Microdisney va ser i continua sent una de les meues debilitats encara que esta banda irlandesa només va operar cinc anys, els que van de 1983 a 1988, va deixar quatre discos per a mi quasi perfectes, encara que, com no, són pràcticament uns desconeguts per al gran ( i per al xicotet) públic. Curiosament els seus dos líders van ser més coneguts després en els seus projectes en solitari, Cathal Coughlan (veu) al capdavant dels inclassificables The Fatima Mansions i sobretot eixe amant del pop amb majúscules i productor Sean O'Hagan (guitarra) tant en solitari com amb la seua banda The High Llamas.
Per a gravar este segon disc es van traslladar a Londres i això es nota en la temàtica de les cançons amb lletres molt més dures i realistes, en unes amb continguts polítics com són "Past" i "Humane", en altres on les (males) relacions humanes estan a l'orde del dia "Are you happy now" i "Begging bowl" però sense oblidar els tocs d'humor tan característics en les cançons sobretot de Cathal com la que obri el disc "Horse overboard" o "Birthday girl" esta composta per Sean O'Hagan que va ser un dels singles del disc i on marca ja el camí que seguirà amb eixes melodies que busquen sempre la perfecció, en paraules de ell mateixa "Esta és una cançó que pots ballar mentres penses en la merda en què s'ha convertit la teua vida".
The Clock Comes Down The Stairs és un disc de molts contrastes. Microdisney igual que moltes bandes britàniques de l'època pecaven de no saber traslladar al disc la seua passió i energia del directe i este va ser un clar intent que vist amb la perspectiva del temps els va quedar molt per fer, encara que això sí, per a molts (jo inclòs) va ser el seu millor treball.
