KEVIN AYERS "Falling up" (GASA, 1988)

Cinc mesos i cinc dies tornem per aci, despres d'un principi d'any pera enviar a la merda espere tornar amb energies renovades... i poques coses millors que tornar amb un autentic "gentleman" del pop i amb un dels discos menys coneguts de la seua carrera, Falling Up es el treball 13 del home que fora lider d'un grup mític anglés Soft Machine. A mitjans dels 80 Kevin Ayers es translada a viure a Deia (Mallorca) com si fos un turista més buscant sol i sustancies misterioses i per sort troba inspiració, un productor que per entonces treballava prou amb gentola poc recomanable (Corcobado entre altres) i una discográfica (Grabaciones Accidentales) que encara tenia molt bon gust pera editar treballs d altura. Tot açó mesclat va donar lloc a un disc curt (8 temes) pero inspirat de collons, sense contar una versió que pera mí sobra de "Flying start" de Mike Olfield!!, les 7 restants no tenen desperdici, "Saturday night" es el Bowie dels 70 a baixa fidelitat, "Do you belive"  recorda la psicodelia de Soft Machine, "That's what we did" podria estar composta per per el mateix Ray Davies i el single "The best we have" es un de les seues millors cançons. Destacar també els musics que van gravar el disco on estàn gent com Ñete (Nacha Pop) a la batería, Ollie Halsall (crápula habitual de les nits de Malasaña) a la guitarra o El Reverendo al órgano Hammond.
Kevin Ayers va morir a Febrer del 2013 als 68 anys i per supost sense cap mena de ëxit.

ALASKA Y DINARAMA "Deseo carnal" (1984, Hispavox)

Curiós el comentari de una revista musical aparegut poc despres de editar este disco sobre la carrera d'un dels grups bàsics del panorama del principi dels 80:

Dice el diccionario que pegamoide és una celulosa disuelta con la que se empapa una tela o papel y se obtiene una especie de hule resistente. Y, francamente, dudo que esa definición nos sirva para retratar el proyecto de grupo imaginado en el 78 por ex componentes de Kaka De Luxe tan ilustres como Alaska, Carlitos o Nacho. Pero bueno...
Tendrán que esperar hasta 1980 para que Hispavox les fiche, pero su primer single, "Horror en el hipermercado", ya profetiza un espléndido futuro para estos chicos y chicas que desean ser "estrellas", en el sentido warholiano del termino, y no se cortan a la hora de condimentar sus canciones con influencias tan dispares como el glam-rock los Ramones o los sonidos disco más ordinarios. Con un historial como el suyo, muy pronto se convierten en el grupo fetiche de Madrid, una capital que quiere ponerse al dís como sea y olvidar rápidamente el cutrerío a todos los niveles del antiguo régimen.
A pesar de ser el grupo favorito de críticos, aficionados y enterados en general, su carrera hacia el primer Lp és lenta y poco agradecida. Tras algunos líos con Hispavox y la huida por unas semanas de Carlos ( quién gusta de salir y entrar en el grupo a su antojo), consiguiendo por fin terminar el Lp, que les aupará definitivamente gracias al éxito de "Bailando", un tema efectivo y desvergonzado que desvela por completo sus intenciones.
Después, en un arranque de lucidez, los Pegamoides se desvanecen. Ana y Eduardo siguen con su grupo, Paralisis Permanente, mientras Carlos, Nacho y luego Alaska vuelven a unirse como Dinarama. El Lp debut del nuevo proyecto aparece en 1983, mientras Carlos cumple su servicicio militar, y promete mucha música inteligente, frívola y descarada para un futuro inmediato. Futuro que llega durante el otoño de 1984 con Deseo Carnal, el Lp, y "¿Cómo pudiste hacerme eso a mí?", la canción de éxito.
Los sectores más rockistas se quejan de los arreglos al estilo Philadelphia Sound y muchos de sus amigos fans se rasgan las vestiduras ante el desparpajo de una Alaska que parece querer ser la Lola Flores de la nueva generación, pero el público masivo y quinceañero, que no sabe de prejuicios, acepta encantado a los nuevos ídolos. Veremos que ocurre con su próximo disco, su próxima imagen, sus próximas pretensiones... 

