òpera prima".

http://rapidshare.com/files/218937087/Los_Negativos-18__S_bado_Amarillo_POR_IMPERFECTO_.rar

MUDHONEY (1989, Glitterhouse)

Reconec que amb Mudhoney sóc poc imparcial perquè son un dels meus grups favorits d'eixe moviment tan parlat i revindicat anomenat grunge. Mudhoney ho van formar Steve Turner i Mark Arm després de la dissolució de Green River en 1988.
Este primer disc gravat en 1989 va suposar una xicoteta decepció després d'haver editat diversos singles (més tard reeditats conjuntament amb el títol de Supefuzz Bigmuff Plus Early Singles) de prou èxit sobretot amb la famosa "Touch me i'm sick". La producció va ser a càrrec de Jack Endino, conegut per treballar amb bandes de hard rock, i que curiosament i per a mi va fer un treball prou bo i a voltes curios, com en les palmes que se senten en "The gift", o els tambors reverberants de "You got it". "Flat out fucked" és un perfecte garage-himne amb Mark cantant com un possés, l'instrumental "Magnolia caboose babyshit" on mesclen la psicodèlia amb algo de funk, o el "èxit" del disc que va ser "When tomorrow hits" tema que més tard Sonic Boom va fer una exel·lent versió.
Mudhoney és un bon disc però que van quedar eclipsats al costat de discos de moltíssima qualitat que van gravar en anys posteriors, i que per sort encara graven.
http://www.mediafire.com/?obylikqnbmf

THE MISSION "The first chapter" (1987, PHONOGRAM)

Wayne Hussey i Craig Adams van formar The Mission després d'abandonar Sisters of Mercy per discrepàncies amb Andrew Eldrich. Una banda que inicialment es digueren The Sisterhood però que prompte van haver de canviar-li el nom per a no coincidir amb el club de fans de Sisters of Mercy.
En 1987 i després d'aconseguir l'èxit amb el ja mític God's Own Medicine editen The First Chapter incloent material dels seus primers singles amb les seues cares B incloses. Ací està "Serpent's kiss" que va ser el primer single de la seua carrera i que va estar unes quantes setmanes com a número 1 a Anglaterra, dos fantàstiques versions, una de Patti Smith "Dancing Barefoot" i una altra de Neil Young "Like a hurricane", que va ser cara B del seu segon single "Garden of delight" i que apareix també ací en una versió llarga.
Molts van creure (vam creure) que este treball significava una falta alarmant d'inspiració, un disc de relleno quan ja no es té molt a dir però ens van callar la boca un any després amb el soberbi Children.
Per a col·leccionistes i fetitxistes cal dir també que en USA van haver d'editar el disc amb el nom de The Mission UK a causa de problemes legals amb la pel·lícula del mateix nom.

http://www.4shared.com/file/121551129/4d75712d/TM_UK-_TheFirChap-_1987.html

MEDICINE "The buried life" (1993, BEGGARS BANQUET)

Medicine son una banda formada a Los Angeles al 1991, que han gravat quatre discos i que des de 2003 porten inactius. Encara que les seues influències són clarament britàniques (My Bloody Valentine, Lush, Cocteau Twins, Cranes) inclús del rock siniestro i industrial (Siouxsie, Throbbing Gristle), en les seues cançons també hi ha cabuda per a les melodies de la costa oest (Beach Boys, Steppes, Sparks), de fet la seua cantant Annette Zalinskas va ser membre fundador de Bangles.
The Buried Life és el seu segon treball i es va gravar en 1993 i va ser produït per Rick Rubin. El disc està replet d'electricitat i distorsió especialment en temes com "The pink", "Fried awake" o "I hear" i de temes més reposats i més pop, "Babydoll", "She knows everything", "Never Click", "Life it down".
Medicine son un d'eixos grups poc coneguts per ací però que no obstant això en USA van tindre molt d'èxit en els anys 90.

http://www.mediafire.com/?tz5etwzmxwj

MAR OTRA VEZ "Edades de óxido" (1986, GASA)

La carrera de Javier Corcobado sempre ha anat més o menys paral·lela de la del seu adorat Nick Cave, per tant quasi podríem dir que Mar Otra Vez van ser els Birthday Party espanyols, inclús en el número de gravacions que van ser tres i com no, en el seu particular estil musical. Una música que mesclava el jazz amb el rock, el punk amb l'avantguarda i la seua principal influència van ser els grups neoyorkins de la "no wave" com James Chance o Suicide.
Edades de Óxido va se el seu segón MiniLP, després de l'enèrgic No He Olvidado Como Jugar Embarrado i abans del més comercial Algún Paté Venenoso, i va suposar la perfecció d'un sò o diguem la domesticació de algo prou salvatge.
El disc es compon de tres temes per cara, en la primera estàn "...De belleza", la hipnòtica "Culebras" i "Él respira", i la segona l'obri per a mi una de les seues millors cançons "Estuve lloviendo", seguida de "Edades de óxido" i "B (No lo vamos a hacer)".
Com a curiositat dir que els tres discos de Mar Otra Vez són obres molt codiciades pels col·leccionistes i que mai han sigut reeditats en CD.

http://www.mediafire.com/?nzatvevy010

THE MAKE-UP "Destination : Love" (Dischord, 1994)

Van sorgir a Washington i de la mà del la discogràfica Dischord (especialitzada en el millor hardcore de la costa est) i van gravar este primer disc en directe, bona prova del seu amor (especialment del seu líder Ian Svenovious) pels sons més primaris, rock, blues, garage, funk o soul.
El disc, encara que amb un sò clarament millorable, és una autèntica bomba de rellotgeria i un homenatge permanent a molts dels maussers de la música. Ací sobrevola el fantasma de James Brown "Don´t step on the children", de Screamin` Jay Hawkins "R U a believer pt.2" o de Gun Club "You + I vs. the world", ecos del millor Prince en "How pretty ca U get" i inclús dels Sonics a "Here comes the judge".
Van gravar cinc discos més, l'últim al 2006, i pareix que últimament es prodiguen més en els seus projectes paral·lels.