YO LA TENGO "Fakebook" (1990, POLAR)

Fakebook és el disc amb què vaig conéixer a Yo La Tengo, una relació que dura ja 24 anys i de la que cada dia em dóna més satisfaccions. A finals de la dècada dels 80 l'escena independent americana no tenia el reconeixement mediàtic que hui tenen qüasi tots els grups que treballen baix eixa etiqueta tan odiosa que és la musica indie, de fet antes d'eixe súper vendes que va ser "Smell like a teen spirit" en el 92, grups com Sonic Youth, Feelies, Pixies, Dinosaur Jr o Mudhoney ja s'havien encarregat de treure el rock del seu engranatge clàssic, encara que sense donar-li l'esquena al passat, des de la tradició però cap a camins mes contemporanis, altres inclús es van quedar en el camí. En este context Yo La Tengo eren un dels grups mes prometedors i respectats del moment, els seus dos primers àlbums Ride The Tiger (1985), i especialment President (1989)  van ser acollits amb entusiasme per critica i publique, a pesar d'això les vendes van ser molt pobres. El grup va ser pressa del desànim i sense ganes de continuar graven Fakebook com si d'un homenatge pòstum es tractara a algunes de les seues bandes mes volgudes i admirades. Afortunadament les coses canviarien molt i en els 90 l'eclosió del grunge i el fenomen indie els va catapultar com a grup de referència de l'escena alternativa convertint-los en autèntics clàssics contemporanis.
Basicamente orientat al folk pop i menys al country rock, majorment acústic , Fakebook no és el típic disc de Yo La Tengo, està a mitjan camí entre el furor elèctric i la ingenuïtat pop, és un disc amb poques ostentacions, facturat amb delicadesa i sentiment, alternant cançons pròpies amb versions impecables de temes clàssics, Flamin' Groovies, John Cale, Cat Stevens o Daniel Johnston entre altres.  Per a les sessions de gravació del disc recuperen amb encert a un Dave Schramm, guitarrista original de la banda, en estat de gràcia, assentat davant de la steel guitar que practicament domina tot el disc, harmonitzant les veus del matrimoni Kaplan amb mestria  generant eixa atmosfera tan plàcida i càlida, quasi balsamica, que governa la major part del disc.
Des de fa molts anys torne de manera recurrent a Fakebook  sense evitar pensar per que l'han passat per alt  durant tant de temps el mateix grup, realment no el se, hi ha coses que no arribe a entendre, potser serà una debilitat personal,  potser peque d'imparcial, pera la veritat esque es un del discos que més disfrute.

WALL OF VOODOO "Call of the West" (1982, IRS)

Wall Of Voodoo van ser la mescla quasi perfecta del bon rock americà de la costa Oest amb la new wave i els sons més arties i avantguardistes, liderats per Stan Ridgway, en este segon Lp van roçar l'èxit amb el single "Mexican Radio" encara que com sempre la cosa no va pasar de ahí.
El treball en si és molt menys abrasiu i contundent que Dark Continent (1981), és prou més pop i amb molt mes sintetitzadors (cosa de la que abusar prou Stan Ridgway en la seua carrera en solitari). Un altre tema molt aprofitable és el tranquil "Lost weekend", "Hands of love" que és power pop marcià i un tema molt en l'ona de Residents o inclús Devo com és "Factory".
Wall of Voodoo van editar dos discos més per a separar-se en 1988 i iniciar el seu líder una carrera en solitari prou erràtica fins hui.

TINDERSTICKS (1995, London)

Este, el seu segon treball, cridat simplement Tindersticks, o Tindersticks II  per a distingir-ho del seu monumental debut també homònim de 1993, destil·la una atmosfera de terror gòtic per tots els costats, s'inicia amb “El Diablo en el ojo”  advertint-nos que no hem de tancar els ulls encara; per a acabar amb “Sleepy song” i la seua cansada confessió “I have not closed mi eyes for days”. El tema més desconcertant és “My Sister”, que detalla a manera de spoken word la vida tràgica i curta d'un personatge que podria ser protagonista de qualsevol pel.licula de Lynch. Mencionar també la fosca veu de Stuart Staples,  responsable de la major part d'eixa atmosfera. És un disc trist, un disc que tracta de relacions mortes i cors ferits, històries de perdedors i vides destrossades. “A night in” és un dels millors exemples, la història d'un home segrestat per una dona rica. Pero crec que el clímax arriba amb “Travelling light”, Stuart Staples canta un duet amb Carla Torgerson de The Walkabouts, i establixen un diàleg on parlen sobre un malentés tirant-se la culpa mútuament. Musicalment, el disc camina pels arreglaments orquestrals de Dickon Hinchliffe, l'altre puntal del grup junt amb el ja mencionat Staples, les guitarres de Neil Fraser, i descansa en els romàntics teclats de David Boulter, tot això en un tot compacte i instantàniament recognoscible; assentats en la mateixa bruta barra de bar on es lamenten Nick Cave & The Bad Seeds, junt amb la taula on Bob Dylan, Leonard Cohen i Scott Walter brinden per la desgràcia diària.
Molts trobaren massa dolor en este disc, sens dubte és molt més melodramàtic que el seu debut però és el perfecte enllaç amb el següent Curtains (1997), una altra de les seues obres mestres.

THE SCREAMING BLUE MESSIAHS "Totally religious" (1989, Elektra)

Totally Religious és el tercer i últim treball d'este grup londinenc prou desconegut per ací. Després de casi aconseguir l'èxit amb Bikini Red (1987) decidixen en este disc endurir les lletres i tractar temes molt més seriosos com són la guerra, la religió o el sistema judicial anglés, també influïts potser per la recent mort del seu antic productor Vic Maile, qui els havia ajudat molt en el seu tema més aclamat "I wanna be a Flinstone".
Liderats pel carismàtic Bill Carter Totally Religious és un disc que clarament guanya amb el temps, amb les guitarres poderoses que els acosta a grups com Godfathers o Dr. Feelgood de "Big big sky" i "Mega City 1" arribant quasi al hard siniestre de Fields Of The Nephilim amb "Gunfight", i amb un tema que podria haver sigut un single clar com és "Four engines burning (over the USA)" però que no van arribar a traure per la desbandada general i contínues baralles entre els membres del grup en plena promoció del disc, que els van portar a la dissolució final...I sense cap (miracle) reagrupació posterior.

 

LOS PECADORES "Pecado de amor" (1992, GASA)

Cap a 1989, después de l'era de Glutamato Ye-Ye i l'experiment amb Beatos (encara que estos almenys  es salven per la seua magnífica portada), Iñaki Fernández va formar Los Pecadores (sens dubte...més i pitjor experiment encara). El grup estava compost per Iñaki Fernández (veu), Sulpi Molina (guitarra i cors) i Sara Ledoux (teclats) estos dos ultims ex-components de Peor Imposible, emulant potser a grups d'èxit efímer de l'època com Lions In Love o Dee-Lite.
Després de gravar un primer Lp en 1990 de títol homònim dos anys més tard graven este segon i últim (gràcies a déu) Pecado de Amor en una discogràfica que va tindre temps molt millors i que ja començava a anar de capa caiguda com era Grabaciones Accidentales.
Ací es mesclava tot...pop, rock, funk, rap, charlotades...i del que se salva poc, pot ser el funk pop de "Pecado de amor" o la irònica "El contestador", per no salvar no es salven ni els singles "Esto es España" i "Ying-Yang rap".
Afortunadament van durar poc i actualment crec que Iñaki està intentant reactivar als (estos sí) sempre recomanables Glutamato Ye-Ye.